IES Camí de Mar (Calafell)

Una xerrada amb els protagonistes que ens ajuda a entendre d'on surt el projecte, el seu bagatge fins l'actualitat, la repercussió en l'alumnat, la continuïtat....

LES MÉS BELLES PARAULES

Mercè Andreu i Àngel Zapata

Visitem l’IES Camí de Mar, de Calafell, un matí de primer de juny, el dia que el grup de Les Més Belles Paraules es reuneix a la sala d’actes de l’escola per fer balanç d’aquests dos anys de gira. Un equip de més de 80 alumnes (des de primer d’ESO fins a segon de Batxillerat) i una vintena de professors i professores del centre han treballat en equip per tirar endavant aquest muntatge de llum, dansa, música i literatura. Cohesió és la paraula que millor defineix aquesta experiència, que va néixer com una activitat cultural i que ha madurat fins convertir-se en projecte solidari.

A les 12 del migdia, la sala d’actes bull de calor i d’impaciència perquè no hi ha manera de poder veure el power-point que la Mercè Andreu, la professora de Ciències Socials, va improvisar ahir a la nit inspirant-se en el vídeo de motivació de Pep Guardiola als jugadors del Barça. El vídeo, ens comentarà més tard la Mercè, és un recull d’imatges de les millors jugades d’aquest drem team format no sols per alumnes i mestres, sinó també pel planter de col•laboradors i simpatitzants que Les Més Belles Paraules ha sembrat en l’AMPA, la Comissió Escoles Verdes i la Direcció de l’IES Camí de Mar, així com també en l’Ajuntament de Calafell i, fins i tot, en el Consell Comarcal del Baix Penedès. La Mercè afegeix que és una llàstima no poder projectar el vídeo, perquè revela un dels secrets més ben guardats del projecte: la quantitat de diners recollits amb les representacions. I un dels grans reptes de futur: decidir entre tots a quin projecte solidari es destinaran aquests diners. Com veieu, l’element sorpresa ha estat, des de l’inici fins al final, un dels ingredients bàsics de tot el muntatge.


Preguntem als actors i actrius (68 en total), als perruquers, maquilladors, tècnics, als encarregats d’attrezzo i vestuari de l’espectacle presents a la sala d’actes, com va començar tot. Era un Sant Jordi del curs 2007-2008 i el grup CAU (el col•lectiu artístic de l’escola) rumiava quina en faria per celebrar la diada. «Ho van portar tot molt en secret –afirma la Laura des de la segona fila de la sala d’actes–. La primera cosa que ens van demanar va ser que, a l’hora de tutoria, triéssim tres paraules que ens agradessin i expliquéssim per què: pel que deien, per com sonaven, pel que ens provocaven… No sols a nosaltres, també ho van demanar als altres profes i als pares.» Harmonia, amistat, joc, Catalunya, guingueta, festuc, van ser algunes de les 49 més belles paraules triades, que es van dividir en set grups de set paraules per escenificar-les. «També hi van sortir paraules molt dures, com mort o càncer –subratlla l’Àngel Zapata, professor, cap del departament d’Educació Visual i Plàstica, i ànima del projecte juntament amb la Mercè Andreu–. Amb aquestes contraparaules vam crear 7 interrupcions, fins arribar a les 56 paraules que es representen durant l’espectacle.» A raó d’un minut per paraula, l’obra té una durada d’una hora i tots els actors i actrius hi apareixen no una, sinó un parell o tres de vegades.


La germana de la Laura, la Raquel, reprèn l’explicació: «Després, ens reuníem al gimnàs per pensar com podíem representar aquelles paraules amb els moviments del nostre cos.» Alguns participants, com la Rebeca, van començar pentinant i van acabar pujant-se a l’escenari. El més difícil per a la majoria d’ells, però, no ha estat què es feia a dalt de l’escenari, perquè tal com diu en Dani: «Si no miraves ningú del públic, la cosa anava prou bé.» La feina més dura s’ha fet entre bambolines i durant els preparatius del muntatge, compaginant els assajos amb els exàmens, dedicant-hi les hores de pati i algunes tardes fora de l’horari lectiu, matinant molt els dies que hi havia bolo… «No ha sigut gens fàcil representar paraules només amb colors, gestos i música, sense parlar… això i seguir les instruccions de l’Àngel, que sempre jugava amb el secret, ha sigut el més difícil», insisteix en Dani.


