L’encaix de la pau en l’educació no hauria de requerir gaires explicacions però cal admetre que són dos termes que tenen una relació complexa, entre altres motius per la dificultat d’acotar-los conceptualment. La definició més comuna de la pau és l’absència de violències; de tota mena de violència: directa, cultural i estructural. Igual que amb el concepte de salut, que fins no fa gaire era definida com l’absència de malalties i ara és entesa com un dret fonamental i un valor universal de les persones, el concepte de pau hauria de recórrer un camí semblant per assolir un pes específic important en l’educació.

La pau és una dimensió específicament humana i construïda pels humans. És una manera de prendre posició en el món, d’entendre la nostra relació amb l’entorn natural i amb els altres, però també té una dimensió introjectiva, en quant que ens planteja una necessària coherència amb les nostres vides i amb nosaltres mateixos/as. Amb tot, la pau no és una característica innata, cal conrear-la i treballar-hi per assolir-la: cal educar en i per la pau.

Per aquest motiu parlem de cultura de pau com a aquell conjunt d’idees i accions sobre les quals desitjaríem que fossin les relacions en societat, però també, i especialment, com al conjunt de pràctiques que busquen mobilitzar les persones per construir una societat pacífica, activa i justa. Precisament aquesta és una funció de l’educació, de l’escola, de les entitats de lleure, de les famílies, dels mitjans de comunicació, de tots els agents educatius.

Per educar necessitem models positius, com a referents que permetin identificar els elements significatius de les bones pràctiques, i adaptar-los i integrar-los a la pròpia realitat. I aquests models, en relació amb la pau, no són gaire freqüents. Així, els mitjans de comunicació audiovisual i, de manera creixent, internet i els videojocs, que ocupen molt del temps de lleure dels joves i adults, utilitzen violències de tota mena com a amarradors per fidelitzar-los i obligar-los a mantenir-hi l’atenció. Hem de fer d’aquesta realitat una oportunitat per treballar altres valors i actituds.

Per això, és important que els models positius de pau amarin la totalitat de les institucions educatives, les relacions internes de convivència, l’actuació dels educadors, els mètodes educatius, l’ambient general que s’hi respira, i alhora que arribin a l’entorn en què estan ubicats aquests centres. En definitiva, es tracta de no deixar res en pau; tampoc la pau.

L’educació en valors troba una concreció molt important en el treball per la pau, per mitjà d’un treball perseverant i consistent sobre aquelles situacions que li són més pròximes, com ara la cooperació i el codesenvolupament, la interculturalitat i la sostenibilitat, però també la no discriminació per gènere, les relacions no abusives, etc. No podem caure en la indiferència o en la inactivitat quan es tracta de treballar en les dimensions fonamentals de les persones. I la pau n’és una. Consell de redacció