Articles > Opinió > Estimar és incloure

Estimar és incloure

Eva Bach

Des de la perspectiva sistèmica fenomenològica, podem dir que l’amor és un procés. Un procés que consisteix a anar incloent tot allò que d’una manera o altra rebutgem, siguin fets, emocions, persones o vincles. Estimar és ampliar la mirada, expandir la consciència, assentir a tot tal com és. És poder dir «sí» al que ens agrada i al que no ens agrada. És donar un lloc a tot allò que, per alguna raó, excloem. Estimar és incloure.


Totes les persones actuem per amor

Si hi ha una frase que, al meu entendre, sintetitzi la idea o el concepte d’amor des de la perspectiva sistèmica és aquesta: totes les persones actuem per amor. Es tracta d’una frase que pot generar certa controvèrsia per la seva rotunditat i per la generalització en què incorre, però alhora té la virtut d’igualar-nos a tots els éssers humans i la de superar les visions restrictives de l’amor.


Si circumscrivim l’amor a un sentiment i a una actitud d’afecte, de reconeixement, de disponibilitat vers l’altre, d’intercanvi positiu, d’establiment de vincles saludables i d’harmonia en les relacions interpersonals, haurem de concloure que, efectivament, no sempre i no totes les persones actuem amb amor o, si més no, amorosament. Però si podem entendre l’amor com l’energia primordial i originària de la vida, com la pulsió biològica que preserva l’espècie, aleshores potser puguem arribar a comprendre què és l’amor, què ens mou, encara que aquest amor no sempre sigui evident, no sempre es correspongui amb la imatge idíl•lica que en tenim i no sempre prengui la seva millor forma.

 

La idea segons la qual actuem sempre per amor no és senzilla d’admetre. Si partim de la base que hi ha amors bons i amors dolents, no podrem catalogar com a amor aquests darrers. Determinarem que l’amor, o és bo, o no és amor. Però si deixem al marge els judicis de valor i som capaços de percebre internament l’amor com aquesta energia o pulsió natural orientada a la supervivència, aleshores el nostre concepte d’amor es pot eixamplar i pot conjugar i englobar paradoxes i situacions antagòniques, com ara que quan una parella s’uneix ho fa per amor i quan se separa també ho fa per amor, o que quan una criatura es comporta inadaptadament ho fa per amor i quan es comporta d’una manera adaptada també ho fa per amor.

 

Des de la perspectiva sistèmica, no es qualifica ni es quantifica l’amor. El més rellevant no és com el cataloguem, sinó cap on apunta el nostre amor, en qui i en què el tenim posat, cap on mira i cap on no mira, a què s’adreça i cap on ens condueix, què ens mou a fer i com ens configura. El que en darrer terme esdevé essencial és si aquesta energia o pulsió imperiosa i profunda que és l’amor es tradueix en un impuls saludable cap a la vida o pel contrari ens aboca a algun tipus de desordre o a alguna forma de destrucció.

 

Pensem per un moment en els vincles més significatius de la nostra vida. Comencem pels dos que ens són més propers, fins i tot en el cas que no els haguem conegut: el del pare i la mare. Com ressonen a dins nostre? Amb quines emocions ens connecten? Què recordem més: el que ens van donar o el que no ens van donar? Amb què ens quedem: amb allò que malgrat tot va estar bé i ens ajuda tirar endavant o amb allò que pensem que no va estar bé i ens segueix acompanyant com un pes, com una rèmora de la qual no aconseguim desprendre’ns? Més encara: podem mirar amb bons ulls la història d’amor de la qual venim, al marge de quina hagi estat la seva naturalesa, el seu resultat, la forma que hagi pres, l’evolució que hagi tingut…? Aquestes preguntes ens poden donar una primera idea de si la nostra mirada s’orienta a l’escassetat o a l’abundància, a la queixa o a la gratitud, al ressentiment o a l’assentiment, a la inclusió o a l’exclusió. De si el nostre amor és un amor sistèmic, inclusiu, o un amor limitat, parcial, excloent.