De fet, tampoc l’equip de coordinació del projecte (que, a més de l’Àngel i la Mercè, estava integrat per professors i caps dels departaments de Música, Educació física, Llengua i Literatura catalana, Llengua i Literatura castellana, Matemàtiques, Física i Química, a més de la psicopedagoga del centre i la Comissió de Mediació) no en coneixia tots els detalls. L’única persona que tenia tot el projecte al cap era l’Àngel, que va ser el coordinador de les diferents brigades de treball. «A Plàstica preparàvem les làmines que es projectaven  en grans pantalles per omplir de llum i color l’escenari del muntatge; des del Departament de català i castellà, s’exprimien les paraules per treure’n tot el suc; el Departament de matemàtiques va assumir el repte de traduir paraules difícils, d’escenificar com horitzó o batec a fórmules matemàtiques… El paper de la psicopedagoga va ser treballar l’empatia amb la resta d’alumnes del centre, perquè el que menys necessitàvem –emfatitza l’Àngel– era que el nostre públic es posés a riure o a xiular tan bon punt els seus companys pugessin a l’escenari el dia de la funció de Sant Jordi… Perquè els actors i actrius s’hi fan fins i tot un petó, quan toca posar en escena la paraula passió.»


L’Àngel està convençut que l’element sorpresa sempre és una bona font de motivació i els fets li han donat la raó. El primer estímul per sumar voluntaris al projecte, ens confirmen els alumnes reunits a la sala d’actes, va ser la curiositat que van despertar en ells; el segon, el premi Baldiri Reixac que la Fundació Carulla va atorgar als mestres de l’IES Camí de Mar, en la modalitat d’experiència didàctica pel projecte de Les Més Belles Paraules el juny de 2008. Les Més Belles Paraules s’ha representat quatre cops més: el novembre de 2008 a Tarragona, dins de la Setmana de la Tardor Literària; el març de 2009 a Sabadell, a petició de l’IES Arraona; l’abril de 2009 a la Casa del Mar de Barcelona, dins dels actes de cloenda de la Setmana d’Acció Mundial per a l’Educació, organitzada per l’ONG Educació sense Fronteres i altres institucions, i el 15 de maig a Calafell, on va començar, però aquesta vegada davant de les autoritats comarcals amb motiu de la Festa de la Cultura, organitzada per l’Institut d’Estudis Penedesencs i l’Ajuntament de Calafell.


El més gratificant de tot: «Actuar davant de tanta gent i que sempre surti bé, millor que als assajos», diu en Dani. «Després va venir el premi – continua la Laura– i quan ens van proposar de seguir, vam dir que sí.» De fet, va ser gràcies al premi Baldiri Reixac que Les Més Belles Paraules va deixar de ser una proposta cultural per posar el seu extraordinari poder de cohesió al servei d’un projecte solidari. «Ens vam haver de plantejar què en fèiem, dels diners del premi –recorda la Mercè Andreu– i, finalment, entre tots vam decidir donar-los a l’ONG Educació sense Fronteres, que els va destinar a millorar les instal•lacions de l’escola Anaísa de Palmarejo, una localitat de la província de Santo Domingo (República Dominicana).» A partir de llavors, i des de la metodologia de l’Aprenentatge-Servei endegada el curs 2008-2009 amb el nou projecte educatiu d’Escoles Compromeses, totes les representacions s’han fet amb la finalitat de seguir col•laborant en projectes de caràcter solidari, tant a nivell nacional com internacional, sempre que tinguin alguna relació directa o indirecta amb el món educatiu.


