Escrits entre rebrots (II)
Senderi / Jaume Cela / No crec que hi hagi cel, vaja, no hi penso gaire però crec que més aviat tot s'acaba aquí, però puc dir que he conegut el cel de la mà de persones com en Josep M. i la Lourdes, perquè aquesta mena de persones són el cel. J. Cela
8. L'infinit li sembla que la vida és com els cavallets -també caballitus- aquests de les fires, anar donant voltes i voltes i de tant en tant estirar la mà per si toques les mans del pare o de la mare que t'esperen.
Al llarg de la meva de mestre he tingut ocasions on m'ha semblat tocar el cel. Una d'aquestes va ser quan l'escolania de Montserrat em va convidar a participar en una conversa amb els escolans al voltant d'una pel·lícula, "Hugo", de Scorsese, que recrea una història molt tendra protagonizada per un dels pares del setè art -Méliès- i un nen. Vaig visitar la part del monestir on viu l'escolania i vaig tenir el privilegi d'escoltar el Virolai en un lloc preferent. A dos quart de dotze es va acabar la conversa, els escolans van vestir-se com tocava i van anar a cantar. La dona, els meus dos nets grans i jo ens vam situar en un lateral, a la part reservada prop de l'altar. El fòrum va anar molt bé i el regal d'aquelles veus tan meravelloses encara ara les recordo. Bellesa, bellesa i bellesa i com diu el poeta, "a veces, sólo a veces gran amor".
9. Quin cap, el meu! I cada dia tinc més maldecaps. Hi ha algú que tingui una idea sòlida? El món ja no és líquid, es gasós, Baumann.
Quan treballava de mestre vaig tenir l'immens privilegi de participar en la tesi doctoral d'Anna Camps, dona sàvia que està darrera de moltes de les reflexions que s'han fet sobre la didàctica de la llengua. Treballàvem el text argumentatiu i proposàvem un tema polèmic i la colla de la classe havia de prendre partit però sovint els fèiem defensar la idea que no creien millor o menys acceptable. Miràvem que es situessin a l'òptica de l'altre, de qui no és jo o no pensa com jo. M'ho ha fet recordar aquests dies que estic llegint "De un mundo que ya no está", de l'escriptor Israel Yehoshua Singer, publicat a Acantilado i traduït per Rhoda Henelde i Jacob Abecasís. Ens explica un munt d'anècdotes-categories viscudes per l'autor al shtetl de Varsòvia. Costums, personatges molt curiosos si els mirem des de la nostra perspectiva, una cultura plena de regulacions... i una descripció dels mestres de l'autor molt entretinguda. Un d'ells afirma: lo importante, niños, es la caligrafía... I us proposo aquest exercici molt útil, ara que hi ha qui està interessat en dividir el mon educatiu en dos bàndols excloents: si ets partidari del treball per projectes rebutges les classes magistrals o el treball individual, si ets de llibre de text no pots treballar amb altres materials, si ets de currículum competencial has de dir adeu als continguts... un mon dual que no existeix i quan tots sabem que la riquesa està en el matís, en aprofitar tot el que tenim davant perquè l'alumne aprengui. L'única pràctica prohibida seria la humiliació, sobre aquest punt no hi pot haver debat. Us proposo que us situeu en un dels dos bàndols i busqueu arguments per defensar les paraules del mestre. I després, canvieu i aneu al bàndol contrari i feu el mateix. Crec que aquest exercici d'humilitat argumentativa l'hauríem de practicar una vegada cada mes dins cada claustre o cada comunitat educativa.
10. El bastonet camina amb el zero i el zero enganya, perquè sembla que no és res i val molt segons la posició, és clar. Com passa en l'espècie humana.
