Direcció i guió: Clint Eastwood
Guió: Anthony Peckham; basat en el llibre “El factor humano” de John Carlin
Fotografia: Tom Stern
Intèrprets: Morgan Freeman, Matt Damon, Marguerite Wheatle, Patrick Lyster, Matt Stern, Julian Lewis Jones, Penny Downie, Tony Kgoroce, Patrick Mofokeng, Adjoa Andoh, Leleti Khumalo
Durada: 134'
USA, 2009

Estrena a Espanya: 29 de gener de 2010

No busqueu a l’última pel•lícula de Clint Eastwood aquells personatges que estan submergits en una moral ambigua, que no acabes de saber de quin peu calcen, contradictoris i, per tant, molt interessants, personatges que no aconsegueixes oblidar. Derrotats per la vida encara amb prou caràcter per continuar navegant. En aquesta Invictus ens trobem amb un home singular, un heroi que sap tenir els ideals als núvols i els peus ben afermats damunt del terreny que trepitja, un exemple ètic gairebé inqüestionable. Parlo de Nelson Mandela.

La primera escena simbolitza el que la pel•lícula ens vol ensenyar, perquè és una obra catequètica, que indica la bondat d’unes determinades opcions: un camp de rugbi amb jugadors blancs, herba verda, bones instal•lacions i un bon entrenador que alliçonarà els jugadors sobre la incomoditat que provoca el moment històric que estan protagonitzant. La càmera es desplaça fins enfocar un altre camp, separat del primer per una carretera. És un descampat brut, polsós, rocós amb uns nens negres que juguen a futbol. Per aquesta carretera passa el futur president que ha sortit de la presó.

Aquest home ha de vèncer la separació que regna al seu país, exemplificada amb el fet que els blancs són seguidors del rugbi i els negres s’estimen més el futbol. S’acosta el campionat mundial de rugbi i Mandela intueix que si fa que l’equip oficial camini cap al triomf, el seu poble quedarà molt més unit. Hi ha diferències socials i econòmiques, un passat que els separa, uns crims que s’han de fer públics, el tema del perdó i de la reconciliació… però l’esport pot contribuir a trobar els nivells d’acceptació necessària perquè puguin conviure blancs i negres.

Per firmar aquesta pau fan falta, com a mínim, dues persones que simbolitzin els grups socials enfrontats. Un és el president, l’altra és el capità de l’equip. I triomfen, és clar, i la reconciliació sembla estar més a prop i si abans la carretera era la metàfora de la separació, la unitat queda reconeguda a l’escena del nen negre que acaba assegut damunt del capó del cotxe de la policia, mentre escolten per ràdio com va al partit des de fora de l’estadi.

Èpica al servei de la reconciliació. No és un mal tema en èpoques de presidents negres. Per aconseguir que la pel•lícula funcioni fa falta un bon treball dels actors. En aquest cas Morgan Freeman dóna vida al president Mandela. El converteix en un home simpàtic, proper… i sembla ser que no és un retrat que s’allunyi de l’home de carn i os. Freeman continua demostrant que és un actor magnífic. Davant seu, Matt Damon que interpreta amb solidesa el capità de l’equip que acaba descobrint que es troba al costat d’uns dels gegants de la història, d`un home que va passar bona part de la seva vida tancat a la presó i que quan va sortir va saber posar les bases perquè el seu país derrotés l’odi.

No és la millor pel•lícula d’Eastwood, però és un Eastwood i, com Allen o Scorsese, sempre val la pena veure les seves obres.

Jaume Cela

Data de publicació: febrer de 2010