Escrits entre rebrots (IV)
Continuaré parlant de gent que m'estimo. Avui em toca a mi, perquè m'estimo i faig 71 anys. Tal dia com avui, però de fa 71 anys, vaig néixer. No en recordo res i és curiós que d'un dels esdeveniments de la vida només en sabem el que els altres ens han explicat.
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
22. Ets jo o ets la meva ombra?, pregunta l'aneguet. L'altre li respon fent-li la mateixa pregunta.
Vaig anunciar que durant uns dies parlaria de persones que han significat molt a la meva vida. La d'avui la començaré de manera poètica. Hi ha un moment del dia/nit on el dia deixa de ser dia i comença la nit. O la nit deixa de ser nit i comença el dia. Ja sé que és un procés, sense una frontera nítida i contundent, però hi ha un moment que es fa real el trànsit, que el perceps a la pell i a la panxa. És una sensació, però ja és alguna cosa. El mateix passa quan abandones la pell de ser una criatura i comences a ser un adolescent, aquesta etapa sociològica que fa uns quants anys no existia i ara s'estira com un xiclet. En aquests moments necessites persones de referència, persones que admires, que estimes, que et dius per dins: jo vull ser com... Sortós quan trobes persones com aquestes al llarg del camí de la vida i més en els moments on no et sents ni carn ni peix. Dotze anys. Escoltisme. Uniforme i foulard. Patrulla dels Tigres. Lema: observadors. El meu cap és en Joan. En Joan Climent. És un noi més gran que jo i representa tot el que jo vull acabar sent, en aquella persona que en vull convertir: noble, responsables, divertit, decidit, intel·ligent, segur d'ell mateix, que sap escoltar, que sap fer bromes, que sap plantar una tenda elevada entre els arbres i sense clavar cap clau, que sap fer nusos, fins i tot el del pescador, que sap encendre un foc i apagar-lo pixant-hi a sobre, que sap orientar-se a la nit observant els estels, que sap portar el bordó amb totes les cintes, que sap entendre que jo encara soc un nen amb una enorme imaginació, que endevina la presència del llop entre les ombres, els mals del món i que per tant, necessita sentir-se protegit i ell em deixa seure i reposar sota la seva ombra, que sap mirar enlaire i pensar que darrere del cel potser n'hi ha un altre, que no tanca cap debat ni respon totes les preguntes... Trobar a qui necessites en el moment que el necessites per anar-te fent tu és una sort, no sempre passa. I ara, després dels anys, recordo i enyoro aquells dies i enyoro en Joan, però aquest record em fa feliç, perquè té raó Mauricio Wiesenthal quan diu que "no hay felicidad sin añoranza".
23. L'aneguet li diu al 3: tu ets un dels números més comentats i celebrats. El tercer dels germans resol els problemes. Però que no et pugin els fums al cap, que no ets en Paul Newman.
Avui us parlaré d'una trobada que fem una vegada l'any una colla de mestres que vam treballar al Camp de la Bota. Ja ho he dit moltes vegades i ho torno a repetir: Els anys que vaig passar al Camp de la Bota són la base de tot el que he fet posteriorment. Tot va començar allí, en aquell context. Em va donar una manera de veure l'educació que encara cueja en la meva vida. Aquelles criatures que vivien entre el mar i una via de tren, en barraques construïdes en una nit, moltes d'elles eren "morenos de verde luna", aquelles criatures que acollien la nostra presència -i la nostra ignorància- sense condicions i amb generositat, aquelles famílies que confiaven en nosaltres i aquell grup de mestres que no regatejaven cap esforç per fer que aprenguessin... Doncs cada estiu ens trobem aprofitant que ve en Pep Segalès, un escolapi que des de fa molts anys viu i treballa a Mèxic. És un dels fundadors de les "Escuelas de tareas", una iniciativa brillant, innovadora a favor dels més desvalguts. Ens trobem i fem memòria -perdoneu que ara digui una cosa i entendré que algú es digui: no sé qui es pensa que és, aquest Cela, segur que no té àvia... però vam posar en pràctica una pedagogia tan innovadora que vista des del moment actual pot sorprendre- i riem i ens tornem a explicar les mateixes anècdotes i mengen pizza i cireres i bevem cava i brindem per la vida compartida i pels nostres morts. I aquest any no ens hem pogut reunir, però ho farem i té mèrit, perquè tota aquesta colla som ben diferents i estem en una edat que qui no té un all té una ceba, però estem units pels fils d'una experiència definitiva a les nostres vides.
