Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XXV)
Més escrits (XXV)
Jaume Cela / "La tragèdia més gran per a un nen era perdre els pares. Potser va ser llavors que vaig prendre una determinació que em va marcar la vida més que no pas cap altra. No abandonis mai els teus fills. Ni difunt" (Theodor Kallifatides). Doncs sí, trobo que és tota una declaració del que significa la paternitat. Pare, per què m'has abandonat, crida el de la Creu. Ni difunts abandonem els fills, les filles. Trigues a aprendre aquesta lliçó, però l'acabes aprenent.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


166.- El bastó demana posar-se al mig, però no pot ser. Cal seguir l'ordre natural de les coses.
Entren a l'autobús agafats de la mà. No tenen més de disset anys. Van carregats amb les motxilles plenes de llibres que deixen a terra. Ella posa l'esquena contra la paret i ell dret davant seu, ella obre una mica les cames i ell situa una de les seves en aquell espai que ha quedat lliure. Es miren als ulls i de tant en tant es fan un petó amb la mascareta posada. S'abracen i estan una estona sense bellugar-se. Tornen a mirar-se als ulls, sempre la mirada precedeix el petó. Jo me'ls miro de reüll, sóc un voyeur d'un bell moment. I així durant quatre o cinc parades. De sobte, ella es treu la mascareta i treu la del noi i es fan un petó llarg, llavi amb llavi i llengua amb llengua. Dura uns segons, eterns però segons. Després es cobreixen la boca amb la mascareta i riuen entremaliats. Ell baixa de l'autobús i ella li diu adéu amb la mà. Un cop al carrer, ell se la mira i ella li torna la mirada. Després agafa el mòbil i escriu un missatge. Segur que li diu que l'estima i que ja el necessita. I jo, testimoni mut d'aquella escena, penso en els versos de Lorca, en aquells dels peregrins, quan el Papa desitja ser peregrí també "para otro tanto".


167. Tant de bo el que porti a la panxa sigui una persona com tu, Wilde, i amb el bastó de dandi.
Un prec a Santiago Segura, responsable principal del personatge Torrente: escrigui un nou guió i contracti al senyor Toni Cantó, que ara ja comença a fer pena aquest anar i venir de la política, aquest picoteig de partit a partit i tiro perquè em toca. Seria un personatge entranyable, n'estic segur. I alerta al PP, que com a polític tot el que toca el senyor Cantó s'acaba enfonsant.
I una sorpresa: el noi de les pilotes ha d'encapçalar un "Preguntes Freqüents" on s'anuncia la seva pàgina web, el seu llibre i quatre idees sobre la pagesia! És un costum de TV3, la meva, que qualsevol tertulià amb llibre el porti al programa començant per la reina de les tertúlies, la senyora Rahola i rebi una estoneta de publicitat. Em poso a la pell dels escriptors i escriptores que han dedicat mesos de la seva vida a escriure un llibre i que no tindran un segon de presència mediàtica, de publicitat en la televisió pública i ara veuen que a més dels tertulians cal afegir aquest noi que s'ha fet famós gràcies a les mandonguilles. Em sembla desproporcionat, però no em feu gaire cas perquè vivim temps estranys.


168.- El bastó troba que l'infinit és lluny, però sap que dins la panxa del seu company hi fa niu l'esperança.
Avui he anat a l'institut-escola LLibertat de Badalona a parlar de llibres amb nens i nenes de cinquè. Quin privilegi aquesta estona compartida amb unes criatures que han plantejat preguntes molt interessants i molt serioses com ara la relació entre la realitat i la imaginació, el valor de la ficció, la importància de la paraula, la paraula com instrument creatiu, la inspiració i el treball, emocions, personatges, procés de creació... les mestres han ajudat a refer les preguntes inicials i em sembla que cal fer sempre aquesta revisió, ajudar els nens i les nenes, sense oblidar la seva pregunta, a trobar el sentit més profund d'allò que volen saber. Quines dues hores i mitja... que se m'han fet curtes. No us podeu imaginar com agraeixo aquestes estones on toco escola!


169. El bastó pensa que portar una criatura al món és una alegria però el dels maldecaps li recorda que també té els seus maldecaps.
Miro una fotografia de quan devia tenir dotze o tretze anys. Estic fent una fotografia a algú que em feia una fotografia a mi. Per tant, a les mans tinc la fotografia que em van fer, soc el fotògraf fotografiat. I només en tinc una. Era una màquina revolucionària en aquells dies tan llunyans. Podia fer fotografies els dies de sol, els emboirats i els de pluja només tocant una petita palanqueta. Vaja, el "no va más", de la fotografia. M'agradava fer fotografies als campaments. Comprava un carret i el de la botiga me'l posava i després, quan acabava el campament la primera cosa que feia era portar el carret a revelar. Tres o quatre dies d'espera, dolça i amb nervis, com totes les esperes. I quina alegria tenir-les entre els dits i poder recordar els moments que havia intentat immortalitzar. Veus mare, aquest és en... veus, pare, aquí estem cuinant i aquesta muntanya és el Pedraforca... Viure el desig, entretenir-lo, no satisfer-lo a l'instant... molt diferent d'ara que fas trenta fotografies del mateix i les veus al moment i tries i esborres i no et cal esperar. I jo no sé si aquest viure sempre sota l'eslògan d'una entitat bancària que deia: ho veus, ho vols, ho tens... sigui una bona cosa. Cada dia ens costa més saber esperar, fer que el desig arribi a poc a poc. Vull això i ho vull ara. El desig devorat per la quantitat. Ara no conserves fotografies emboirades, aquelles que sortien bellugades o que costa de distingir qui és qui. Fotografies amb misteri. I jo sense mòbil i sense poder ensenyar les fotografies dels nets i de les netes. Però resisteixo en una batalla que sé que la tinc perduda.