Per als nois i noies reunits a la sala d’actes,  convertir-se en un projecte solidari ha estat un al•licient important per seguir endavant: «Ara, per no gastar res del que guanyem, fins i tot l’autocar ens el paguem de la nostra butxaca», diuen gairebé a cànon la Laura, la Raquel i en Dani, sense poder reprimir-se l’orgull. Fins llavors havien après, a més d’un munt de paraules noves, a empatitzar i a conviure amb els companys, a perdre la vergonya, a coordinar-se i treballar en equip. Ara han pogut experimentar que, per ajudar la gent, l’esforç encara val més la pena. La Mercè afirma que l’increment de la sensibilització entre els alumnes es deixa sentir en altres activitats d’Aprenentatge-Servei de l’IES Camí de Mar, com les campanyes de recollida d’aliments que fan per a Cáritas o de joguines per a Creu Roja. «Reforcem, des del servei, l’aprenentatge  dels continguts que treballem en les assignatures d’Economia, Ciències Socials i Educació per la Ciutadania. De pas, també serveix per rebaixar el grau de consumisme entre uns nois i noies que, abans de fer els 15 anys, ja han tingut de 8 a 10 MP3.»


L’Àngel no oblida que, en algun cas, Les Més Belles Paraules també ha aconseguit que algun alumne difícil, que no en falten a l’IES Camí de Mar, millorés el seu rendiment: «És el cas d’una alumna que em va prometre no catejar més matèries i aprovar-ne alguna de les que tenia pendents, si la deixàvem participar en l’obra… Fins i tot va demanar a la seva mare que li confisqués el portàtil, perquè deia que la distreia molt i no la deixava estudiar.» La Mercè dóna altres exemples, com el del típic alumne que no va mai a classe però que no es perd ni un assaig, i l’Àngel afegeix amb ironia que en segueixen tenint que no van ni als assajos ni a classe. Si haguessin de destacar alguna aportació del projecte al conjunt de l’escola, quina seria? Ella no dubta en la resposta: «La cohesió creada entre els alumnes, entre els professors i entre alumnes i professors», i ell tampoc: «El respecte que ens hem guanyat a l’AMPA, a l’Ajuntament de Calafell, al Consell Comarcal… Ara sabem que tenim totes aquestes portes obertes».


Les Més Belles Paraules s’han acabat però els nanos volen seguir amb el teatre i volen continuar ajudant els altres: «Estem mirant projectes solidaris amb Àfrica o Amèrica, però també volem ajudar la gent d’aquí que ho necessita –ens explica a tall de conclusió la Laura-. Per això volem col•laborar amb una associació de discapacitats d’El Vendrell que es diu Santa Teresa». L’Àngel il•lustra aquesta necessitat de proximitat que els alumnes senten cap als beneficiaris del seu esforç amb una anècdota: «Quan vam decidir contribuir a la millora de l’escola de Palmarejo, algun d’ells va demanar si no es podia posar el nom de Les Més Belles Paraules, o fins i tot el seu nom propi, a una de les classes d’allà.» Molt entusiasmat amb la possibilitat de fer algun agermanament, ell ja ha començat a posar fil a l’agulla amb el nou projecte: «Els he dit que, aquesta vegada, s’haurà de cantar i ja s’ha muntat una coral de 24 alumnes per aprendre’n.  També s’ha organitzat la primera brigada de suport a l’Associació Santa Teresa, que té com a missió posar a punt una cadira de rodes elèctrica que hem aconseguit per a ells… Sempre hi ha d’haver algú que estira, però t’han de seguir.» L’Àngel ho ha tornat a aconseguir, confiant una altra vegada en el factor sorpresa. De fet, a qui no li agrada que el sorprenguin, més encara quan es tenen entre 12 i 17 anys?

Calafell,  juny de 2009

Autora de l'entrevista: Helena Migueiz

Data de publicació: octubre de 2009