I ara em toca recordar, perquè hi ha gent d'aquesta colla que el va conèixer, en Pere Casaldàliga, un home bo i compromès en la lluita a favor dels pobres. Sí, dels pobres, que n'hi ha i més dels que ens pensem. Es va morir ahir i segur que alguns del Camp de la Bota l'han plorat. Jo no el vaig conèixer personalment, però he llegit alguns dels seus escrits i endevino la seva influència en persones d'aquest grup del Campiri, nom amb que es coneixia popularment el Camp de la Bota. Acabo dient aquests versos de Casaldàliga:
... i el revers de la Mort, que és una festa
I els meus ulls nodriré de la teva Glòria
per tal de veure'm, veure't sempre.
Té un regust de Teresa d'Àvila, paraules d'un home de fe i d'esperança a qui li envejo la força i aquesta mateixa fe que en el meu cas fa aigües per tot arreu.
Boteros: petons i fins ben aviat.
24. L'aneguet vol treballar al circ i aguanta amb el bec la cadireta. Tothom aplaudeix aquesta gesta i ell saluda.
Un dia em telefonen, deu fer un parell d'anys. Qui em telefona em comenta que s'ha llegit algunes coses de les que he escrit i em demana si vull assistir com a observador en una sessió que fan personal sanitari i mestres conjuntament, l'estudi d'un cas. Em diuen que formen part del grup Anjana. Més endavant sé que el nom fa referència a unes éssers femenins de la mitologia de Cantàbria que tenen cura dels altres. Justament el que fa aquest grup: tenir cura de criatures amb malalties greus o acompanyament dels dols que generen aquests fets. Assisteixo encuriosit i sense saber ben bé què esperen de mi a la sessió i em quedo meravellat: personal sanitari i mestres reunits parlant d'un noi. Amor a primera vista, no té un altre nom el que vaig experimentar. M'hauria agradat enregistrar la sessió perquè l'escoltessin a les facultats de Ciències de l'Educació. Quina qualitat humana la d'aquest grup! Em conviden a participar en una taula rodona dins d'unes jornades que organitzen sobre el dol i la malaltia. Amor a segona vista. Escolto commogut els relats de dolor i d'esperança. I ara ens anem trobant, potser un cop cada mes i ens telefonem i ens hem fet amics, molt amics. Amics d'aquells a qui explicaries la vida, la llum i les tenebres de la teva existència. El grup dels amors ja tenen moltes vistes. Es diuen Àlex, Gala, Daniel i Neus. I formen ja part de la meva història i només lamento no haver-los conegut abans. Quan penso en gent com ell em consolo, crec que no està tot perdut ni de bon tros.
25. En Ganxo pregunta a l'Aneguet: saps què enganxa més que un ganxo? L'aneguet respon que dos ganxos. I el ganxo li pregunta: i més que dos ganxos? i l'aneguet respon que tres ganxos... i encara hi son.
Quan vaig començar a fer de mestre tenia un objectiu: ser amic dels meus i de les meves alumnes. Feia tot el que calgués perquè sabessin que podien confiar en mi, però jo no confiava en ells, no estava disposat a obrir-me del tot. Més endavant vaig entendre que aquest desig era bellíssim, però irrealitzable, perquè l'amistat reclama simetria i la relació mestre-alumne no. El mestre, en la seva acció educativa, es dona completament i no espera rebre res a canvi. Si rep algun reconeixement experimenta una sensació de felicitat gairebé absoluta, però no pot esperar res. Fins i tot ha de saber allunyar-se del seu alumne o de la seva alumna quan toqui i deixar que voli sol. D'un amic sí que esperes alguna cosa, et dones i es dona, l'escoltes i saps que t'escoltarà, comparteixes amb ell els silencis i les paraules i els gestos, l'esperes i saps que t'esperarà, et renyarà sense que això comporti cap trencament perquè sempre presideix la confiança... t'estimarà de manera gratuïta i tu l'estimaràs de manera gratuïta també. Com deia el meu mestre quan era petit: et vindrà a veure si estàs malalt o si estàs a la presó. En el cas dels alumnes sempre hi ha una asimetria que defineix la classe de relació que s'estableix. Ara bé, quan som grans, quan ja no estem en el marc de l'escola podem arribar a ser amics amb un exalumne o amb una exalumna? Sí, perquè esperes d'ells alguna cosa, com ells l'esperen de tu. Hi ha gratuïtat per part de tots dos i es meravellós parlar amb algú que podria ser el teu fill i que t'acull com t'acull l'amic amb qui tens una edat semblant.