170.- En Wilde avança lentament amb l'ajuda del bastó. Darrere seu hi ha el no res.
Tinc al costat l'últim llibre de Theodor Kallifatides, publicat a Galàxia Gutenberg i traduït del grec modern per Montserrat Camps. El títol és: "El passat no és un somni". Kallifatides se'm fa seu des del primer moment: "Tenia vuit anys quan l'avi en va agafar de la mà i no em va deixar anar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m'hauria passat si m'hagués quedat al poble.
Era el 1946..." Un llibre de memòria, on el record d'un temps viscut fa acte de presència. Una prosa polida, neta, clara, sense cap paraula sobrera. La prosa d'un gran escriptor. A la portada cinc nens-adolescents, cinc criatures que abandonen la infància. Van amb pantalons curts, amb camisa i que es posen davant la càmera. Somriuen. Jo sóc un d'ells, em veig davant de qualsevol descampat de Sarrià o al poble de la meva àvia, a Bolbaite. Miro endavant amb confiança i temps vindrà que descobriré que no tot són flors i violes. Però en l'instant de la fotografia sí. El mal no hi treu el nas. L'espai i el temps són meus. I llegiu aquest comentari que se m'ha quedat engaxant i que torna i retorna en el meu pensament: "... La tragèdia més gran per a un nen era perdre els pares. Potser va ser llavors que vaig prendre una determinació que em va marcar la vida més que no pas cap altra. No abandonis mai els teus fills. Ni difunt". Doncs sí, trobo que és tota una declaració del que significa la paternitat. Pare, per què m`has abandonat, crida el de la Creu. Ni difunts abandonem els fills, les filles. Trigues a aprendre aquesta lliçó, però l`acabes aprenent. Ja espero el proper llibre de Kallifatides, tarda massa en arribar.


171. En Wilde se sent segur amb els dos bastons. Mirarà de pujar el Matagalls.
Ahir vaig a l'escola Les Pinediques, de Taradell. M'esperen dues classes de sisè. M'esperen a l'aire lliure, al costat del bosc. Quines dues colles tan esplèndides! Escolten, pregunten, s'interessen pel que els explico, em sorprenen amb algunes de les qüestions que enceten, sempre somrients... i una colla de mestres de primera, es veu només per la manera que tenen de rebre'm. Alguns ja els coneixia. Em trobo amb una fillola de promoció. Sóc padrí de tres promocions d'estudiants de magisteri, dues vegades de Blanquerna i una de Vic. Quins moments tan emotius. Jo m`havia de preparar un discurset i recordo que vaig començar dient que d'un padrí se n'espera companyia i consell. Els vaig parlar de com vivia jo el meu ofici i que desitjava que els visquessin amb la mateixa passió i amb alegria. És un gran ofici aquest de participar d'alguna manera en donar sentit al coneixement i a ajudar-los a ser bones persones. Veure aquelles colles de mestres joves que acabaven la carrera i recordar-los que sempre serien aprenents de mestre va ser un dels grans moments d'aquelles trobades on vaig pensar: amb aquesta gent, Jaume, no et cal patir. Encara avui dia em trobo amb algú que diu: hola padrí!


172. L'aneguet és feliç. Està enamorat d'en Wilde i pensa que ningú com ell camina amb bastó.
He anat a veure "Last call", de Steven Bernstein, en el festival de cine de Barcelona. Mostra els últims dies del poeta Dylan Thomas. La pel·lícula m'ha desconcertat una mica, no sé què pensar, necessito temps per anar-la rumiant. Ara bé, si una pel·lícula et fa recuperar una lectura és un gran èxit i a mi m'han vingut ganes de tornar a rellegir Thomas. Tinc la seva poesia completa en castellà, traduïda per Margarira Ardanaz Morán, publicada a Visor de poesia. Quan acabi el llibre que estic llegint tornaré als versos de Thomas que fa temps que tinc oblidats. No és un poeta fàcil de llegir, és d'aquells que has de tenir el moment i que mires d'arribar al significat però és una lluita inútil. Mireu com acaba el poema "Veo a los chicos del verano". Diu així:
"Os contemplo chicos de verano en vuestra ruina,
hombre en la esterilidad del gusano.
Muchachos repletos y extraños en minúsculo recinto.
Soy el hombre que vuestro padre fue.
Somos los hijos del pedernal y de la brea.
Oh, ved cómo los fustes se besan al cruzarse".
Sentir i escoltar els versos recitats per l'actor Rhys Ifans és un plaer exquisit. Els poemes cal llegir-los en veu alta i ell ho fa esplèndidament.
Quan surto del cine un bona colla de gent espera poder veure Johnny Depp. Algunes d'aquestes persones porten una llibreta a la mà, la majoria són noies que molt em temo rebran una galleda d'aigua freda damunt seu, perquè els mites més val mantenir-los a distància perquè no et decepcionin quan t'adones que estan fets amb al mateix fang que estàs fet tu.


-----

imprimir