Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XXVI)
Més escrits (XXVI)
Jaume Cela / Això sí, la lectura ens mostra tots el colors i totes les coloraines del món, des de les més lluminoses a les més fosques. Ens situa a la vorera de l'abisme i fins i tot ens empeny cap al seu interior. I mentre vas descendint vas veient de què som capaços. Sí, val la pena llegir per no poder amagar-nos darrera la innocència quan siguem jutjats per la història o per nosaltres mateixos abans de dormir.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


173. En Wilde agafa el bastó perquè li fan mal les cames i vol mirar de ser perfecte.
M'arriba una notícia trista: s'ha mort en Joan Badia, que va ser alcalde de Callús i que va mirar de dialogar amb les forces de l'ordre públic quan van arribar al seu poble per suspendre el referèndum. La paraula contra la barbàrie i va rebre empentes i cops. En Joan sempre havia fet servir la paraula, aquest meravellós instrument que també ens serveix per entendre'ns. Compromès amb la recerca de la millora de l'educació del nostre país, sobretot des de l'àmbit de la llengua i de la literatura, era una persona que coneixia les diverses mirades que té el sistema educatiu. Professor, editor, autor de llibres de didàctica i de text, conferenciant, articulista i home que va treballar l'administració pública sent un alt càrrec del Departament d'Educació. Al llarg de la meva vida vaig coincidir sovint amb en Joan, sobretot quan en Miquel Martínez i l'Enric Prats van coordinar el grup de seguiment dels projectes ARMIF, projectes de millora de la formació inicial dels mestres, projectes que em van donar l'oportunitat de conèixer professors i professores d'universitat molt interessants. En Joan, parlessis del que parlessis, sempre ho feia amb un somriure. Allà on siguis, Joan, una abraçada i gràcies per tot el que he après al teu costat.


174. Seu, Wilde, li demana el bastonet, estic cansat de tant caminar. I en Wilde li fa cas.
Quan trobo un forat cap al Verdi falta gent, al festival. He vist "The good traitor", de Christine Rosendale. Explica una història que és totalment desconeguda per mi. Quan els nazis fan seva Dinamarca els diuen que no tenen intenció de destituir el govern, però que el controlaran. Una manera de dir, és clar. L'ambaixador a Washington no reconeix aquest canvi i lluita per ser el representant legal del seu país davant del govern Roosevelt. A més de l'enfrontament polític som testimonis dels problemes matrimonials de l'ambaixador. I saps quin paper va jugar Groenlàndia en tota aquesta història.
La segona és "Mamma Maria", la història d'una dona policia que tradueix els missatges que arriben a la comissaria en llengua àrab i que tenen relació amb la droga. Un fet que la deixa molt tocada la converteix en una poderosa traficant. Hi ha moments que et dius: vaja, això no m'ho acabo de creure, però aleshores intervé la grandíssima Isabelle Huppert -hi ha qui afirma que és la millor actriu europea, jo no sé si és la millor, però és molt bona, però molt- en un paper més de comèdia. Ella ens té acostumats a papers més dramàtics, però en una entrevista explicava que interpretava més papers còmics, però que no arribaven al nostre país. Llàstima!.


175. En Wilde està cansat d'enganxar-ho to. El bastonet li retreu i li recorda que ja l'havia avisat: deixa de banda el ganxo, Wilde.
No sé perquè es dóna tanta volada a les declaracions d'en Bosé sobre la pandèmia. Fins i tot doble entrevista per part de l'Èvole. No sé com s'ho fa per atresorar tantes estonetes en els mitjans de comunicació públics i privats. Què lluny estem del seu "Amante bandido", disc que tinc per casa des de fa molts anys o del noiet que interpretava "Retrato de família", d'Antonio Giménez-Rico, basada en la novel·la "Mi idolatrado hijo Sisí", de Miguel Delibes, llibre que vaig llegir després de veure la pel·lícula o gaudir de "Tacones lejanos", convertit en "chico Almodóvar". Quina llàstima aquesta caiguda a l'abisme del ridícul!


