CEIP Escola Jungfrau (Badalona)

Agermanament CEIP Jungfrau de Badalona amb l' Escuela Francisca Gonzalez de Nicaragua.

Projecte d’educació pel desenvolupament que una colla de pares, mares i mestres tiren endavant des de fa més de 10 anys.

...La seva mare s’ha deixat la play-station i l’Adrià imagina que s’avorrirà de valent. De manera que és la Marta qui ens ho explica: “ell n’està al cas també pels monitors de l’esplai on va. N’hi ha que són ex-alumnes de l’escola i algun d’ells fins hi tot ha anat a Chichigalpa”. La informació comença a acumular-se’ns i encara no ha arribat en Benjamí, que és la nostra font principal.

LA VOLUNTAD DE FER COSES JUNTS

Benjamí Moliner

La Marta Utrilllas és una mare del CEIP Escola Jungfrau, de Badalona, i també és membre de la Comissió de Solidaritat del centre. Ve acompanyada del seu fill Adrià i, mentre esperem en Benjamí Moliner, mestre de l’escola i un altre dels membres de la Comissió de Solidaritat, preguntem a l’Adrià què en sap ell, de tot això de l’agermanament entre la seva escola i una altra escola pública de Chichigalpa (Nicaragua), que es diu Francisca González.

L’Adrià està una mica murri. Avui li toca d’estar-se una estona més a l’escola perquè la seva mare ha vingut a explicar-nos en què consisteix el projecte d’educació pel desenvolupament que una colla de pares, mares i mestres tiren endavant des de fa més de 10 anys. A més, la mare s’ha deixat la play-station i l’Adrià imagina que s’avorrirà de valent. De manera que és la Marta qui ens ho explica: «Ell n’està al cas també pels monitors de l’esplai on va. N’hi ha que són exalumnes de l’escola i algun d’ells fins i tot ha anat a Chichigalpa.» La informació comença a acumular-se’ns i encara no ha arribat en Benjamí, que és la nostra font principal.

Aquest efecte contagi, pel qual la febre de l’agermanament de la Comissió de Solidaritat s’ha encomanat a l’escola, de l’escola a l’esplai i així successivament, és un dels valors afegits d’aquest projecte d’agermanament entre escoles del nord i del sud. Aquesta idea de transcendir l’aula és un principi fonamental del projecte i una de les primeres coses que ens explica en Benjamí Moliné tan bon punt arriba i ens asseiem a parlar-ne. «Una cosa és el que els mestres n’aprofitem, de l’agermanament, dins del marc de les tutories i de les assignatures en les quals s’implementen els continguts de l’educació pel desenvolupament. En aquesta escola estudiem geografia coneixent els volcans de Nicaragua, aprenem a fer estadístiques comparant el PIB entre països del nord i del sud, fem socials a partir del que ens expliquen de les seves famílies els nens i nenes de Nicaragua a les seves cartes, i el que els expliquem nosaltres de les nostres.» «Però una altra cosa», i aquí és la Marta qui pren la paraula, «són les festes solidàries que organitzem a nivell d’escola, totes les mobilitzacions que muntem per recollir material o fons per a l’escola de Nicaragua i per a la seva comunitat».


Durant la conversa no triga gaire a sortir un altre dels trets diferencials més importants amb relació a altres propostes similars. «Des del principi va ser un projecte dirigit als pares, mares i mestres de l’escola –especifica en Benjamí–. La implicació dels alumnes, de la resta de la comunitat educativa i de l’entorn va venir més tard i no va ser fàcil.» La llavor d’aquest projecte, la Comissió Solidària, es va crear fa 16 anys, tres anys abans d’iniciar-se l’agermanament. «Teníem una escola de pares, i la comissió va néixer d’aquell nucli. Fèiem xerrades sobre temes de solidaritat que poguessin interessar-nos, als adults, com el paper de les dones en el desenvolupament o el 0’7 %, amb l’objectiu que després tot això tingués alguna repercussió en l’educació dels nostres alumnes i dels nostres fills.»


En la Comissió de Solidaritat hi participen, de manera voluntària, mestres, pares i mares, alguns són de l’AMPA i d’altres no, així com representants municipals i del Consell Escolar. L’AMPA juga un paper molt important en aquest projecte, perquè és el seu paraigua legal. És una entitat municipal registrada, als estatuts de la qual figura no sols el projecte d’agermanament, sinó també que el 0’7 % del seu pressupost es destina a projectes de cooperació. Tot plegat ajuda molt, ens informen, a l’hora de rebre subvencions. L’escola germana de Nicaragua també compta amb la seva entitat jurídica, l’Associació de Solidaritat Badalona-Chichigalpa (ASBACHI), un altre paraigua legal amb el qual s’ha pogut evitar que, més d’una vegada, els fons recaptats per a l’escola pública es desviessin cap a altres projectes governamentals. Per aquesta raó, també s’ha posat el compte corrent a nom de l’Associació i no de l’escola.