Això que ara escriure és mig veritat i mig mentida. Caldrà que algun teòleg faci una recerca. Crec que l'església catòlica va perdre punts quan van decidir fer les misses de cara al públic i renunciar al llatí. Les coses del Senyor han d'estar envoltades de misteris: xarxes que cremen, arques misterioses, llibres esotèrics, homes que caminen damunt les aigües, plagues i inundacions, estrelles que s'aturés damunt de pessebres... Recordo amb molt respecte quan feia d'escolà i escoltava les pregàries en llatí o contestava els comentaris de l'oficiant. O quan a l'escola resàvem el rosari i quan havíem acabat recitàvem el currículum de la Verge. Quan em tocava a mi i el fet de fer-ho en llatí era molt emocionant. Virgo potens, virgo clemens, virgo fidelis... ora pro nobis, responia la classe llevat del quatre de sempre que feien el ruc. Amb el cine passa el mateix. Ara ja no hi ha glamour. Jo visc a Gràcia i veig mig star system català caminant pel barri o a les terrasses prenent una clara. I em dic: però si són com jo! I aquesta conclusió trenca la màgia del setè art, destrueix el somni. Ara s'ha mort la grandíssima Olivia de Havilland. Diuen que l´última gran estrella del somni del cine, d'aquesta gran màquina de somiar. És l'última fins que n'arribi una altra, però en queden poques. Us imagineu una d'aquesta grans dones sortint del súper? No, impossible. Les divinitats no van a fer aquestes coses dels mortals. L'Olivia ha anat de pet al cel i s'haurà trobat amb la seva germana Joan Fontaine que l'espera per continuar la guerra que van tenir quan estaven entre els humans. Els i les que gaudeixen de la glòria eterna estan de sort de tenir-les reunides. I l'Errol ja en deu fer alguna de les seves. Ai, Errol, quin paio estàs fet!
11. Dos bastonets bessons. El primer va néixer deu minuts abans però no creu en tot això de l'hereu i encara menys de l`hereu escampa.
Va córrer el rumor que deixarien de programar Polònia. Gran error, si fos veritat, perquè Polònia és el programa polític més seriós de la nostra oferta televisiva. Res és tan seriós com l'humor i, sobretot, com la sàtira i la caricatura. Quan treballava a l'escola i els proposava aprendre a descriure un dels temes era la caricatura que exigeix una finíssima observació per després augmentar la realitat observada i fer que el personatge encara sigui reconegut. Quan era tutor de vuitè m'ho passava pipa el dia de Carnestoltes, quan els ganàpies de l'escola feien el judici i se'n reien dels mestres, del poder. Grans moments, aquests, quan sortia un noi i començava a actuar i tu veies que eres tu i tothom ho veia també. I vinga riure!
Polònia té tanta qualitat que hi ha vegades que veus l'original i et sembla la caricatura. Aquesta és la prova que el personatge funciona. Ens falten persones que ens facin sentir humils a tots els que representem el poder i els mestres som un col·lectiu amb poder. A veure si algun dia podem veure un "La vida de Bryan" però que retrati el mon dels mestres. Nosaltres, modestament, ho fèiem a la cloenda de les jornades 0-16, amb la coral que ens vam inventar i és d'aquells moments de la meva vida que recordo amb més plaer, tot i que acabàvem esgotats.
12. L'aneguet li pregunta al bastó: vols dir que els de l'espècie humana saben què tenen entre mans? I el bastó respon amb un silenci de deu minuts i després conclou: no ho sabràs mai i pensa que l'animal ets tu.