26. El 6 explica a l'aneguet que ha parlat amb les criatures que porta a la panxa i que li han dit que fins que no hi hagi més acords sobre si hem d'estar més menys confinats que ells no surten, que estan molt bé on son.
Fa temps vaig sentir unes declaracions d'un pare de família que em van esgarrifar. Deia que s'estimaria més un fill mort que un fill gay -ell deia maricon. Em va venir al cap aquell avís de Teresa de Jesús quan ens alerta sobre les pregàries ateses, que Déu, de tant en tant i sense que serveixi de precedent, en concedeix alguna. L'altre dia vaig escoltar la notícia on s'informava que un home havia colpejat amb una barra de ferro una parella de gays. Però en quin món vivim, li vaig preguntar a la meva estimada gosseta, la Boira, amb qui comparteixo aquests dies estivals. Ella es va estirar al meu costat de panxa enlaire, que indica que vol que l'acaroni una estoneta, i em va dir: és que hi ha gent, Jaume, que allò que no entén l'encén i li provoca tal ansietat que només es calma amb la violència. Però, vaig replicar jo, no podem anar pel mon repartint llenya perquè no entenguem una determinada conducta! Elemental, estimat Jaume, em va respondre de manera holmeniana, la Boira, però l'espècie humana té respostes incompresibles si parem ull a segons quines conductes. Encara queda camí per respectar -i no ens cal comprendre- el dret a estimar a qui vulguem.
Fixa't, sentencia la gosseta, i ja sé que no té els colors dramàtics i delictius com el cas de la barra de ferro, jo us estimo malgrat em doneu aquest menjar sec de merda seca mentre vosaltres endrapeu algunes delícies que em fan venir salivera, com el gos de Pavlov, i això també es bastant incomprensible.
Boira, no comparis, no comparis! I ella respon amb uns moviments claríssims que m'indiquen que vol que continuï gratant-li la panxa.
27. L'aneguet diu a en Wilde? Vols dir que el conte de l'aneguet lleig té a veure amb el teu Dorian Gray? I en Wilde diu que s'ho pensarà.
Continuo parlant de bona gent i avui li toca a la Sara Blasi, una dona que en el camp de l'educació ha fet tots els papers de l'auca i amb una dignitat extraordinària: mestra, inspectora, directora dels serveis territorials, directora general, presidenta del Consell Escolar de Catalunya... excepte consellera -i quina gran consellera va perdre aquest país- ha ocupat molts càrrecs. Té una qualitat que vull destacar: la proximitat, la capacitat d'acollir i escoltar a qualsevol persona que anés a visitar-la i a plantejar-li algun problema. Ella sempre sabia quina resposta donar i si no la tenia no t'enganyava, et deia: m'ho he de rumiar. A nivell personal sempre he reconegut que si vaig poder fer de mestre durant uns anys sense títol al Camp de la Bota es va deure a que la Sara era la inspectora i ella entenia que en segons quins contextos calien persones disposades a anar a totes, si tenien títol millor, si no, doncs ja se'l treurien. De tant en tant entrava a la classe i observava les lliçons que intentava que els nois i noies fessin seves, després parlàvem i els seus comentaris eren molt profitosos i plens de sentit. Recordo que més endavant, quan vaig ser director del Torrent d'en Melis, va venir a visitar l'escola. Va entrar a la classe de la Cati, una mestra excel·lent, va estar una estona dins l'aula i quan va sortir em va dir amb una gran seguretat: aquesta noia és una gran mestra. I jo li vaig dir que l'havia encertat però que com ho havia sabut. Qüestió de nas, va ser la resposta. Tenim la mirada, el tacte, l'oïda, el gust en educació I també l'olfacte. El nas, ras i curt. El nas de la Sara. Me l'estimo molt, a aquesta dona.