 

 

De la queixa i l’escassetat, a la gratitud i l’abundància

 

La perspectiva sistèmica de l’amor té a veure amb l’assentiment, la gratitud, l’abundància i la inclusió. L’abundància té poc a veure amb la quantitat d’amor. I l’assentiment i la gratitud tenen poc a veure amb la qualitat. L’amor sistèmic ho inclou tot: el que pot ser catalogat com a bo i el que no. Què importa a un fet, a un fenomen, el judici que nosaltres en fem, la manera com el cataloguem? De què serveix dir que un esdeveniment, una relació, no hauria d’haver existit o no hauria d’haver-se donat tal com es va donar? Els fets són els fets i són com són independentment de l’etiqueta que els pengem. És important quines emocions tinc associades a cada fet i a cada persona, i quines repercussions tenen aquestes sobre mi. Quina lectura emocional faig del fets i dels vincles significatius de la meva vida i com m’afecta aquesta lectura: m’enforteix o em debilita?, em fa una persona més completa, més íntegra i integrada?, o m’escapça, em minva, em retalla?

 

Des del punt de vista sistèmic, no seria un bon plantejament preguntar-nos si hi va haver poc o molt amor en la nostra infantesa, ni si va ser bo o dolent. Al costat del que no se’ns va donar, del que no es va fer, del mal que se’ns va poder causar, sempre hi ha tot allò que sí se’ns va donar, sí es va fer, es va fer bé. En el pitjor dels casos, se’ns va donar ni més ni menys que la vida! Allò que és essencial, la vida, ja ho tenim. I la llavor de la vida és completa en si mateixa i està plena de possibilitats. Conté sempre una esperança de plenitud, i la responsabilitat un cop som adults ja és totalment nostra. Però sovint les nostres expectatives i anhels frustrats, allò que no va ser, que no ens va agradar, que ens va fer mal, que pensem que no es va fer bé…, va minvant aquesta llavor i, com diu Marina Solsona, tenim vides bonsai, boniques però retallades. En realitat, vides cultivades en safates aïllades i sense arrels profundes en la mare terra.

 

Mirar enrere des de la queixa, el lament o el ressentiment no ens fa avançar, no fa créixer la nostra capacitat d’estimar i no reverteix en harmonia, benestar ni plenitud vital. La pregunta a fer-nos és si del que hi va haver -sigui el que sigui i ens agradi més o menys-, n’hem sabut extreure la força necessària per enamorar-nos de la vida, per enganxar-nos-hi i aconduir-la cap a una plenitud i una harmonia creixents. Tot això està més relacionat amb la lectura que nosaltres fem de la nostra pròpia història, amb el que som capaços d’extreure’n, que amb la quantitat i la qualitat de l’amor que se’ns va donar. Al cap i a la fi, podem haver-ne rebut molt i haver-ne extret molt poc. I a l’inrevés. Podem haver-ne rebut poc i haver-ne extret molt. Tenen una rellevància més gran les històries que ens expliquem sobre nosaltres mateixos i com tinguem constituïts els vincles interns, que la mateixa naturalesa dels fets i de les relacions.

 

L’amor sistèmic deixa la pilota a la nostra teulada, apel•la a la nostra responsabilitat, a la nostra capacitat de redescobrir l’amor i la força dels nostres vincles, i reconvertir-los en un impuls poderós per a la vida, més enllà dels judicis sobre què està bé o malament i de les emocions que tot plegat ens genera. Tot depèn, en darrer terme, dels ulls amb què nosaltres mirem les coses, de la qualitat i l’amplitud de la nostra mirada. Per això, la perspectiva sistèmica s’adreça, en un primer moment, a poder mirar i reconèixer els fets i els vincles significatius de les nostres vides, així com les emocions que hi tenim adherides i, en un segon moment, a reorientar i ampliar les mirades, a fi i efecte de transcendir aquestes emocions i d’ajudar-nos a establir noves imatges, noves narratives de nosaltres mateixos i de l’amor que ens mou.

 

En aquest punt que acabem d’assenyalar, la perspectiva sistèmica connecta i entronca a bastament amb l’educació emocional i amb el concepte de resiliència, una metàfora generativa sobre les possibilitats humanes i la capacitat de sortit transformats de l’adversitat (Grané i Forés, 2007). Fàcilment podríem pensar que no aporta gaire de nou i que el seu recorregut acaba aquí, i no és així. La perspectiva sistèmica fonamenta i revesteix d’una entitat major l’educació emocional, esdevenint un suggeridor punt de partida i alhora un horitzó una mica més ampli per a aquesta.