Ahir una Rovira Jarque ens va recordar que la Lourdes feia 20 anys que s'havia mort. L'última vegada que vam parlar va ser quan em va telefonat pel meu sant per felicitar-me i per dir-me que li havien de canviar les piles dels marcapasos que portava. Feia dies que es cansava més del normal, cosa estranya en una dona com ella, que no parava mai quieta, que el seu nivell de compromís amb la vida i amb les persones era molt elevat. No hi vam ser a temps. Encara l'enyoro, perquè amb la Lourdes Jarque vam treballar uns quants anys junts a Rosa Sensat i ens vam fer molt amics. Conec tota la família, tres generacions, i me'ls estimo. Sovint em trobo preguntat-me: què redimonis diria la Lourdes davant del que estem vivint? Del procés, de la monarquia, de la pandèmia... Era una dona intel·ligent, molt bona persona, irònica i, fins i tot, amb un punt de sarcasme que quan el feia servir jo li deia: ara et surt la llengua viperina, vigila no et mosseguis que autoenverinaràs. Parlàvem de tot: dels fills i de les filles, d'educació, de política, de la feina de les entitats del tercer sector, de cine, de llibres, de religió, de sexe, ens explicàvem acudits... amb ella podia plorar a gust i, sobretot, podia riure. Jo tinc la teoria que amb un amic o una amiga pots riure de tot, del mort i de qui el vetlla i amb la Lourdes ho fèiem molt. I ens en rèiem dels nostres moments transcendents per fer-nos memòria que érem fang amb una mica d'alè diví, més aviat poc i potser és millor que n'hi hagi poca quantitat perquè refiar-te de les divinitats no és un camí molt intel·ligent, però tot és matèria opinable i tothom explica la pel·lícula segons com li ha anat. Ai, Lourdes, estimada amiga! Per cert, com està en Josep Maria? Demà parlaré d'ell, si vols venir aquesta nit, a l'hora del misteri, me'n dius alguna cosa, però ja m'imagino què m'explicaràs, perquè el teu germà... vaja, un altre gran home.
13. El bastonet va ben acompanyat. Rimbaud va associar les vocals amb els colors. Jo, que no sóc Rimbaud, associo els números amb altres coses. El tres és sensualitat pura, és Marilyn Monroe, per això el bastonet avui camina més endreçat i polit que mai. I no porta, és clar, mala sort.
Ahir us vaig avançar que parlaria de Josep M Jarque, germà de la Lourdes. El vaig conèixer en una presentació d'un llibre meu. Havíem parlat en altres ocasions però aquell dia va ser especial perquè em va comentar que volia parlar amb mi amb calma. Em va convidar a anar a casa seva a esmorzar. Quin matí tan històric! Vaig descobrir un gran home, un gran mestre. En Josep M és una de les persones que millor coneix la història d'aquestes criatures que en diem "d'educació especial". Tota la seva vida va lluitar per fer realitat una escola inclusiva, l'escola de tots i de totes. Si algú vol aprofundir en el pensament i l'acció -mai separats- d'aquest gran home que llegeixi "Escrits per una escola inclusiva", editat a Octaedro amb l'acompanyament de "El diari de l'educació". En Josep M reunia teoria i pràctica i considerava que l'escola inclusiva és, abans de res, un dret i un dret no es regateja. Em va comentar la cara i la creu del temps que va treballar a l'administració i quan la Carme Ortolll, una altra mestra i bona amiga, va ser directora general de primària em va demanar que donés un cop d'ull a l'esborrany del decret d'escola inclusiva. Recordo que li vaig dir que se l'havia de mirar en Jarque i ella em va contestar: ja ho ha fet i hem incorporat els seus comentaris. I jo vaig respondre: sí en Josep M ha beneit el decret això va a missa.
Recordo una anècdota del dia que es va morir i se li va retre un homenatge. Algú va explicar que un dia un noi d'aquests que en diem d'educació especial es va tancar al lavabo i no hi havia manera de fer-lo sortir, Van intentar-ho tot fins que van recórrer a en Josep M. Ell va arribar, va dir el nom del nen i li va demanar: surt, que t'espero. I la porta es va obrir. Si Llàtzer va ressuscitar només sentint la veu del seu amic, el noi va sortir del lavabo només sentir la d'en Josep M. Extrema confiança que en Josep M mai no trairia mai, el noi ho sabia prou bé. Em va comentar la Lourdes, en una d'aquestes converses misterioses que mantinc amb els meus morts, converses íntimes amb mi mateix, que quan en Josep Maria va arribar al cel ja en va organitzar una de sonada perquè el cel no és inclusiu ni de bon tros. Hi ha un munt de jerarquies angelicals totes ben seleccionades. I ell està intentant canviar aquesta realitat, sobretot la dels que estan al final de tot, que són aquells àngels que només tenen cap i ales, els més necessitats. Sóc una persona afortunada d'haver pogut posar-me a l'ombra de gent com en Josep M o la Lourdes, de refugiar-me sota la seva generositat, bondat i intel·ligència i inspirar-me gràcies al seu mestratge. No crec que hi hagi cel, vaja, no hi penso gaire però crec que més aviat tot s'acaba aquí, però puc dir que he conegut el cel de la mà de persones com en Josep M. i la Lourdes, perquè aquesta mena de persones són el cel.
