Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XXIII)
opinió
Més escrits (XXIII)
Jaume Cela / Per què serveix llegir? ... La millor (resposta) de les que conec la va donar un nen que feia cinquè o quart de primària. Va dir que llegir servia per si anaves a un bosc i trobaves un cartell que digui: vigileu, que hi ha un llop, sabessis que hi ha un llop i tots sabem quin món simbòlic té el bosc i el llop.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9

151. El ganxo avança lentament entre bastons. No pot demanar res més.
S'ha mort Bertrand Tavernier, home de cine amb una filmografia d'una solidesa indiscutible. És l'autor, potser, de la millor pel·lícula que mostra la vida d'un mestre, d`un equip, d`una escola, en un context de crisi econòmica i social. Parlo de Ça commence aujourd'hui. Me la sé de memòria gràcies a les vegades que l'he vist i revist, que l'he presentat en tota mena de cursos davant de tota mena de persones, de moderar debats sobre la figura d'en Daniel i del seu equip que lluiten per tirar endavant una escola i la seva mateixa vida. Un grup de dones esplèndides, compromeses per millorar les condicions de vida dels seus i de les seves alumnes. Cal destacar la parella d'en Daniel i l'assistent social. L'escena de l'assistent i en Daniel amb l'escombra és inoblidable, com ho és el funeral fora de pla de la família morta. Daniel descobreix moltes coses. Una d'elles és que tot sol poca cosa pot fer. No és un heroi, senzillament en un mestre i la seva circumstància, que no és poca cosa, un home que s`interroga i que sap que només podrà canviar les coses si entén que ell també forma part del problema. Gràcies a la relació que estableix amb el fill de la seva parella podrà reconciliar-se amb la del seu pare, perquè aquesta pel·lícula també va de la paternitat. Una pregunta que et fas és sobre quins o si hi ha límits a la feina dels mestres, si els problemes dels nostres i de les nostres alumnes acaben quan surten de l'escola o els portem nosaltres enganxats com si fossin una segona pell. Cine realitat i cine poesia, les dues maneres d'aproximar-se a una història bellament enllaçades. Una de les vegades que la vaig presentar vaig tenir el plaer de compartir taula amb el gendre del director. La seva història estava a la base del guió, i amb en Caivano. La sala estava plena de gom a gom. Feia goig escoltar les intervencions del públic a més de les dels meus companys de taula. Quan algú em pregunta per una pel·lícula per presentar unes jornades o encetar un debat o una classe sempre recomano aquesta. I mai ningú se n'ha queixat.


152. El ganxo s'ha fet amic de l'aneguet i decideixen anar d'excursió al Montseny però per prudència agafen el bastó.
Diumenge de Rams. Per poc que m'esforci tanco els ulls i veig els de casa mudats per anar a missa. Sabates de xarol, camisa blanca, llacet fosc i un conjunt d'americana i pantalons curts i mitjons blancs. O jaqueta fosca, depèn, però havíem de fer goig perquè rebíem Nostre Senyor. Poc dies després el faríem estirar damunt d'una creu i a cop de martell el deixaríem clavat damunt la fusta. Tota la família, les dones amb la mantallina i una petita palma a les mans o un ram de llaurer. L'àvia es quedava a casa per culpa del dolor a les cames. El meu germà i jo -en tinc unes quantes fotografies- amb el palmó, el meu més llarg, mig despintat de la punta de baix perquè colpejàvem el terra quan el capellà ens ho deia i el bellugàvem com si fos uns espolsadors. Encara puc evocar el soroll. Ple de llaminadures i un llaç dalt de tot. Hosanna al Fill de Déu! Després arribàvem a casa, feliços de la cerimònia, sobretot quan havia pogut fer d'escolà, i penjàvem el palmó al balcó de casa, que portava bona sort. No recordo el pare i el tiet a la celebració. El pare era una mica menjacapellans, els deia "Los cuervos", com si fossin un grup musical i la mare el renyava: quines bestieses de dir!
On és el nen que era? El tinc a tocar de dits, estiro la mà i vull agafar la seva, però sempre em separa un espai, un volum d'aire i ens uneix la necessitat de continuar somiant la necessitat de lluir un palmó. Sí, em podeu ben bé creure: dret amb el palmó a la mà i somrient confiant en la bondat del mon.


