Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XXIV)
Més escrits (XXIV)
Jaume Cela / Aquesta pandèmia ens complica la vida. ... Per exemple: la gent gran -jo sense anar més lluny- sortim a passejar o a fer alguna altra cosa i ens vénen ganes de pixar. Abans entràvem a un bar, demanàvem qualsevol beguda i fèiem el fet Ara no... Un problema nou per mi, no pas pels sense sostre... Fins i tot pixar es converteix en un problema. Malament rai"!

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


159.- El del maldecaps no sap si és pitjor que el ganxo l'enganxi o que depengui del bastó.
Quan era petit amb les dones de casa, el dissabte sant, anàvem a visitar monuments. Passejàvem per les esglésies del barri, totes en silenci i amb les imatges tapades amb roba fosca. M'encantava el misteri i mirar d'endevinar quin sants i santes eren les que estaven cobertes. Era com un joc de memòria. Ja he dit en altres ocasions que no acabo de ser creient, m'agradaria molt ser-ne, em falta un micona de res, però no puc. Em falta fe. Però un dels textos que sempre repasso -al costat del llibre de Job, del Càntic dels Càntics o de la història de Rut i Noemí,- és el moment de la Resurecció, quan les pobres dones van al sepulcre i es troben un noi que devia ser bellíssim -els àngels sempre ho son- que els pregunta a qui busquen i que com pot ser que el busquin en el regne dels morts. Oh!, quina manera de parlar d'allò que és incomprensible. M'imagino la cara de les dones i l'emprenyamenta que devien agafar quan els homes no creien que l`havien vist. Les dones són les primeres, com gairebé sempre. Quins textos tan bells i cada dia que passa més desconeguts quan haurien de formar part del currículum escolar per no confondre catequesi amb textos que expliquen com som i d'on venim. No cal creure per gaudir d'aquests escrits. I Diumenge de Glòria començàvem a la galeria de casa fent anar les matraques. Se sentia el seu soroll per tot el barri. Després vaig saber, i em va indignar, que ningú no m'hagués explicat que amb aquell soroll es pretenia matar jueus, els culpables de la mort del Messies. On s'és vist! Mai més he tornat a fer anar cap matraca. I la mona, de xocolata i amb molta mantega i aquells plumeros tan vistosos. I aquell diumenge feia d'escolà a dues o tres misses, sobretot a la solemne, a les 12 del migdia, i dissabte al vespre, la missa que començava ben tard. Vaig fer-ho fins que vaig anar de campaments amb els escoltes. Marxava amb la motxilla i les xiruques i el foulard divendres al matí, ben aviat, i tornava dilluns. Havia de demanar un dia de festa a compte de vacances al Banco Vitalicio de España, que era on treballava. En aquells dies els dissabtes també treballàvem.


160. El no res pensa que el de la panxa el pot necessitar i el bastonet també. Hi ha números amb sort.
Quan era un nen formava part d'un grup de caramelles. Faixa, pantalons de vellut, mocador al coll, camisa blanca i espardenyes. Passejàvem pel barri i cantàvem i ballàvem. Es veu que jo tenia gràcia ballant i sempre em feien sortir. L'Espanyolet, l'Hereu Riera... ara, amb el mal de peus i de cames no els podria ballar però ho puc fer amb la imaginació. Les mans a la cintura, mirar la parella i comença la festa... I les cames molt llargues, sempre he tingut les cames llargues, tot i que ara encongeixo. Dos centímetres he perdut. I a casa contents de veure'm triomfar en el camp del ball popular, sobretot la meva mare que somiava que m'apuntaria a l'esbart de Sarrià. Però una bona despesa en espardenyes, que a cada sessió les tornava fetes una bona merda. I els pares.... a gratar-se la butxaca.


161.- Filla meva, diu la de la panxa, tindràs dos bastonets, aprèn a compartir.
No sé quin any devia ser, però en una d'aquestes ocasions que participava del grup de les caramelles i anàvem a voltar pel barri cantant i ballant ens acompanyava un be. Un xaiet preciós, digna de millot pessebre i que portàvem per torns lligat amb una corda. No sé ni qui l'havia portat ni d'on havia sortit. Aquell any, quan es va acabar la temporada, ens van convidar a anar a Montserrat. Crec recordar que vam passar-hi una nit, però el be no ens va acompanyar. L'endemà, a l`hora de dinar el segon plat era carn de be i va córrer la brama que era el nostre company llanut. Ja us podeu imaginar la nostra reacció. Plors, lamentacions de tota mena i un mal de panxa inoblidable. No sé pas si aquell be va acabar la seva vida aquells dies, però el record perdura com una ferida que no s'acabés mai de tancar.