14. Com li agrada al bastonet passejar amb la cadireta. Quan es cansa seu i tots dos contemplen el paisatge o com juguen les criatures i critiquen, és clar, els governs. No s'hi posen per poc.
Ahir vaig anar al cine i estava com si estrenés sabates noves, bé, la comparació és canònica però no fa per mi, perquè els peus em fan molt mal i quan porto sabates -sempre vaig amb una mena de sabatilles- és com si em condemnessin a una pena terrible. Vaig anar a veure "La família que tu tries". La pel·lícula és molt distreta, amb uns paisatges de l'Amèrica profunda molt poc vistos a les pantalles. Passes una bona estona veient la parella principal de protagonistes, un noi Down que s'escapa de la residència on viu i es troba amb un noi que ha de fugir perquè s'ha embolicat en un delicte i li volen fer la pell. I una noia, la que té cura del noi Down, que s'afegeix a la fugida i a la festa. Érem tres a la sessió de les sis i deu al Verdi, abans d'entrar una bona ensabonada, seure a la cadira que et toca i... la veritat és que m'hauria empassat el rotllo més pesat de la història del setè art i m'hauria dutxat amb tota mena de líquids només per entrar en un cine. Avui miraré de tornar-hi, tot i que la gran majoria de cines estan tancats i bona part del que fan ja ho he vist. Però quina cosa més estranya poder anar al cine. Com abraçar a la gent que sempre has abraçat. Cony de virus que fas rar el més familiar.
-----
imprimir
8. L'infinit li sembla que la vida és com els cavallets -també caballitus- aquests de les fires, anar donant voltes i voltes i de tant en tant estirar la mà per si toques les mans del pare o de la mare que t'esperen.
Al llarg de la meva de mestre he tingut ocasions on m'ha semblat tocar el cel. Una d'aquestes va ser quan l'escolania de Montserrat em va convidar a participar en una conversa amb els escolans al voltant d'una pel·lícula, "Hugo", de Scorsese, que recrea una història molt tendra protagonizada per un dels pares del setè art -Méliès- i un nen. Vaig visitar la part del monestir on viu l'escolania i vaig tenir el privilegi d'escoltar el Virolai en un lloc preferent. A dos quart de dotze es va acabar la conversa, els escolans van vestir-se com tocava i van anar a cantar. La dona, els meus dos nets grans i jo ens vam situar en un lateral, a la part reservada prop de l'altar. El fòrum va anar molt bé i el regal d'aquelles veus tan meravelloses encara ara les recordo. Bellesa, bellesa i bellesa i com diu el poeta, "a veces, sólo a veces gran amor".
9. Quin cap, el meu! I cada dia tinc més maldecaps. Hi ha algú que tingui una idea sòlida? El món ja no és líquid, es gasós, Baumann.