176. En Wilde deixa el bastó i pensa com li agradaria tornar a estar dins la panxa de qui porta darrera.
Per un dia només: tancar els ulls i no saber res de la pandèmia. Ni de les eleccions. Ni de Vox ni de l'Ayuso. Posar la tele i veure dibuixos animats, cap tertulià, cap especialista. Saber que hi ha un Déu que vetlla per tu. Ni panxes inflades per la gana ni ulls dolorosament oberts. Ni cap mena d'abús. Quan ningú t'aturarà al carrer per demanar-te alguna moneda "ni que sean cinco céntimos" com demanava l'altre dia una dona. Ni cap noi que em diràs: hola, com et dius, jo em dic... i aleshores et demanarà si se que és... Oblidar-me d'aquest maleït mal de cames, de genolls, de peus, caminar com un cérvol que s'inclina per beure aigua al costat del tigre de torn, del llop. oblidar la trista llei de la supervivència. Un dia amb la ment en blanc o plena de coses dolces, amables... I com deia Pere Quart: ei, si pot ser! Molt em temo que conec la resposta i per tant decideixo sortir al carrer, arrossegar cames i peus i tornar a trobar-me amb l'home que em demanarà diners per esmorzar o llegir que una nova patera ha arribat amb trenta morts, cinc son criatures. Sí, sí, sé que no em queda altre remei que sortir per trobar-me amb els altres. Amb els seus rostres. I els seus ulls.


177. A en Wilde li ha sortit un germà i tots dos estan contents. No es troben sols. I el bastó somriu.
Cent anys del naixement de Berlanga, un director que ens ha donat unes quantes joies cinematogràfiques. Temps per tornar a veure "Bienvenido Mister Marshall" i cantar allò dels americanos... que encara té una mica d'actualitat. O "El verdugo", que la vaig anar a veure en una sessió que començava a quarts d'una de la matinada. Un moment inoblidable: a les coves del Drac la guàrdia civil dalt d'una barca buscant el botxí, un botxí que farà la seva feina com si fos el condemnat a mort. Quina meravella de pel·lícula i una meravella de Pepe Isbert, amb aquella veu que sempre recordaràs. O "Plácido". O "La escopeta nacional" i el moment memorable que el venedor de porters automàtics avisa al senyor que hi ha un personatge que "se la está pelando a costa de la señorita". O "Tamaño natural" O... en resum, temps per tornar a veure-les totes sense excepció. I temps per recuperar algun dels llibres eròtics de la Sonrisa vertical, potser "Set pometes té el pomer", del col·lectiu Ofèlia Dracs i llegir-los com recomanava l'editorial: con una sola mano. L'altra estarà feliçment ocupada.


178.- L'infinit i el bastó feliciten en Wilde perquè avui és el seu dia. El de tots i el de totes, respon en Wilde.
Què dir sobre Sant Jordi i el llibre i la rosa? Es deu haver dit tot. No associem de manera segura l'acte de llegir amb ser més savi i tampoc en ser més bo. Hi ha molt ruc -i que em perdoni el ruc fer-lo servir en aquest exemple- que llegeix i molt malvat que s'entreté amb un llibre a les mans, les mateixes mans que colpejaran la víctima sense pietat. Això sí, la lectura ens mostra tots el colors i totes les coloraines del món, des de les més lluminoses a les més fosques. Ens situa a la vorera de l'abisme i fins i tot ens empeny cap al seu interior. I mentre vas descendint vas veient de què som capaços. Sí, val la pena llegir per no poder amagar-nos darrera la innocència quan siguem jutjats per la història o per nosaltres mateixos abans de dormir. Sí, direm, vam saber perquè havíem llegit. Tant de bo puguem dir que gràcies a la lectura vam saber situar-nos al costat correcte de les coses, perquè hi ha un costat que és més correcte sense que això signifiqui oblidar que estem davant d'una figura polièdrica. De la rosa seguirem el consell el poeta i decidim deixar-la perquè la rosa és la rosa i ja està tot dit. Bona diada de Sant Jordi.


179.- Ai, Wilde, quins maldecaps el d'aquests dies. Qui si naps, que si cols... sort en tenim del suport del bastó que ens permet escriure missatges damunt la sorra sense haver-nos d'ajupir.
Ja sabem la llista de llibres més venuts en la gran festa d'ahir. Tot entra en el món de la competició. I no hi ha hagut sorpreses. Al podi hi veus autors i autores de gran prestigi, però que les promocions que s'han fet de les seves obres han ajudat a obtenir aquest èxit de vendes, confiem que també de lectura, que no és el mateix i ho sabem molt bé ara, quan visitem una escola que ha socialitzat el llibre de lectura. Sota tones de silenci mediàtic queden centenars de bons llibres que tornaran al magatzem i trobaran els seus prestatges fins que arribi el dia que l'editorial decideix descatalogar-los. Les que tenen menys sensibilitat en diran "destruir-los". Caldria que féssim més competitiva la festa, celebrar una mena de travessa on els jugadors i jugadores avancessin quins serien els llibres més venuts. I entre els guanyadors un sorteig per poder sopar amb totes les despeses pagades amb l'autor o autora que decidissin Ai, vanitat de vanitats!
Què dius? enveja jo! Vinga home, enveja jo! que poc em coneixes!


-----

imprimir