Direcció: Tom Ford
Guió: Tom Ford i David Scearce; basat en la novel.la de Christopher Isherwood
Fotografia: Eduard Grau
Intèrprets: Colin Firth, Julianne Moore, Matthew Goode, Nicholas Hoult, Ginnifer Goodwin, Teddy Sears, Jon Kortajarena, Paulette Lamori, Ryan Simpkins
Durada: 99'
USA, 2009

Estrena a Espanya: 12 de febrer de 2010

Per què serà que aquesta pel•lícula que té tots els ingredients per commoure no ho ha aconseguit? Veiem de què va la història. Un professor de literatura perd l’amor de la seva vida, un home que coneix a la sortida d’un bar sorollós. Han conviscut setze anys i després de la mort en un accident sembla que tot plegat perd el sentit. Tan perdut es troba el nostre protagonista que decideix suïcidar-se i vol fer-ho molt bé, per tant, tot ha d’estar pensat i repensat, preparat i tornat a preparar.

L’acció dramàtica transcorre en un sol dia, durant la guerra freda. Mentre el protagonista va vivint les seves últimes hores es troba amb un estudiant –interpretat per Nicholas Hoult- que sembla voler confessar-li alguna cosa molt íntima, però que no s’acaba de decidir. Després ensopega amb un prostitut – el model Jon Kortajarena- que se’l vol lligar, però el professor resisteix aquella bellesa tan pronunciada. Es deixa dominar per un ataca de tendresa davant d’un gos que li recorda els que tenia el seu amant i va a sopar amb la seva millor amiga, una dona que també té molts problemes afectius i a qui dóna vida la sempre convincent Julianne Moore, però que en aquesta ocasió  s’excedeix moltíssim en la seva interpretació.

Quan ja s’acosta al final –quina feinada té per preparar l’escenari que ha d’acollir el seu últim gest- torna a trobar-se amb el seu alumne i ara sí que sembla que el que abans s’insinuava  pren contorns més clars. El bany a la llum de la lluna és una mica ridícul i bastant suat però dóna intensitat dramàtica i crea les condicions perquè després pugui passar el que sabem que arribarà.

Però potser ja és massa tard. La pel•lícula sembla que ens alerti davant del perill que suposa que deixem que el present es converteixi en fum. Tot plegat es pot resumir amb una expressió d’Huxley que recorda el nostre protagonista: el que és important no és el que ens passa sinó què fem amb el que ens passa.

No m’ha commogut, he començat així, tot i que cal deixar constància del treball afinat de Colin Firth –candidat a l’óscar i Copa Volpi al festival de Venècia. Potser perquè el director –Tom Ford- prové del món de la moda i està massa preocupat en donar relleu al decorat, al vestuari i a una música massa present i tots aquests detalls ens distreuen del que realment és important, que en aquest cas no és altra cosa que acceptar que el tren passa una vegada o dues a les nostres vides i que si el perdem ja no el podem recuperar.

Jaume Cela