28. L'aneguet està reposant vora el llac i l'infinit s'hi acosta però l'aneguet li diu: avui deixa'm tranquil, que no tinc ganes que m'escalfis al cap amb les teves cabòries.
Continuaré parlant de gent que m'estimo. Avui em toca a mi, perquè m'estimo i faig 71 anys. Tal dia com avui, però de fa 71 anys, vaig néixer. No en recordo res i és curiós que d'un dels esdeveniments de la vida només en sabem el que els altres ens han explicat. Vaig sortir del confinament matern i em van trobar bufó, però quina criatura no és bufona. Agraeixo als déus, a la vida, al destí... poseu-li el nom que us vingui més de gust, la família que m'ha tocat a la tòmbola de la vida, com cantava Marisol, perquè la família no te la tries. Estenc l'agraïment a la colla d'amics i d'amigues que he anat fent i als gairebé amics que sempre han estat al meu costat, exigents i generosos però al costat. Tinc la sort d'haver treballat en un dels oficis més apassionants del món perquè ajudar a construir un ésser humà, ajudar-lo a valorar el coneixement i la bellesa, el compromís i la bondat és apassionant. Sovint penso en la mort potser perquè un dels meus poemes de capçalera comença així: no em deixis mai, pensament de la Mort... que hi pensi no vol dir que la desitgi i menys ara que tinc quatre nets i dues netes que em fan tornar als orígens de moltes coses que estaven adormides, però no se sap mai i més val estar ben preparats. Tinc alguns mals, tots venials, però continuo vivint el més intensament possible i la meva mirada és més plàcida, amb menys arestes i més generosa en el judici. He fet algunes renúncies però encara confio en l`ésser humà tot i que m'ho posa difícil. Alguns em felicitareu, els més matiners ja jo heu fet. Us ho agraeixo molt i espero que ben aviat s'acabi aquest temps tan estrany i estrambòtic que vivim i ens abracem i ens omplim de petons sense pors ni reserves. Jo, al vostre costat, enfilo un any més. O un any menys, tot és qüestió de perspectiva. Gràcies
-----
imprimir
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
22. Ets jo o ets la meva ombra?, pregunta l'aneguet. L'altre li respon fent-li la mateixa pregunta.
Vaig anunciar que durant uns dies parlaria de persones que han significat molt a la meva vida. La d'avui la començaré de manera poètica. Hi ha un moment del dia/nit on el dia deixa de ser dia i comença la nit. O la nit deixa de ser nit i comença el dia. Ja sé que és un procés, sense una frontera nítida i contundent, però hi ha un moment que es fa real el trànsit, que el perceps a la pell i a la panxa. És una sensació, però ja és alguna cosa. El mateix passa quan abandones la pell de ser una criatura i comences a ser un adolescent, aquesta etapa sociològica que fa uns quants anys no existia i ara s'estira com un xiclet. En aquests moments necessites persones de referència, persones que admires, que estimes, que et dius per dins: jo vull ser com... Sortós quan trobes persones com aquestes al llarg del camí de la vida i més en els moments on no et sents ni carn ni peix. Dotze anys. Escoltisme. Uniforme i foulard. Patrulla dels Tigres. Lema: observadors. El meu cap és en Joan. En Joan Climent. És un noi més gran que jo i representa tot el que jo vull acabar sent, en aquella persona que en vull convertir: noble, responsables, divertit, decidit, intel·ligent, segur d'ell mateix, que sap escoltar, que sap fer bromes, que sap plantar una tenda elevada entre els arbres i sense clavar cap clau, que sap fer nusos, fins i tot el del pescador, que sap encendre un foc i apagar-lo pixant-hi a sobre, que sap orientar-se a la nit observant els estels, que sap portar el bordó amb totes les cintes, que sap entendre que jo encara soc un nen amb una enorme imaginació, que endevina la presència del llop entre les ombres, els mals del món i que per tant, necessita sentir-se protegit i ell em deixa seure i reposar sota la seva ombra, que sap mirar enlaire i pensar que darrere del cel potser n'hi ha un altre, que no tanca cap debat ni respon totes les preguntes... Trobar a qui necessites en el moment que el necessites per anar-te fent tu és una sort, no sempre passa. I ara, després dels anys, recordo i enyoro aquells dies i enyoro en Joan, però aquest record em fa feliç, perquè té raó Mauricio Wiesenthal quan diu que "no hay felicidad sin añoranza".