Quan treballava de mestre vaig tenir l'immens privilegi de participar en la tesi doctoral d'Anna Camps, dona sàvia que està darrera de moltes de les reflexions que s'han fet sobre la didàctica de la llengua. Treballàvem el text argumentatiu i proposàvem un tema polèmic i la colla de la classe havia de prendre partit però sovint els fèiem defensar la idea que no creien millor o menys acceptable. Miràvem que es situessin a l'òptica de l'altre, de qui no és jo o no pensa com jo. M'ho ha fet recordar aquests dies que estic llegint "De un mundo que ya no está", de l'escriptor Israel Yehoshua Singer, publicat a Acantilado i traduït per Rhoda Henelde i Jacob Abecasís. Ens explica un munt d'anècdotes-categories viscudes per l'autor al shtetl de Varsòvia. Costums, personatges molt curiosos si els mirem des de la nostra perspectiva, una cultura plena de regulacions... i una descripció dels mestres de l'autor molt entretinguda. Un d'ells afirma: lo importante, niños, es la caligrafía... I us proposo aquest exercici molt útil, ara que hi ha qui està interessat en dividir el mon educatiu en dos bàndols excloents: si ets partidari del treball per projectes rebutges les classes magistrals o el treball individual, si ets de llibre de text no pots treballar amb altres materials, si ets de currículum competencial has de dir adeu als continguts... un mon dual que no existeix i quan tots sabem que la riquesa està en el matís, en aprofitar tot el que tenim davant perquè l'alumne aprengui. L'única pràctica prohibida seria la humiliació, sobre aquest punt no hi pot haver debat. Us proposo que us situeu en un dels dos bàndols i busqueu arguments per defensar les paraules del mestre. I després, canvieu i aneu al bàndol contrari i feu el mateix. Crec que aquest exercici d'humilitat argumentativa l'hauríem de practicar una vegada cada mes dins cada claustre o cada comunitat educativa.
10. El bastonet camina amb el zero i el zero enganya, perquè sembla que no és res i val molt segons la posició, és clar. Com passa en l'espècie humana.
Això que ara escriure és mig veritat i mig mentida. Caldrà que algun teòleg faci una recerca. Crec que l'església catòlica va perdre punts quan van decidir fer les misses de cara al públic i renunciar al llatí. Les coses del Senyor han d'estar envoltades de misteris: xarxes que cremen, arques misterioses, llibres esotèrics, homes que caminen damunt les aigües, plagues i inundacions, estrelles que s'aturés damunt de pessebres... Recordo amb molt respecte quan feia d'escolà i escoltava les pregàries en llatí o contestava els comentaris de l'oficiant. O quan a l'escola resàvem el rosari i quan havíem acabat recitàvem el currículum de la Verge. Quan em tocava a mi i el fet de fer-ho en llatí era molt emocionant. Virgo potens, virgo clemens, virgo fidelis... ora pro nobis, responia la classe llevat del quatre de sempre que feien el ruc. Amb el cine passa el mateix. Ara ja no hi ha glamour. Jo visc a Gràcia i veig mig star system català caminant pel barri o a les terrasses prenent una clara. I em dic: però si són com jo! I aquesta conclusió trenca la màgia del setè art, destrueix el somni. Ara s'ha mort la grandíssima Olivia de Havilland. Diuen que l´última gran estrella del somni del cine, d'aquesta gran màquina de somiar. És l'última fins que n'arribi una altra, però en queden poques. Us imagineu una d'aquesta grans dones sortint del súper? No, impossible. Les divinitats no van a fer aquestes coses dels mortals. L'Olivia ha anat de pet al cel i s'haurà trobat amb la seva germana Joan Fontaine que l'espera per continuar la guerra que van tenir quan estaven entre els humans. Els i les que gaudeixen de la glòria eterna estan de sort de tenir-les reunides. I l'Errol ja en deu fer alguna de les seves. Ai, Errol, quin paio estàs fet!
11. Dos bastonets bessons. El primer va néixer deu minuts abans però no creu en tot això de l'hereu i encara menys de l`hereu escampa.
Va córrer el rumor que deixarien de programar Polònia. Gran error, si fos veritat, perquè Polònia és el programa polític més seriós de la nostra oferta televisiva. Res és tan seriós com l'humor i, sobretot, com la sàtira i la caricatura. Quan treballava a l'escola i els proposava aprendre a descriure un dels temes era la caricatura que exigeix una finíssima observació per després augmentar la realitat observada i fer que el personatge encara sigui reconegut. Quan era tutor de vuitè m'ho passava pipa el dia de Carnestoltes, quan els ganàpies de l'escola feien el judici i se'n reien dels mestres, del poder. Grans moments, aquests, quan sortia un noi i començava a actuar i tu veies que eres tu i tothom ho veia també. I vinga riure!