153. La perfecció s'enganxa al ganxo i el ganxo li demana que no ho faci amb tanta força. El bastó s'ofereix: si em necessites a mi només has d'estirar una mica més la mà i jo et sostindré.
Vaig a l'Ateneu de Cerdanyola. Quants moments hi he passat acompanyat dels nens i de les nenes, dels nois i de les noies de l'Escoleta veient tota mena d'espectacles o fent alguna representació teatral. Em venen ganes de demanar a un senyor que no acaba de seure: seu d'una vegada, home i t'has d'estar una mica quiet que estem la teatre. En aquest espai vaig fer la meva última conferència a la zona quan em vaig jubilar. Va ser la bella manera d'acomiadar-me de les escoles amb qui havia treballat tants i tants anys.
Arribo i estic de sort, em trobo amb en Marc i la Judit. Com me'ls estimo a aquesta parella! I encara falta un tercer, l'Eudald, que el veig arribar de lluny, amb els seus cabells llargs, fins i mirada clara. Un jove príncep, em dic. I un parell o tres de mares amb qui recordem bells i vells temps.
I comença l'espectacle de la Lia Sampai, ara cantant, abans antiga alumna, inoblidable Lia, acompanyada a la guitarra per Adrià Pagès. Una veu preciosa amb unes cançons molt líriques, la majoria. I ella retallada a l'escenari, suau com un aleteig de papallona, que explica els orígens de les cançons, bellíssimes totes elles, algunes nascudes a la zona de l'Ebre, d'on prové la seva família. M'emociona la que dedica als ulls de la seva mare o Ia que dedica al seu company guitarrista "La caixeta", que comença així: "Hi ha un xic / que m'ha posat les ales a les mans..." i és veritat, les mans de la Lia son ales i els dits de l'Adrià també, i volen per l'edifici. Ales d'àngel que em fan companyia, que m'acaronen com si fos un nen petit i soc, de veritat, un vell que encara conserva a la seva memòria tot el que deu a aquests nois i noies, ara homes i dones que em regalen la seva amistat. Surto content de l'Ateneu, camino cap a l'estació amb ganes d'arribar a casa per tornar a escoltar les cançons del disc que he comprat i a mig camí m'adono que porto una ploma al cabell, una ploma d'àngel i la miro i l'admiro. Una part de la Lia amb qui he viscut un altre moment intens com només ho son els moments amarats de tendresa.


154. El ganxo avança pels camins de la vida amb molta tranquil·litat. Si es cansa, seu una estona. Si li fan mal els genolls té el bastonet.
Ahir faig un cafè amb l'Àlex, un exalumne que va fer de monitor de menjador a l'Escoleta i que ara treballa de mestre. Sé que és un mestre excel·lent. Ho sé. Poso la mà al foc. La mà al foc i el que convingui. I com ho sé? Doncs per la manera que té de parlar de l'ofici i, sobretot, dels seus i de les seves alumnes. En parla bé, s'interessa per les seves necessitats, els atén, no els condemna, els avalua, no els posa notes, que és diferent. Els coneix, però sap que alguna part d'ells pot quedar en penombra, que mai arribarà a saber-ho tot, que sempre son una invitació a conèixer-los millor. Els coneix perquè sap que tenen un context, que som text en un determinat context. Resumint, sap que, malgrat tots els malgrats se'ls estima. I sap que es pot equivocar però que li caldrà refer tot el que convingui si s'arriba a fer trencadissa. I sap que sempre serà un aprenent, un artesà. Ho sé, i tant que ho sé, més de cinquanta anys d'ofici fa que tingui ull. En aquesta mena de trobades hi ha moments que no parlem de la feina, parlem de com ens sentim i d'alguna manera sabem que ens cal retrobar-nos de bell nou, per fer-nos companyia. Gràcies, Àlex, per la teva.


155.- Estàs ben enganxat, bastonet!
A la meva vida el cine és molt important. Vaig néixer davant d'un cine i els primers records que tinc de la meva infantesa estan associats a la meravella d'una sala que s'enfosquia i una pantalla que s'omplia de llum i on veia que se m'explicaven històries. I m'agrada el cine a les sales de cine. Veure cine a casa no és el mateix, però també ho faig, però no té el ritual que és anar a una sala, seure i fer silenci...
Segueixo algunes sèries, de Netflix només perquè no tinc cap altra plataforma. De tant en tant trobo una joia. Acostumen a ser sèries que no tenen res a veure amb trets i explosions, ni amb psicòpates esperant víctimes drets a la banyera, de policies perspicaços, grans relats mig històrics... tenen a veure amb la vida a curta distància que s'assembla a la meva. Vides amb petits drames, algunes alegries, llàgrimes i emocions, petites mentides, dubtes, pors... Per exemple he vist amb un immens plaer les tres temporades de Shtisel. Els protagonistes son jueus ortodoxos que pateixen la pressió d'una pràctica religiosa que els regula la vida al detall, però alhora els dona una seguretat que ja voldríem tenir tots en segons quins moments de la vida. Quin patir trobar parella! Quin patir trobar feina! quin patir si tens dots artístiques! Quin patir voler o no tenir un fill! La família pot ser el millor del mon i al cap d'una estona el pitjor, del mon també. Petites històries que t'humitegen els ulls o et fan somriure. Tot és molt proper i sense context històric. Penseu que passa a Jerusalem, en un dels seus barris i no hi ha cap referència al mon palestí. Quan acabo de veure una sèrie em dic: ja s'ha acabat! A aquesta de Shtisel la resposta és una altra: en vull més perquè formo part de la família. Interpretacions genials en una sèrie tan plena d'aquestes coses de la vida que et fan sentir viu, que et fan sentir els problemes dels personatges com si fossin els teus, amb reaccions que comparteixes al costat d'altres que et fan enfadar perquè veus com s'equivoquen i et venen ganes de ficar-te a les seves vides i dir-los de tot. I sense pandèmies ni res que s'hi assembli.


