Direcció i guió: Michael Haneke
Fotografia: Christian Berger
Intèrprets: Leonie Benesch, Josef Bierbichler, Rainer Bock, Christian Friedel, Burghart Klaussner, Steffi Kühner, Ursina Lardi, Susanne Lothar, Gabriela-Maria Schmeide, Ulrich Tukur
Durada: 144'
Alemanya, Austria, França i Itàlia, 2009

Estrena a Espanya: 15 de gener de 2010

Marcar una persona perquè recordi la falta o el pecat comès no és una bona pensada. Recordeu Caín, sempre maleït i marcat. O la lletra escarlata i ara, aquesta cinta blanca que els pares lliguen al braç d’una criatura per fer memòria de la puresa que ha perdut amb el pecat comès i perquè tothom sàpiga que el culpable recuperarà la confiança perduda quan qui l’imposa el càstig ho cregui convenient i li retiri la cinta.

Quina pel•lícula tan esplèndida aquesta La cinta blanca! El seu director continua oferint-nos unes propostes incòmodes, farcides de preguntes que no contesta, perquè intueix que quan hi ha una única resposta vol dir que estem situats a la vorera de l’abisme de la intolerància, a les portes de tota mena d’opressions i de violències. Per això, quan sortiu del cine us continuareu preguntant algunes coses sobre el que heu estat veient.

Hi ha una història que se situa en un poble protestant del nord d’Alemanya poc abans que esclati la Primera Guerra Mundial. Una societat puritana que amaga tota la porqueria sota les catifes. Hi ha unes criatures de rostres angelicals que pateixen una opressió sorda, que mantenen amb els seus adults unes relacions distants, com distant és la manera de filmar de  Michael Haneke. No espereu veure ni una escena afectuosa entre els personatges, llevat d’un breu petó i una mà que n’agafa una altra uns brevíssims segons. Els protagonistes d’aquesta escena són, potser, els personatges més innocents de la pel•lícula i un d’ells és el narrador, però com que en aquesta mena de cine tots els personatges són sospitosos podem desconfiar de tot el que ens arriba.

Alguns habitants del poble comencen a patir estranys accidents i, més endavant, s’encén la sospita que els culpables poden ser aquestes criatures tan pures que només fan que aplicar fil per randa el que estan aprenent –allò que ens que ens dediquem al món educatiu en diem “currículum ocult”.

Aleshores pensem en el perills terribles que pot engendrar la innocència encarnada en la fragilitat dels més petits en una societat tancada, asfixiada en ella mateixa, argument que ja ha estat tractat en altres ocasions –per exemple en “El pueblo de los malditos “ una efectiva al•legoria sobre la violència. En aquesta d’Haneke també trobem aquest ou que es va començar a covar abans de la Gran Guerra, que va continuar creixent abans de l’arribada del nazisme i que va esclatar amb tota la seva intensitat durant la Segona Guerra Mundial i totes les experiències de l'horror que va suposar aquell moment històric. Ara bé, no ens podem quedar tranquils, perquè l’ou continua covant noves maneres de domini, noves maneres d’imaginar com el terror es pot convertir en realitat, com podem impedir que els altres puguin gaudir d’un món millor. De fet, l’argument ens situa una altra vegada davant d’una vella qüestió: quins són els orígens del mal.

Haneke sembla dir-nos que en el terreny educatiu cal tenir cura del present. Una carícia negada a un nen quan la necessita pot convertir-se en un bat de beisbol o en un pal de golf que serveixi per colpejar i matar l’altra, com passa  a “Funny Games”.

Aquesta pel•lícula està rebent molts premis. La Palma d’Or a Cannes, la millor pel•lícula de cine europeu... és una de les possibles candidates la nit dels òscars... però el millor premi és veure com la cua del cine on he anat fa una estona era llarga. El conjunt de les pel•lícules d’Haneke és una reflexió absolutament necessària que gira al voltant de la violència de la nostra societat i com aquesta violència sorgeix, en més d’una ocasió, d’un profund sentiment de culpa que algú ens planta dins. L’esperança?... Hem de buscar-la, hem de construir-la.

Jaume Cela