Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Les pantalles són més del que es veu
Les pantalles són més del que es veu
Marc Fuertes Alpiste / Es tracta d'apropiar-se de la tecnologia digital per no ser-ne només consumidors i aprendre a ser crítics amb els interessos amagats en moltes aplicacions digitals. No ens hem de limitar al seu domini instrumental.

Les pantalles ens fan oblidar el cos? Em vaig fer aquesta pregunta just després de llegir l'article de Josep Palos i Josep Maria Puig "Les pantalles ens fan oblidar el cos". És un text que, entre moltes altres reflexions interessants, ens avisa d'un oblit del cos davant d'un excés de pantalles, subratllant el valor de les trobades analògiques, també en educació. Voldria aportar una perspectiva personal sobre les pantalles per intentar respondre a la pregunta.

Primer, vull remarcar que ja tenim experiència relacionant-nos amb les pantalles. La infantesa de l'anomenada generació X (els nascuts 1965-1980) va estar marcada per la pantalla de la TV -la "caixa tonta" que ens feia de cangur a estones- i per la dels videojocs, que ens han fet vibrar amb els seus reptes. Alguns d'ells ho han fet en forma de "maquinetes" -de les Game & Watch de Nintendo passant per les Game Boy-, com també amb les videoconsoles connectades a la TV. També en aquella època vam iniciar-nos, boomers i generació X, amb els ordinadors personals, tota una disrupció respecte les possibilitats de les màquines d'escriure. Portem més de 4 dècades vivint i convivint amb les pantalles.

Quan parlem de "pantalles" estem fent servir una mera convenció perquè no totes són iguals. N'hi ha de dispositius de sobretaula, de dispositius portàtils, de grans i de petites, de plegables i de tàctils. Trobem pantalles per tot arreu on mirem. Algunes són pantalles només transmissores, però n'hi ha que són interactives. Aquestes últimes funcionen com a interfícies, és a dir, que són el pont entre nosaltres (els usuaris) i els programes (la màquina). En les pantalles tàctils i en els menús de les apps, amb comptats tocs del nostre dit podem endinsar-nos (literalment) en múltiples opcions, de forma força intuïtiva. Les pantalles cada cop són més ergonòmiques i, fins i tot, podem relacionar-nos-hi amb la nostra veu (ja sigui la smartTV, un rellotge intel·ligent o el cotxe). Quan parlem de pantalles parlem també de la tecnologia digital -les aplicacions- i dels continguts que hi ha al darrera.

Com a interfícies que són, les pantalles ens mostren espais virtuals que, encara que no són físics -palpables-, sí que ho són de forma virtual. És a dir, que "no hi són sinó en potència" o que estan creats artificialment. Per tant, "virtual" no implica "no ser". En alguns casos, hi som transportats, fluint en aquest entorn digital, "allunyats virtualment" del nostre cos. Responent doncs a la pregunta que em plantejava al principi, les pantalles poden abstraure'ns del cos, perquè ens fan estar fluint en la virtualitat. I això no és pas dolent. De fet, "oblidar el cos" és necessari per poder estar atents a la pantalla. Com un llibre ens fa "oblidar el cos" per poder estar transportats en una història.

Com deia el filòsof Michel Serres en el seu darrer llibre "Polzeta", ens hem "decapitat", en el sentit que tenim el cap a les nostres mans, a la nostra butxaca. Tenim memòria externa i connectada. La tecnologia ve amb nosaltres, ens acompanya en moltes activitats (també aquelles que fem amb el cos) i s'integra en el nostre dia a dia funcionant com un apèndix o pròtesi que amplia i reorganitza la nostra activitat i la nostra cognició. I fins i tot, albirant el transhumanisme, pot formar part del propi cos quan la persona humana esdevé cíborg (com és el cas de Neil Harbisson). Podríem dir que les pantalles ja són "cos"?

És complicat dissociar les "pantalles" de nosaltres perquè són un "artefacte cultural", formades per símbols. I és molt cert que hi ha riscos importants associats al seu ús. No volem una tecnologia que ens monetitzi i que només serveixi per consumir-la, perquè ens modeli la nostra activitat i el nostre pensament, i encara menys que condicioni el nostre comportament al més pur estil conductista (estímul - resposta - reforç). Hem de ser conscients que hi estem totalment exposats. Cal formar en l'ètica de la tecnologia digital, educar en hàbits d'ús per evitar l'abús o l'addicció, i no només centrar-nos en el seu domini instrumental. Educar en aquesta direcció implica guanyar consciència que la tecnologia digital té ideologia i interessos.

Per això, és important l'alfabetització digital i mediàtica, on l'element crític hi ha de ser sempre present. Més enllà de posar límits a les pantalles, es tracta d'apropiar-se de la tecnologia digital i aprendre a ser crítics amb els interessos amagats en moltes aplicacions digitals, en el funcionament dels seus algorismes, en l'ús de les nostres dades i en ser crítics davant de notícies falses. Perquè hi ha una tecnologia possibilitadora, de la creació, social i de la participació comunitària, de la col·laboració, de la conversa i del coneixement compartit.

El sistema educatiu -que també té ideologia- ha oblidat (i amagat) el cos molt abans de la irrupció de les tecnologies digitals a l'aula. En no pocs casos ha potenciat una formació mecanicista i "desconnectada", poc emancipadora i que no afavoreix a la construcció de la persona en comunitat. I és el sistema educatiu el que adopta la tecnologia digital en funció de la ideologia imperant, ara mateix, dominada pel tarannà conductista, d'exercitació i pràctica, en un model consumista i acrític. Per això, hem d'esforçar-nos per canviar aquesta tendència, aprenent-les, dominant-les i quan calgui, apagant-les.


-----

imprimir