 

Pensar que tot el que fem és per amor i succeeix per amor ens hauria de relaxar. L’amor massa sovint marca fronteres o divisions entre bons i dolents, i crea expectatives favorables o desfavorables vers les persones i les seves possibilitats, en funció de si considerem que n’hi ha o no i de la qualitat que li assignem. La perspectiva sistèmica ens ensenya que els judicis a l’amor són incompatibles amb la naturalesa mateixa de l’amor i ens encamina a reconèixer què és i a assentir a què és, que sempre té un sentit i un fonament de cara a la supervivència de la persona, i normalment ha estat la millor forma o l’única possible fins aquell moment. Només des de la comprensió i acceptació de cada fet i de cada situació tal com ha estat i tal com és, podrem albirar, contemplar, suggerir, plantejar i experimentar noves possibilitats en el futur.

 

 

Dos grans tipus d’amor

 

Des del punt de vista sistèmic, podem parlar de dos grans tipus d’amor, que configuren el moll de l’os de la nostra existència i de la nostra capacitat i manera d’estimar:

  • L’amor maternal-paternal
  • L’amor filial

 

L’amor maternal-paternal, que desenvolupem les mares i els pares vers els fills i filles, sol estar condicionat per l’amor que nosaltres hem rebut dels nostres propis pare i mare. Normalment, estimem els nostres fills/es com nosaltres vam ser estimats/des pels nostres pares, o d’una manera força similar. La manera com els nostres pares ens van estimar és, alhora, la millor manera que sabien, i la manera com nosaltres estimem els nostres fills i filles és també la millor manera que sabem. Aquesta manera de com vam ser estimats no ens determina. És com una llei que portem inscrita en el més profund de nosaltres, i només des de l’assentiment i el reconeixement sincer que va ser la millor o l’única manera possible, ens sentirem amb permís intern i amb una disposició positiva per anar uns passos més enllà i canviar algunes coses de manera plàcida i no traumàtica.

 

L’amor filial, que sentim els fills i filles pels nostres pare i mare, més enllà de com siguin, de la relació que hi tinguem o que hi hàgim tingut, i fins i tot de si els hem conegut o no, és l’amor sistèmic per excel•lència. De fet, l’amor maternal-paternal és, en darrer terme, una variant de l’amor filial: estimo els meus fills/es com jo vaig ser estimat/da com a fill/a, o bé d’una manera molt semblant, o, si més no, prenent com a base i com a punt de partida la manera com em van estimar o, millor dit encara, com em vaig sentir estimat/da. L’amor filial fa bona la frase amb la qual encetàvem aquest text: tots els fills i filles actuem per amor. Tots som fills o filles i, per tant, tots actuem per amor.

 

Que els fills i filles actuem per amor vol dir que, en el més profund, estem units per un fort vincle al nostre sistema o grup familiar d'origen i que, per sentir que pertanyem i per compensar els dèficits que hi pugui haver en aquest, estem disposats a fer el que calgui, fins i tot a fer malbé la nostra vida. Que tots els fills i filles actuem per amor significa que adoptem el rol, les funcions, les opcions de vida, el destí personal, que fan un millor servei al nostre sistema i en garanteixen la supervivència. També significa que amb la nostra manera d’actuar i de comportar-nos pot ser que estiguem mostrant alguna persona, algun fet, algun sentiment, algun vincle important que va ser exclòs o rebutjat, i això ho fem per restaurar l’equilibri (homeostasi) del sistema, encara que sigui a costa del nostre benestar. Per això, una de les tasques més importants que des d’aquest abordatge cal realitzar, per afavorir un creixement personal saludable, és identificar els amors cecs, els que ens porten a sacrificar-nos amb la pretensió infantil i il•lusòria de salvar el sistema, i reconduir-los cap a amors madurs, menys deterministes, més lliures, més rics en possibilitats.