162. El de la panxa lamenta que el fill o la filla que porta dins no coneixerà l'Arcadi Oliveres, però el bastonet i l'ànec li diuen que no pateixi, que ells li parlaran d'aquesta gran persona.
La mort sempre sorprèn, fins i tot quan ha anunciat la seva arribada. I ha arribat, és clar, i gelosa com és i s'ha emportat l'Arcadi. Bé, s'ho pensa, però no, perquè l'Arcadi és nostre, ben nostre. No puc presumir d'haver sigut amic seu, en prou feines conegut i saludat i lector i oïdor d'algunes de les seves conferències, això sí. Vaig tractar-lo sobretot quan es va protestar contra la guerra, quan ens reuníem un grup de mestres i d'escoles compromeses amb la pau. Ell havia assistit a algunes de les nostres trobades i sempre tenia la paraula oportuna, la reflexió que ens ajudava a avançar, la bondat i el compromís en el gest i en la mirada i en cadascuna de les seves paraules. Aquells dies ens van acusar de tot. Deien que adoctrinàvem. Es veu que parlar de la militarització de la societat, de la venda d'armes, del dolor que provoquen les guerres era adoctrinar. Oblidar la realitat i parlar de Pitàgores no. Ens acusaven de naïfs, d'oportunistes, d'organitzar happenings a les aules i de perdre el temps. Però jo sempre pensava: si tenim l'Arcadi al costat anem pel bon camí. Home de pau, però d'una pau compromesa amb la justícia, amb la lluita pacífica contra les desigualtats, en la denúncia dels poderosos, del capitalisme salvatge i no tan salvatge, capitalisme al cap i a la fi... un intel·lectual potent, una referència en el camí ple de marrades i de giragonses per construir un món millor. L'Arcadi més a prop que mai, més present que mai i ara et trobaràs amb el teu fill i us abraçareu. A nosaltres ens tocarà plorar, però el teu mestratge ens sacseja, ens farà treballar per girar els versos de Cardarelli, esplèndidament traduïts per Miquel Desclot:
"El bé és la infracció, el mal és norma,
en la nostra existència".
Amb persones com tu som capaços de poder-nos mirar als ulls i mirar el mon amb el punt just de confiança que reclama qualsevol obra humana. Gràcies mestre.


163. La perfecció creu que el que porta a la panxa el seu company de ruta serà més perfecte que ella mateixa i li caldrà l'ajuda del bastó per suportar aquesta sorpresa.
Vaig anar a parlar amb els nens i nenes de sisè de l'escola Mare de Déu del Sol del Pont, de Roda de Ter. Dues sessions inoblidables i unes preguntes molt ben escollides. Em va sorprendre perquè totes tenien molt sentit, no eren preguntes per allò de dir: he preguntat. Vaig parlar amb les mestres i em vaig interessar per saber si hi havia mà de mestra en aquells interrogants i em van dir que sí. I és clar que sí. És el que cal fer perquè hem d'ensenyar a preguntar, que és de les coses més difícils que hi ha. Els mestres, les mestres han de conèixer l`interès de la criatura i a partir d'aquest interès ajudar-los, a través de la conversa sobre la pregunta, a plantejar-ne una d'interessant, significativa, en dirien alguns. Vam establir un diàleg ben sucós sobre el fet d'escriure i sobre el fet de llegir. I una sorpresa que vaig agrair. Va venir la Maria Àngels, filla del poeta Martí i Pol, que va treballar molt anys en aquesta escola i quan va saber que jo hi era em va venir a saludar. Feia molt de temps que no ens veiem i vam estar prenent un cafè a la sala de mestres parlant de la fundació del seu pare, recordant el dia que vaig anar a conèixer-lo quan estudiava magisteri acompanyat del meu mestre i poeta Miquel Desclot i de la companya de classe, la Pilar. I vam fer memòria també de l'homenatge que li vam dedicar quan jo formava part de la comissió de l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat. I encara una altra alegria: vaig conèixer l'escriptor i il·lustrador Ruben Montañà, home amb molts projectes i preocupat, com tot el sector, pel braç llarg de la pandèmia que els reté fora dels escenaris. I encara més: acompanyats d'una de les comercials d'Animallibres, l'Elena, amb ella sempre tenim assegurada una bona conversa sobre cine. Un matí rodó.


164. La cadireta fa seure al de la panxa i el bastonet s'ho mira amb tota la tendresa del món.
Aquesta pandèmia ens complica la vida. Fa que no ens puguem trobar amb la gent que estimem, amb familiars i amics, ens altera tots els plans, hem pensat anar a... i arriba la notícia d'un confinament territorial i tot el sant dia estàs que si l'astrazeneca, que si la jansen, que si a Bèlgica fan això, que si a Itàlia fan allò altre... i veus braços de tota mena rebent punxades... Els de l'hosteleria, els de la restauració i el món de la cultura es queixen i amb raó... que si al Tercer Món no els vacunen, que si els ERTO... que si allò i que si això... Ens altera la vida social i de quina manera i acabem pagant una factura emocional. Fins i tot fa que petits problemes que abans patíem creixin desmesuradament. Per exemple: la gent gran -jo sense anar més lluny- sortim a passejar o a fer alguna altra cosa i ens vénen ganes de pixar. Abans entràvem a un bar, demanàvem qualsevol beguda i fèiem el fet Ara no, a segons quines hores els bars tanquen o si tenen obert has de consumir al carrer. Un problema nou per mi, no pas pels sense sostre per exemple. Davant de casa tinc contenidors i de tant en tant, des de la finestra de casa veia com algú els separava, se situava al mig i mig amagat pixava. Algun veí li recriminava l'acció. Jo estic temptat de fer-ho. Fins i tot pixar es converteix en un problema. Malament rai"!


165.- Si el bastó es trenca, pensa qui porta una criatura a la panxa, confio que el ganxo no em deixi caure.
Deu ser cosa de fer-se gran però cada dia que passa tinc més ganes de dir a la gent que estimo que els estimo, que els admiro, donar-los les gràcies per tot el que hem compartit, per com m'han ajudat amb gran generositat. Dir-los, senzillament, el que els diria al seu funeral. Escriure una mena de necrològica per a vius. Ja fa temps que ho practico. En tinc necessitat. Ja sé que l'amor es mostra, però, per exemple, ser agraït és important. Una vegada vaig escriure un article parlant molt bé d'una persona. L'endemà em va telefonar un conegut preguntant-me amb sorpresa si la persona de qui parlava s'havia mort. que ell ni sabia que estava malalta. Ens van fer un fart de riure quan li vaig explicar que tot era més fàcil: he volgut deixar constància de tot el que sento per ell i , ell, feliçment, està viu. La llista serà llarga, algun dia m'hi he de posar tot i que en alguns casos ja ho he fet.


-----

imprimir