Per què Nicaragua? «Una mica per casualitat –reconeix la Marta–, com passen moltes de les coses importants de la vida. En la comissió hi havia una parella, ell era d’aquí i ella de Nicaragua… Si hagués sigut de Panamà o de Burkina Faso ara estaríem parlant d’allà.» En Benjamí segueix amb la història familiar: «Per problemes de salut, va venir una neboda seva, que anava a l’escola Francisca González de Chichigalpa. Les dues escoles vam entrar en contacte el mes de gener i el març ja sabíem que col•laboraríem junts… No sabíem ben bé què faríem, però ja hi havia aquesta voluntat de fer coses junts, que per a mi és l’essència de l’agermanament. No és una decisió intel•lectual. En tot això hi ha un component personal que passa pels sentiments, per l’emoció de tenir a l’altra banda del fil telefònic una mestra de Nicaragua i d’estar compartint cabòries sobre els nostres alumnes.»
Si s’acaba de concretar el viatge que ara s’està preparant, amb aquesta seran cinc les vegades que en Benjamí Moliné ha anat a Chichigalpa. Però no sols hi han anat mestres de l’escola, també hi han viatjat pares i mares, exalumnes que ara són monitors de l’esplai… La Marta ens comenta que la primera vegada que uns monitors del Xirusplai de Badalona van anar a Nicaragua va ser fa tres anys, per explicar-los què és un esplai, què s’hi fa, quins valors s’hi treballen. D’aquell casal que van muntar els joves d’aquí, va néixer un esplai allà que es diu Los Piñoleros. Ella, però, encara no s’hi ha animat mai. «Aquestes estades requereixen una gran disposició personal –reconeix en Benjamí–, tenir temps i diners per invertir-hi, però no sols això.»

De fet, hi ha tot un debat obert, pel que fa als projectes d’agermanament, sobre el tema de les estades de mestres i partners. Ningú no discuteix aquestes visites quan la direcció és de nord cap a sud, però sí quan es fan de sud cap a nord. «Hi ha qui pensa que per a ells és un pal molt gros portar-los quatre setmanes aquí perquè vegin el món de la superabundància que tenim, i es pregunten si el que anem a guanyar ho compensa, això. I és veritat que els mestres de Nicaragua, que han vingut tres vegades a visitar-nos, queden esgarrifats del menjar que llencem aquí, per exemple. Però prescindim d’una qüestió molt important: no som nosaltres qui hem de decidir si els compensa o no, ho han de decidir ells.»

 

Plantegem a en Benjamí una altra qüestió que ens sembla interessant: és que per a nosaltres no suposa més d’un trasbals, també, anar cap allà?  «Personalment, crec que nosaltres venim més tocats d’allà del que ells poden tornar d’aquí. Com que qualsevol chabola té parabòlica, ells veuen el món dels rics cada dia per la tele. Però jo conec almenys dues persones que han estat allà i que han reconegut que la situació els ha depassat, que no han pogut estar a l’alçada de les circumstàncies. Mai no acabes de saber per al que vas preparat i per al que no, no et pots ni imaginar quina serà la situació que et superarà.»

Quins resultats té tot això en nosaltres? «Quantitatius, ràpids i evidents, pocs –respon en Benjamí–. Quan dius que s’està preparant un contenidor per enviar cap allà o que se n’hi va un grup i et ve un nano amb tres llapis, perquè en té quatre més a l’estoig, o et vénen els pares i mares amb el que es volen treure de sobre a casa, en aquests moments penses que no hem avançat gaire.  El que hem d’aprendre aquí de la cultura de l’agermanament és que amb molt menys del que tenim es poden fer les coses. El més important és que això sigui capaç de transformar les coses, de fer reflexionar els nens i nenes sobre la seva vida, a ells i les seves famílies.» «L’objectiu no és resoldre els problemes del Tercer Món -afegeix la Marta-, l’objectiu és canviar les actituds d’aquí, començant pels més petits. A casa, quan els dic que fem una recollida de material, el primer que em diuen sempre és d’anar a comprar alguna cosa, i no és això. Si tot s’arregla amb diners però no implica cap canvi d’actitud, no estem fent res.» L’agermanament, tal com l’entenen a l’Escola Jungfrau, és una eina educativa per a ells mateixos, «ja veurem si és o no és una eina educativa per a la gent de Nicaragua», es pregunta en veu alta en Benjamí.