Polònia té tanta qualitat que hi ha vegades que veus l'original i et sembla la caricatura. Aquesta és la prova que el personatge funciona. Ens falten persones que ens facin sentir humils a tots els que representem el poder i els mestres som un col·lectiu amb poder. A veure si algun dia podem veure un "La vida de Bryan" però que retrati el mon dels mestres. Nosaltres, modestament, ho fèiem a la cloenda de les jornades 0-16, amb la coral que ens vam inventar i és d'aquells moments de la meva vida que recordo amb més plaer, tot i que acabàvem esgotats.
12. L'aneguet li pregunta al bastó: vols dir que els de l'espècie humana saben què tenen entre mans? I el bastó respon amb un silenci de deu minuts i després conclou: no ho sabràs mai i pensa que l'animal ets tu.
Ahir una Rovira Jarque ens va recordar que la Lourdes feia 20 anys que s'havia mort. L'última vegada que vam parlar va ser quan em va telefonat pel meu sant per felicitar-me i per dir-me que li havien de canviar les piles dels marcapasos que portava. Feia dies que es cansava més del normal, cosa estranya en una dona com ella, que no parava mai quieta, que el seu nivell de compromís amb la vida i amb les persones era molt elevat. No hi vam ser a temps. Encara l'enyoro, perquè amb la Lourdes Jarque vam treballar uns quants anys junts a Rosa Sensat i ens vam fer molt amics. Conec tota la família, tres generacions, i me'ls estimo. Sovint em trobo preguntat-me: què redimonis diria la Lourdes davant del que estem vivint? Del procés, de la monarquia, de la pandèmia... Era una dona intel·ligent, molt bona persona, irònica i, fins i tot, amb un punt de sarcasme que quan el feia servir jo li deia: ara et surt la llengua viperina, vigila no et mosseguis que autoenverinaràs. Parlàvem de tot: dels fills i de les filles, d'educació, de política, de la feina de les entitats del tercer sector, de cine, de llibres, de religió, de sexe, ens explicàvem acudits... amb ella podia plorar a gust i, sobretot, podia riure. Jo tinc la teoria que amb un amic o una amiga pots riure de tot, del mort i de qui el vetlla i amb la Lourdes ho fèiem molt. I ens en rèiem dels nostres moments transcendents per fer-nos memòria que érem fang amb una mica d'alè diví, més aviat poc i potser és millor que n'hi hagi poca quantitat perquè refiar-te de les divinitats no és un camí molt intel·ligent, però tot és matèria opinable i tothom explica la pel·lícula segons com li ha anat. Ai, Lourdes, estimada amiga! Per cert, com està en Josep Maria? Demà parlaré d'ell, si vols venir aquesta nit, a l'hora del misteri, me'n dius alguna cosa, però ja m'imagino què m'explicaràs, perquè el teu germà... vaja, un altre gran home.
13. El bastonet va ben acompanyat. Rimbaud va associar les vocals amb els colors. Jo, que no sóc Rimbaud, associo els números amb altres coses. El tres és sensualitat pura, és Marilyn Monroe, per això el bastonet avui camina més endreçat i polit que mai. I no porta, és clar, mala sort.
