Direcció: Kathryn Bigelow
Guió: Mark Boal
Fotografia: Barry Ackroyd
Intèrprets: Jeremy Renner, Anthony Mackie, Brian Geraghty, Ralph Fiennes, Guy Pearce, David Morse, Evangeline Lilly, Christian Camargo
Durada: 131'
USA, 2008

Estrena a Espanya: 29 de gener de 2010

L´última pel•lícula de la directora Katryn Bigelow –recordeu, entre d’altres, “Acer blau” i “Li diuen Bodhi”- ens situa a la guerra d’Iraq. Ara bé, no espereu grans combats, perquè la directora s’estima més que acompanyem a tres artificiers que es dediquen a desmuntar bombes –algunes humanes- per evitar carnisseries indiscriminades.

La pel•lícula s’inicia amb una frase que compara la guerra amb la droga. Si pensem que bona part de la gent que en consumeix ho fa per fugir d’alguna manera de la realitat que viu, entendreu que el principal personatge visqui el seu ofici com el viu, amb un nivell tan alt de valentia que es pot confondre amb un desig d’autodestrucció molt intens, perquè ell està fugint d’una situació que no el deixa ser feliç.

Són tres els personatges centrals – interpretats per Jeremy Renner, Anthony Mackie i Brian Gerarghty- més alguns secundaris –Guy Pearce, Ralph Fiennes i David Morse- que són molt més coneguts que els protagonistes principals. No espereu una reflexió crítica amb la guerra ni una proclama pacifista. Senzillament ens mostra –i aquest és el seu principal encert- tres homes que volen fer bé la seva feina, uns soldats que es juguen la vida sense saber gairebé quin sentit té tot plegat, però sense qüestionar massa el que estan vivint.

Hi ha algunes escenes que quedaran inscrites en la història d’aquest gènere. Parlo, per exemple, de la trobada que fan amb un grup de mercenaris que tenen el cotxe espatllat i són atacats per uns franctiradors. Tot passa a ple desert, en un espai rocós, sense ni una ombra. La directora ens fa viure la tensió dels tres soldats que han d’esperar molta estona per matar els enemics que també tenen la mateixa paciència per poder liquidar els components del bàndol contrari. Suem amb ells, patim la seva set i els dits de les mans ens arriben a fer mal, com si tota l’estona féssim força contra el  gallet de l’arma –vaig pensar en “Jarhead”.

O quan el sergent arriba després de traslladar el cos destrossat d’un adolescent i es posa vestit sota la dutxa i  deixa anar els seus sentiments que es van barrejant amb l’aigua que cau.

Diuen que serà una ferma candidata als óscars. Mèrits no n’hi falten.

Jaume Cela