Els resultats, per a la gent de Nicaragua, són més fàcils de quantificar: una escola bressol, una biblioteca, un barri nou (el Barrio de Los Lirios) aixecat a Chichigalpa després dels efectes devastadors de l’huracà Mitch. Això és educació o cooperació pel desenvolupament? «Per a nosaltres la cooperació és l’excusa, el mitjà, no la finalitat –argumenta la Marta–. Amb el que fem, estem tapant forats minúsculs, però les coses començaran a canviar de debò amb l’educació, quan les noves generacions entenguin les relacions internacionals d’una altra manera.» En Benjamí avança en aquesta direcció. «Jo no sé si fem cooperació o no. En la mesura que la gent d’allà té il•lusions i projectes, nosaltres posem els mitjans. Però qui fa les coses, l’escoleta, la biblioteca, són ells.» En la seva manera de veure-ho, aquesta voluntat pedagògica és un dels avantatges de l’agermanament: «Sense ser experts en el tema, ens ha funcionat, i penso que en part és gràcies al fet que l’espai referencial és l’escola. No som una agència de cooperació, treballem per educar, per això ens mobilitzem, eduquem per a l’acció, i el més important per a nosaltres són els alumnes.»


Tenir un partner tan actiu, que ha après a detectar què necessita i a demanar-ho, és també un tret distintiu d’aquest agermanament escolar, que ajuda a garantir-ne la continuïtat. «Fa quatre anys es va muntar un taller de costura per a les dones, doncs bé, ara que ja ho saben tot sobre corte y confección, l’han reconvertit en un taller de manualitats on poder construir coses per a casa seva i per vendre-les», explica a tall d’exemple la Marta. «S’ha creat també un taller d’alfabetització d’adults, que van demanar els pares per poder millorar professionalment, i una petita cuina per a l’escola, perquè el fet que hi hagi menjar és un estímul perquè els nens hi vagin. Tot això ens ho han ensenyat ells –afirma en Benjamí–. El que fem és que la gent pugui funcionar, que els promotors d’allà, amb el nostre suport, puguin ser autònoms i decidir què volen fer.»


Mantenir la continuïtat és un dels grans reptes dels projectes d’agermanament escolar, per això el més dur de tot per a en Benjamí és el canvi generacional. «Això és una escola, on els pares, els alumnes, els mestres, tots estem de pas. Cada any tornes a debatre les mateixes coses, esperant que l’AMPA que entri s’ho miri amb bons ulls, que els nanos que pugen es comprometin a col•laborar amb la comunitat escolar (en aquesta escola, entre d’altres tasques comunitàries, els alumnes més grans són els que posen a dormir els de P3 a l’hora de la migdiada), que es mantingui i que la gent s’hi vagi implicant. És la primera cosa que cada any expliquem als pares i mares dels nens i nenes de P3 que comencen: mira, en aquesta escola fem tal, fem qual i fem un agermanament amb Nicaragua. Per això es tan important que l’agermanament sigui un projecte d’escola, que s’aprofiti qualsevol ocasió, com ara la Setmana de la Pau, per passar un vídeo de la família de Nicaragua en comptes de qualsevol altre, i així anar donant coherència al projecte.»


La frustració és un altre dels esculls que s’han de superar en aquests projectes, i no sols allà, ni només els mestres i pares, sinó també els alumnes: «Els professors ni ens ho plantegem, això de canviar el món –admet en Benjamí–. Els nostres objectius són molt més modestos, senzillament per no frustrar-nos. Però hi ha nanos que queden molt xocats quan els seus companys de Nicaragua els expliquen per carta les situacions familiars tan dures que viuen. Tenen la necessitat de fer-hi alguna cosa, el primer que volen és enviar-hi euros, i s’ha de treballar el tema de la frustració, fer-los entendre que no hi poden fer res més, només mirar d’entendre l’altre i fer-li saber que estàs al seu costat.» Malgrat això, no deixen de lluitar per la causa: «En les accions de consum responsable o de reciclatge, tot sovint hi ha pares que et diuen que han hagut de venir perquè el seu fill no parava de ratllar-los amb el tema.»


La millor metodologia, quan es tracta d’ensenyar o d’aprendre i de transcendir el marc de l’escola, reconeix en Benjamí, és el treball en xarxa, no sols amb les institucions locals, sinó també amb les ONG. «Ens hem hagut d’anar formant en temes de cooperació, demanant assessorament a organitzacions com el Fons Català de Cooperació o els Brigadistes per Nicaragua. Infància sense Fronteres ens va ajudar a organitzar el menjador col•lectiu del barri de Los Lirios, i Arquitectes Sense Fronteres va col•laborar en la construcció de les cases.» A base d’anys s’han anat guanyant credibilitat i, ara, institucions com l’Ajuntament de Badalona espera cada any la seva sol•licitud de subvenció. «Ens criden per anar a explicar la nostra iniciativa a d’altres escoles, fem cursos d’ocupació i formem part de xarxes d’educació pel desenvolupament com Escoles Compromeses amb el Món. L’últim reconeixement ens ha arribat aquest estiu: assistir en qualitat d’experts en cooperació amb Nicaragua als actes que l’Ajuntament de Badalona, la Diputació de Barcelona i el Fons Català de Cooperació estan organitzant amb motiu del 30 aniversari de la Revolució Sandinista.»

Autora de l'entrevista: Helena Migueiz