 

Els ordres de l’amor

 

El marc de referència teòric-conceptual a aquesta visió de l’amor, des de la perspectiva sistèmica-fenomenològica, el constitueixen «els ordres de l’amor». Els ordres de l’amor són l’aplicació que fa Bert Hellinger, filòsof, pedagog i terapeuta alemany, d’alguns dels principis de la Teoria General de Sistemes als sistemes humans. Són unes lleis naturals perquè els sistemes humans funcionin i la vida i l’amor puguin fluir en el seu si. Aquests ordres són tres i podem sintetitzar-los com segueix:

 

Primer ordre

Té a veure amb la pertinença, la vinculació i l’ordre. Està relacionat amb el principi de totalitat: Tots els membres d’un sistema tenen dret a la pertinença, formen part i compleixen alguna funció important per al sistema. L’exclusió d’algun d’ells repercuteix negativament en tot el conjunt. Els sistemes no toleren cap exclusió. Es produeixen conseqüències tràgiques per a les futures generacions quan algú no és respectat i és injustament expulsat de la família (Ulsamer, 2004).

 

Fa referència a la idea que en els sistemes vius res no es perd, de tal manera que si alguna persona, fet, emoció o relació en queda exclosa, no ha estat completada o no ha estat adequadament integrada, algú d’una generació posterior ho recull, amb l’objectiu que es pugui integrar o completar. Dit d’una altra manera, el vincle entre pares/mares i fills/es és tan fort i profund, que allò que els pares/mares no aconsegueixen resoldre ho intentem resoldre els fills/es de la manera que sigui.

 

Sota la llum d’aquest principi podem entendre una mica millor la premissa segons la qual tots actuem per amor. Tot fill/a actua per amor. Encara que molesti, actua per amor. Únicament cal trobar el punt en què es troba el seu amor. Una vegada trobat aquest punt, de sobte, el seu comportament queda totalment clar (Hellinger, 2000).

 

Per l’amor profund que ens vincula a la nostra família, les persones mostrem, amb la nostra manera d’actuar, alguna cosa que va ser exclosa, rebutjada o que va quedar incompleta. Això pot comportar conseqüències negatives, perquè pot abocar la persona a implicar-se en històries que no li corresponen i a repetir esdeveniments o desenllaços tràgics, o pot representar un impuls positiu i una gran força vital per a la persona mateix i per al sistema. Treure-ho a la llum, poder mirar què va ser i què no va ser, i assentir a totes dues coses, reconverteix les dificultats en possibilitats i ens deixa lliures per avançar cap endavant i seguir el nostre propi camí sostinguts per la força dels vincles.

 

Segon ordre

Té a veure amb l’equilibri entre el donar i el rebre que hi ha d’haver en tots els sistemes. En les relacions entre iguals aquest equilibri és essencial, mentre que en les relacions entre pares-mares i fills-filles, i també en les relacions entre professorat i alumnat, hi ha un cert desnivell natural, no s’aconsegueix l’equilibri en la mateixa mesura (Traveset, 2007). Els primers donen més i els segons mai no podran retornar-los el cent per cent del que han rebut. Els fills/es només podran retornar alguna part del que han rebut, tenint cura dels pares-mares quan siguin grans. Bona part del que han rebut ho hauran de retornar a altres, en el futur.

 

En un plànol més individual, cada persona és un sistema en el qual aquest equilibri també ha de ser contemplat. La perspectiva sistèmica ens ofereix nombrosos matisos molt interessants sobre el donar i el rebre. En referirem només a un d’ells, que esdevé un tòpic o un estereotip molt estès: normalment es diu que com més donem més rebem i entenem que l’acte de donar és la manifestació amorosa per excel•lència. Doncs bé, des d’aquesta òptica hi ha un donar amorós i també hi ha un rebre amorós. Donar no és millor que rebre. És més, donar a vegades té un punt d’arrogància, ens situa per sobre de l’altre i trenca l’equilibri, mentre que rebre ens fa humils i ens nodreix, ens reconnecta amb la nostra condició de ser limitats i amb la necessitat que tenim dels altres per sortir-nos-en, en la vida. A més a més, rebre o, el que és el mateix, prendre allò que se’ns dóna és indispensable per poder donar i per fer-ho sense exigències, sense intencions i sense desgastar-nos.