23. L'aneguet li diu al 3: tu ets un dels números més comentats i celebrats. El tercer dels germans resol els problemes. Però que no et pugin els fums al cap, que no ets en Paul Newman.
Avui us parlaré d'una trobada que fem una vegada l'any una colla de mestres que vam treballar al Camp de la Bota. Ja ho he dit moltes vegades i ho torno a repetir: Els anys que vaig passar al Camp de la Bota són la base de tot el que he fet posteriorment. Tot va començar allí, en aquell context. Em va donar una manera de veure l'educació que encara cueja en la meva vida. Aquelles criatures que vivien entre el mar i una via de tren, en barraques construïdes en una nit, moltes d'elles eren "morenos de verde luna", aquelles criatures que acollien la nostra presència -i la nostra ignorància- sense condicions i amb generositat, aquelles famílies que confiaven en nosaltres i aquell grup de mestres que no regatejaven cap esforç per fer que aprenguessin... Doncs cada estiu ens trobem aprofitant que ve en Pep Segalès, un escolapi que des de fa molts anys viu i treballa a Mèxic. És un dels fundadors de les "Escuelas de tareas", una iniciativa brillant, innovadora a favor dels més desvalguts. Ens trobem i fem memòria -perdoneu que ara digui una cosa i entendré que algú es digui: no sé qui es pensa que és, aquest Cela, segur que no té àvia... però vam posar en pràctica una pedagogia tan innovadora que vista des del moment actual pot sorprendre- i riem i ens tornem a explicar les mateixes anècdotes i mengen pizza i cireres i bevem cava i brindem per la vida compartida i pels nostres morts. I aquest any no ens hem pogut reunir, però ho farem i té mèrit, perquè tota aquesta colla som ben diferents i estem en una edat que qui no té un all té una ceba, però estem units pels fils d'una experiència definitiva a les nostres vides.
I ara em toca recordar, perquè hi ha gent d'aquesta colla que el va conèixer, en Pere Casaldàliga, un home bo i compromès en la lluita a favor dels pobres. Sí, dels pobres, que n'hi ha i més dels que ens pensem. Es va morir ahir i segur que alguns del Camp de la Bota l'han plorat. Jo no el vaig conèixer personalment, però he llegit alguns dels seus escrits i endevino la seva influència en persones d'aquest grup del Campiri, nom amb que es coneixia popularment el Camp de la Bota. Acabo dient aquests versos de Casaldàliga:
... i el revers de la Mort, que és una festa
I els meus ulls nodriré de la teva Glòria
per tal de veure'm, veure't sempre.
Té un regust de Teresa d'Àvila, paraules d'un home de fe i d'esperança a qui li envejo la força i aquesta mateixa fe que en el meu cas fa aigües per tot arreu.
Boteros: petons i fins ben aviat.
24. L'aneguet vol treballar al circ i aguanta amb el bec la cadireta. Tothom aplaudeix aquesta gesta i ell saluda.
Un dia em telefonen, deu fer un parell d'anys. Qui em telefona em comenta que s'ha llegit algunes coses de les que he escrit i em demana si vull assistir com a observador en una sessió que fan personal sanitari i mestres conjuntament, l'estudi d'un cas. Em diuen que formen part del grup Anjana. Més endavant sé que el nom fa referència a unes éssers femenins de la mitologia de Cantàbria que tenen cura dels altres. Justament el que fa aquest grup: tenir cura de criatures amb malalties greus o acompanyament dels dols que generen aquests fets. Assisteixo encuriosit i sense saber ben bé què esperen de mi a la sessió i em quedo meravellat: personal sanitari i mestres reunits parlant d'un noi. Amor a primera vista, no té un altre nom el que vaig experimentar. M'hauria agradat enregistrar la sessió perquè l'escoltessin a les facultats de Ciències de l'Educació. Quina qualitat humana la d'aquest grup! Em conviden a participar en una taula rodona dins d'unes jornades que organitzen sobre el dol i la malaltia. Amor a segona vista. Escolto commogut els relats de dolor i d'esperança. I ara ens anem trobant, potser un cop cada mes i ens telefonem i ens hem fet amics, molt amics. Amics d'aquells a qui explicaries la vida, la llum i les tenebres de la teva existència. El grup dels amors ja tenen moltes vistes. Es diuen Àlex, Gala, Daniel i Neus. I formen ja part de la meva història i només lamento no haver-los conegut abans. Quan penso en gent com ell em consolo, crec que no està tot perdut ni de bon tros.