156.- I tothom es pregunta: serà bastonet o ganxo el fill que porta la de la panxa?
Dijous Sant. De petit, quan era escolà als Caputxins de Sarrià, recordo la celebració de la missa amb una gran alegria. Hi havia el rentat dels peus. A mi m'impressionava molt veure com el frare principal que oficiava s'agenollava davant de dotze homes, acostumaven a ser grans, que tenien un peu posat dins d'un recipient, l'oficiant els hi passava aigua, els eixugava amb una tovallola i els hi feia un petó. No em feia fàstic, perquè veia que ja els portaven nets de casa. Una vegada vaig ser l'encarregat de portar les tovalloletes que feia servir el frare principal. I m'agradaven les lectures de la Passió. Ens miràvem algunes pintures que representaven el Sant Sopar, sobretot la del gran Leonardo. Tretze homes, dotze amb coroneta, dotze barbuts i un amb una bossa de diners que mig amagava. I el més jove, el que no portava barba, reposant el cap sobre l'espatlla de Jesús. Era l'apòstol preferit, el més estimat, ens explicava el mestre a l`escola i acabava el relat amb Judes penjat d'un arbre com es representava a la Passió d'Esparraguera i jo em preguntava: com s'ho deu fer per no ofegar-se de veritat? El cos balancejava una bona estona mentre tronava. Encara el veig però ara no m'impressiona. Massa cine, estimat Jaume. I jo buscava qui era sant Jaume i aquell sant Jaume era jo, present en aquella trobada -crec que era Steiner que deia que la nostra cultura té dos àpats destacats: el de Dijous Sant i el banquet de Plató. Jo formava part del misteri i quan arribava a casa, després d'alguna d'aquestes cerimònies, tenia la impressió d'haver participat en alguna cosa molt important però que se m'escapava el seu significat. No em feu dir què, però jo tenia aquesta impressió. Fa molts anys que no assisteixo a cap recordatori de Dijous Sant. Sempre em dic: un any hi aniràs, però aquest any sempre passa de llarg i em consolo pensant que potser l`any vinent.


157. En Wilde ni vol quedar enganxat ni dependre d'un bastó.
Dia Internacional del la literatura infantil i juvenil. Malament! Quan dediquem algun dia especial a una activitat humana o a un col·lectiu no és bon senyal. No celebrem el dia del banquer, ni del propietari de Zara, ni del futbolista d'elit. Si volem celebrar l'existència de la literatura infantil i juvenil -i podem parlar llargament sobre si té sentit adjectivar un tipus de literatura com a juvenil- li hem de donar visibilitat, presència als mitjans generals de comunicació i no reduir-la a les revistes especialitzades. Malament quan hi ha gent de lletra que menysté aquesta literatura o al contrari, l'eleven a un altar inexistent. Escriure per a les criatures com a públic primer no es més fàcil ni més difícil que escriure sense pensar en el possible lector i lectora. Llegir és molt important, no cal insistir-hi, però sempre hi haurà qui no llegirà o qui llegirà de maneres diferents i amb finalitats diferents al llarg de la seva vida. Per què serveix llegir? Hi ha hagut centenars de respostes a aquesta pregunta. La millor de les que conec la va donar un nen que feia cinquè o quart de primària. Va dir que llegir servia per si anaves a un bosc i trobaves un cartell que digui: vigileu, que hi ha un llop, sabessis que hi ha un llop i tots sabem quin món simbòlic té el bosc i el llop. La meva resposta és que llegir ens permet tenir més vides que els gats que no està gens malament. Llegir no ens fa necessàriament més intel·ligents, ni més bones persones... ens fa menys innocents, això sí i no és poca cosa.


158. Anem bé. L'infinit enganxat i amb bastó. Dissabte Sant és un dia dedicat al silenci, que bona falta ens fa. Doncs fem silenci


-----

imprimir