 

Tercer ordre

Té a veure amb la consciència, les normes, les regles i les jerarquies dins dels sistemes.

Aquest és un ordre amb una doble lectura i un plantejament ambivalent. D’una banda, quan es respecten les normes i l’ordre, tots els membres del sistema se senten millor. De l’altra, la consciència bloqueja l’amor vers aquelles persones que no pertanyen al meu grup (Hellinger, 2000). Per això, convé que aprenguem també a saltar-nos les normes del grup, a transgredir, a tenir el que se’n diu «mala consciència», ja que és així com ens adonem que hi ha altres grups, altres normes, altres maneres, altres cultures, i aleshores podem anar més enllà dels límits de la nostra, expandir la nostra consciència i evolucionar cap a un amor més gran, més inclusiu. Només on jo vaig més enllà de la consciència són possibles l’amor profund, el reconeixement i el respecte, també per a persones alienes (Hellinger 2000).

Amor és poder mirar i incloure-ho tot, els fets, els sentiments i les relacions difícils, el que està d’acord amb la nostra consciència i el que no…

En pràcticament tots els sistemes hi ha hagut exclusions. I s’exclou allò que contravé les normes del sistema i, sobretot, allò que dol. S’exclou per protegir del dolor i aquesta protecció també és amor, però el dolor resulta que ens fa créixer i també l’hem de poder mirar. Quan podem incloure el dolor i l’amor alhora, quan podem nomenar o visualitzar el que havia estat exclòs, es restableix el flux de la vida i els sistemes es reorganitzen i es reequilibren per si mateixos (concepte d’autopoiesi, desenvolupat per Maturana i Varela).

 

L’amor des de la perspectiva sistèmica implica canvis molt senzills i alhora molt profunds i de gran calat, i amb poques paraules n’hi ha prou. A vegades pot ser suficient tenir un record per a aquell familiar el qual mai més no hem recordat i pensar en algun moment bonic al seu costat, en alguna cosa que vam aprendre d’ell/a o en alguna qualitat que potser no vam saber reconèixer en aquell moment.

 

Assentir al passat i endur-nos la seva força cap al futur

 

Sintetitzant, i des de la perspectiva sistèmica-fenomenològica, l’amor és la capacitat de mirar al passat per poder sortir-ne enduent-nos la força, tant de l’amor com del dolor que hi ha hagut, cap al nostre futur. Amor i dolor són les dues grans emocions de rerafons (Hellinger, 2000) i, quan poden ser integrades, reverteixen en força per a la vida. La força no ens la dóna el sol fet de mirar enrere. Ens la dóna el sentir-nos arrelats i interiorment en pau amb el nostre sistema familiar, amb els nostres pares, amb el que aquests ens van donar i amb el que no ens van donar, amb la història d’amor de la qual provenim, i poder mirar cap al futur amb tot això darrere, sostenint-nos.

 

Assentir al passat tal qual ha estat, agafar la força del pare i la mare, que fins i tot en els casos més dramàtics hi és, tomar la vida tal com ens ha estat donada, amb el que ens agrada i el que no, el que va respondre a les nostres expectatives i el que no, teixeix una xarxa de possibilitats i esdevé una esperança de plenitud. Ampliar la nostra mirada vers els nostre propi sistema familiar, aprendre a mirar amb bons ulls el que ha estat i el que no ha estat, és disposar-nos a l'abundància. Com diu Angélica Olvera, no ens crema donar, ens crema rebre de fonts equivocades, que ens omplen d'una manera efímera i superficial. Com més podem mirar el nostre sistema, la nostra família, més ampliem la mirada i més eixamplem el nostre cor, i generem canvis de pensament i de perspectiva, així com noves narratives de nosaltres mateixos, que requereixen un canvi de llenguatge i desemboquen en un canvi profund d’actitud davant la vida.

 

Necessitem fer un exercici de realisme, renunciar a pretensions il•lusòries i poder sentir que el que hem rebut, sigui el que sigui, ha estat suficient. Com diu Miquel Martí i Pol:

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.