25. En Ganxo pregunta a l'Aneguet: saps què enganxa més que un ganxo? L'aneguet respon que dos ganxos. I el ganxo li pregunta: i més que dos ganxos? i l'aneguet respon que tres ganxos... i encara hi son.
Quan vaig començar a fer de mestre tenia un objectiu: ser amic dels meus i de les meves alumnes. Feia tot el que calgués perquè sabessin que podien confiar en mi, però jo no confiava en ells, no estava disposat a obrir-me del tot. Més endavant vaig entendre que aquest desig era bellíssim, però irrealitzable, perquè l'amistat reclama simetria i la relació mestre-alumne no. El mestre, en la seva acció educativa, es dona completament i no espera rebre res a canvi. Si rep algun reconeixement experimenta una sensació de felicitat gairebé absoluta, però no pot esperar res. Fins i tot ha de saber allunyar-se del seu alumne o de la seva alumna quan toqui i deixar que voli sol. D'un amic sí que esperes alguna cosa, et dones i es dona, l'escoltes i saps que t'escoltarà, comparteixes amb ell els silencis i les paraules i els gestos, l'esperes i saps que t'esperarà, et renyarà sense que això comporti cap trencament perquè sempre presideix la confiança... t'estimarà de manera gratuïta i tu l'estimaràs de manera gratuïta també. Com deia el meu mestre quan era petit: et vindrà a veure si estàs malalt o si estàs a la presó. En el cas dels alumnes sempre hi ha una asimetria que defineix la classe de relació que s'estableix. Ara bé, quan som grans, quan ja no estem en el marc de l'escola podem arribar a ser amics amb un exalumne o amb una exalumna? Sí, perquè esperes d'ells alguna cosa, com ells l'esperen de tu. Hi ha gratuïtat per part de tots dos i es meravellós parlar amb algú que podria ser el teu fill i que t'acull com t'acull l'amic amb qui tens una edat semblant.
26. El 6 explica a l'aneguet que ha parlat amb les criatures que porta a la panxa i que li han dit que fins que no hi hagi més acords sobre si hem d'estar més menys confinats que ells no surten, que estan molt bé on son.
Fa temps vaig sentir unes declaracions d'un pare de família que em van esgarrifar. Deia que s'estimaria més un fill mort que un fill gay -ell deia maricon. Em va venir al cap aquell avís de Teresa de Jesús quan ens alerta sobre les pregàries ateses, que Déu, de tant en tant i sense que serveixi de precedent, en concedeix alguna. L'altre dia vaig escoltar la notícia on s'informava que un home havia colpejat amb una barra de ferro una parella de gays. Però en quin món vivim, li vaig preguntar a la meva estimada gosseta, la Boira, amb qui comparteixo aquests dies estivals. Ella es va estirar al meu costat de panxa enlaire, que indica que vol que l'acaroni una estoneta, i em va dir: és que hi ha gent, Jaume, que allò que no entén l'encén i li provoca tal ansietat que només es calma amb la violència. Però, vaig replicar jo, no podem anar pel mon repartint llenya perquè no entenguem una determinada conducta! Elemental, estimat Jaume, em va respondre de manera holmeniana, la Boira, però l'espècie humana té respostes incompresibles si parem ull a segons quines conductes. Encara queda camí per respectar -i no ens cal comprendre- el dret a estimar a qui vulguem.
Fixa't, sentencia la gosseta, i ja sé que no té els colors dramàtics i delictius com el cas de la barra de ferro, jo us estimo malgrat em doneu aquest menjar sec de merda seca mentre vosaltres endrapeu algunes delícies que em fan venir salivera, com el gos de Pavlov, i això també es bastant incomprensible.