Ahir us vaig avançar que parlaria de Josep M Jarque, germà de la Lourdes. El vaig conèixer en una presentació d'un llibre meu. Havíem parlat en altres ocasions però aquell dia va ser especial perquè em va comentar que volia parlar amb mi amb calma. Em va convidar a anar a casa seva a esmorzar. Quin matí tan històric! Vaig descobrir un gran home, un gran mestre. En Josep M és una de les persones que millor coneix la història d'aquestes criatures que en diem "d'educació especial". Tota la seva vida va lluitar per fer realitat una escola inclusiva, l'escola de tots i de totes. Si algú vol aprofundir en el pensament i l'acció -mai separats- d'aquest gran home que llegeixi "Escrits per una escola inclusiva", editat a Octaedro amb l'acompanyament de "El diari de l'educació". En Josep M reunia teoria i pràctica i considerava que l'escola inclusiva és, abans de res, un dret i un dret no es regateja. Em va comentar la cara i la creu del temps que va treballar a l'administració i quan la Carme Ortolll, una altra mestra i bona amiga, va ser directora general de primària em va demanar que donés un cop d'ull a l'esborrany del decret d'escola inclusiva. Recordo que li vaig dir que se l'havia de mirar en Jarque i ella em va contestar: ja ho ha fet i hem incorporat els seus comentaris. I jo vaig respondre: sí en Josep M ha beneit el decret això va a missa.
Recordo una anècdota del dia que es va morir i se li va retre un homenatge. Algú va explicar que un dia un noi d'aquests que en diem d'educació especial es va tancar al lavabo i no hi havia manera de fer-lo sortir, Van intentar-ho tot fins que van recórrer a en Josep M. Ell va arribar, va dir el nom del nen i li va demanar: surt, que t'espero. I la porta es va obrir. Si Llàtzer va ressuscitar només sentint la veu del seu amic, el noi va sortir del lavabo només sentir la d'en Josep M. Extrema confiança que en Josep M mai no trairia mai, el noi ho sabia prou bé. Em va comentar la Lourdes, en una d'aquestes converses misterioses que mantinc amb els meus morts, converses íntimes amb mi mateix, que quan en Josep Maria va arribar al cel ja en va organitzar una de sonada perquè el cel no és inclusiu ni de bon tros. Hi ha un munt de jerarquies angelicals totes ben seleccionades. I ell està intentant canviar aquesta realitat, sobretot la dels que estan al final de tot, que són aquells àngels que només tenen cap i ales, els més necessitats. Sóc una persona afortunada d'haver pogut posar-me a l'ombra de gent com en Josep M o la Lourdes, de refugiar-me sota la seva generositat, bondat i intel·ligència i inspirar-me gràcies al seu mestratge. No crec que hi hagi cel, vaja, no hi penso gaire però crec que més aviat tot s'acaba aquí, però puc dir que he conegut el cel de la mà de persones com en Josep M. i la Lourdes, perquè aquesta mena de persones són el cel.
14. Com li agrada al bastonet passejar amb la cadireta. Quan es cansa seu i tots dos contemplen el paisatge o com juguen les criatures i critiquen, és clar, els governs. No s'hi posen per poc.
Ahir vaig anar al cine i estava com si estrenés sabates noves, bé, la comparació és canònica però no fa per mi, perquè els peus em fan molt mal i quan porto sabates -sempre vaig amb una mena de sabatilles- és com si em condemnessin a una pena terrible. Vaig anar a veure "La família que tu tries". La pel·lícula és molt distreta, amb uns paisatges de l'Amèrica profunda molt poc vistos a les pantalles. Passes una bona estona veient la parella principal de protagonistes, un noi Down que s'escapa de la residència on viu i es troba amb un noi que ha de fugir perquè s'ha embolicat en un delicte i li volen fer la pell. I una noia, la que té cura del noi Down, que s'afegeix a la fugida i a la festa. Érem tres a la sessió de les sis i deu al Verdi, abans d'entrar una bona ensabonada, seure a la cadira que et toca i... la veritat és que m'hauria empassat el rotllo més pesat de la història del setè art i m'hauria dutxat amb tota mena de líquids només per entrar en un cine. Avui miraré de tornar-hi, tot i que la gran majoria de cines estan tancats i bona part del que fan ja ho he vist. Però quina cosa més estranya poder anar al cine. Com abraçar a la gent que sempre has abraçat. Cony de virus que fas rar el més familiar.
-----
imprimir