 

Quan excloem algú o alguna cosa, excloem l'amor. En canvi, quan donem un lloc en el cor a totes les persones, emocions i fets significatius de la nostra vida i del nostre sistema, retrobant les petites o grans espurnes d'amor i de vida que de cada fet i de cada persona ens vénen, més enllà dels fets i de les seves repercussions emocionals, i més enllà dels judicis, és com si l'amor es desencallés i aleshores pogués començar a tenir un lloc real en la nostra vida present i futura. L'amor esdevé aleshores l'energia primordial de la vida i totes les emocions estan orientades i reconduïdes per ell, estan sota el seu cabal i sota la seva llum, i aleshores esdevenen intel•ligents, transformadores i reparadores, i podem créixer amb elles i transcendir-les. Fins que no desenredem el fil que uneix passat, present i futur, i teixim la resiliència, no acabem d’estar bé i no podem avançar cap al futur amb la força que dóna l'arrelament al nostre sistema i l'acceptació de la pròpia identitat familiar, emocional, social i cultural.

 

Sorgeix de nou la idea segons la qual, en certa manera, és com si l’amor requerís una acceptació profunda de qualsevol tipus d’amor, fins i tot dels que poden estar desencaminats o desvirtuats, ja que aquests també compleixen una funció de cara a la homeostasi o supervivència del sistema.

 

«Només quan una persona respecta tot el que va rebre del seu pare i de la seva mare pot respectar-se a si mateixa. I aquest respecte pot convertir-se en el valor més elevat, l’amor... I encara es pot pujar un altre graó: si està disposada a estimar el seu pare i la seva mare malgrat totes les reserves, també podrà estimar-se a si mateixa malgrat totes les reserves» (Prekop, 2003).

 

BIBLIOGRAFIA

  • BACH, E. (2008) Adolescentes, «qué maravilla. Barcelona, Plataforma.
  • BACH, E. i MARTÍ, C. (2007) El divorcio que nos une. Barcelona, Ceac.
  • BACH, E. i DARDER, P. (2002) Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions. Barcelona, Ed. 62 (edició castellana: Paidós).
  • BACH, E. i DARDER, P. (2002) Des-educa’t. Una proposta per viure i conviure millor. Barcelona, Ed. 62 (edició castellana: Paidós).
  • BRADSHAW, J. (1999) Secretos de familia. El camino hacia la autoaceptación y el reencuentro. Barcelona, Obelisco. • CAPRA, F. (1998) La trama de la vida. Barcelona, Anagrama.
  • CYRULNIK, B. (2002) Los patitos feos. La resiliencia... Barcelona, Gedisa.
  • CYRULNIK, B. (2005) El amor que nos cura. Barcelona, Gedisa.
  • DYKSTRA, I. (2007) Niños que heredan el destino familiar. Barcelona, RBA Integral.
  • DYKSTRA, I. (2007) El alma conoce el camino. Barcelona, Obelisco.
  • GARRIGA, J. (2006) ¿Dónde están las monedas? El cuento de nuestros padres. Barcelona, Rigden – Institut Gestalt.
  • GRANÉ, J. i FORÉS, A. (2007) La resiliencia. Barcelona, UOC.
  • HELLINGER, B. (2000) Reconocer lo que es. Conversaciones sobre implicaciones y desenlaces logrados. Barcelona, Herder.
  • HELLINGER, B. (2001) Órdenes del amor. Cursos seleccionados de Bert Hellinger. Barcelona.
  • HELLINGER, B. (2007) Felicidad que permanece. Barcelona, Rigden Institut Gestalt.
  • PREKOP, J. i HELLINGER, B. (2003) Si supieran cuánto los amo. Barcelona-Mèxic, Herder.
  • SANZ, F. (1995) Los vínculos amorosos. Amar desde la identidad en la Terapia de Reencuentro. Barcelona, Kairós.
  • ULSAMER, B. (2004) Sin raíces no hay alas. La terapia sistémica de Bert Hellinger. Barcelona, Luciérnaga.
  • VAN EERSEL, P. i MAILLARD, C. (2004) Mis antepasados me duelen. Barcelona, Obelisco. --- Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

 

Data de publicació: setembre de 2008

Opinió