Boira, no comparis, no comparis! I ella respon amb uns moviments claríssims que m'indiquen que vol que continuï gratant-li la panxa.
27. L'aneguet diu a en Wilde? Vols dir que el conte de l'aneguet lleig té a veure amb el teu Dorian Gray? I en Wilde diu que s'ho pensarà.
Continuo parlant de bona gent i avui li toca a la Sara Blasi, una dona que en el camp de l'educació ha fet tots els papers de l'auca i amb una dignitat extraordinària: mestra, inspectora, directora dels serveis territorials, directora general, presidenta del Consell Escolar de Catalunya... excepte consellera -i quina gran consellera va perdre aquest país- ha ocupat molts càrrecs. Té una qualitat que vull destacar: la proximitat, la capacitat d'acollir i escoltar a qualsevol persona que anés a visitar-la i a plantejar-li algun problema. Ella sempre sabia quina resposta donar i si no la tenia no t'enganyava, et deia: m'ho he de rumiar. A nivell personal sempre he reconegut que si vaig poder fer de mestre durant uns anys sense títol al Camp de la Bota es va deure a que la Sara era la inspectora i ella entenia que en segons quins contextos calien persones disposades a anar a totes, si tenien títol millor, si no, doncs ja se'l treurien. De tant en tant entrava a la classe i observava les lliçons que intentava que els nois i noies fessin seves, després parlàvem i els seus comentaris eren molt profitosos i plens de sentit. Recordo que més endavant, quan vaig ser director del Torrent d'en Melis, va venir a visitar l'escola. Va entrar a la classe de la Cati, una mestra excel·lent, va estar una estona dins l'aula i quan va sortir em va dir amb una gran seguretat: aquesta noia és una gran mestra. I jo li vaig dir que l'havia encertat però que com ho havia sabut. Qüestió de nas, va ser la resposta. Tenim la mirada, el tacte, l'oïda, el gust en educació I també l'olfacte. El nas, ras i curt. El nas de la Sara. Me l'estimo molt, a aquesta dona.
28. L'aneguet està reposant vora el llac i l'infinit s'hi acosta però l'aneguet li diu: avui deixa'm tranquil, que no tinc ganes que m'escalfis al cap amb les teves cabòries.
Continuaré parlant de gent que m'estimo. Avui em toca a mi, perquè m'estimo i faig 71 anys. Tal dia com avui, però de fa 71 anys, vaig néixer. No en recordo res i és curiós que d'un dels esdeveniments de la vida només en sabem el que els altres ens han explicat. Vaig sortir del confinament matern i em van trobar bufó, però quina criatura no és bufona. Agraeixo als déus, a la vida, al destí... poseu-li el nom que us vingui més de gust, la família que m'ha tocat a la tòmbola de la vida, com cantava Marisol, perquè la família no te la tries. Estenc l'agraïment a la colla d'amics i d'amigues que he anat fent i als gairebé amics que sempre han estat al meu costat, exigents i generosos però al costat. Tinc la sort d'haver treballat en un dels oficis més apassionants del món perquè ajudar a construir un ésser humà, ajudar-lo a valorar el coneixement i la bellesa, el compromís i la bondat és apassionant. Sovint penso en la mort potser perquè un dels meus poemes de capçalera comença així: no em deixis mai, pensament de la Mort... que hi pensi no vol dir que la desitgi i menys ara que tinc quatre nets i dues netes que em fan tornar als orígens de moltes coses que estaven adormides, però no se sap mai i més val estar ben preparats. Tinc alguns mals, tots venials, però continuo vivint el més intensament possible i la meva mirada és més plàcida, amb menys arestes i més generosa en el judici. He fet algunes renúncies però encara confio en l`ésser humà tot i que m'ho posa difícil. Alguns em felicitareu, els més matiners ja jo heu fet. Us ho agraeixo molt i espero que ben aviat s'acabi aquest temps tan estrany i estrambòtic que vivim i ens abracem i ens omplim de petons sense pors ni reserves. Jo, al vostre costat, enfilo un any més. O un any menys, tot és qüestió de perspectiva. Gràcies
-----
imprimir