Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XXVII)
Més escrits (XXVII)
Jaume Cela / Qui pot resistir-se a un llibre que es diu "Canción de infancia", de J.M.G. Le Clézio. La segona part del llibre és de les millors pàgines que he llegit en anys i que fan referència a com viu una criatura la guerra. Diu l'autor: "No recuerdo haber oído la palabra –es refereix a la paraula guerra– pero recuerdo que pasaba algo". I ens parla d'aquest "algo". Grans pàgines, feu-me cas i llegiu el llibre.


https://www.facebook.com/jaume.cela.9

180.- El bastó calla. L'infinit i el no res dialoguen sobre la metafísica del bastó. I el bastó pensa que amb la física ja en té prou i ho demostrarà si perd la paciència.
Es veu que a Espanya no en tenim prou amb problemes d'habitatge, de salut, d'educació, de recerca... de moltes qüestions que necessiten molts recursos. Però fa temps es va decidir que ens calia tenir un submarí i no pas yellow per si ens ataquen i ens hem de defensar. En van construir un que deu haver costar una fortuna però quan el van voler posar en funcionament la bèstia no anava com calia i van decidir gastar 1.800 milions d'euros més per solucionar la pífia. Siguem pacients que tots hem hagut de fer obres a casa. I ja tenim un submarí de primera divisió i tots descansem una mica millor. La infanta l'ha apadrinat com s'apadrinen els vaixells: amb una ampolla de cava que s'estavella contra el submarí mirant de no enfonsar-lo, que tot podria ser sio es treballa amb bons materials. Què s'ha de sentir sent padrina d'un submarí? Ho volia ser la futura reina o va ser una imposició del seu pare o d'allò que els impedeix ser criatures o adolescents i que se'n diu protocol? Les criatures normals acostumen a apadrinar mascotes o nens i nenes del tercer món, que és una manera d'evitar dir la paraula pobres. Recordo que a l'escola d'un dels meus fills ens tocava tenir a casa un conillet d'índies que tenien instal·lat a la classe. Eren com els padrins de l'animalet en qüestió. La infanta no pot tenir aquesta bestiola innocent perquè imagineu-vos que arriba l`avi després de tants dies de no veure-la i quan se la troba en un raconet del palau descobreix el conillet i li fot un tret que el deixa despentinat per tota la vida. Vaja que entenc que apadrini submarins que, a més a més, ens fan falta una cosa de no dir.


181.- L'infinit entre bastons, una cosa mai no vista.
Celebrem els 20 anys de InfoK, un programa excel·lent que ha fet realitat d'alguna manera un dels meus somnis. M'explico: jo sempre he lluitat perquè als mitjans de comunicació es valorés la importància de l'educació, de les escoles i de la informació que rebien les criatures i els adolescents. Que la veu de les persones que ens dediquem a aquest món que tothom assegura que és molt important, tingués una presència continuada. Fa anys vam aconseguir que els diaris "Avui" i "El Diari de Barcelona", durant les escoles d'estiu, destinessin unes pàgines a posar en relleu la veu dels mestres, de les mestres, les seves opinions. I ho vam aconseguir. Més endavant una galleda d'aigua freda quan vaig anar, com a membre de la FMRP de Catalunya i de Rosa Sensat, a parlar amb el director de l'Avui d'aquells dies. Un home important en el món de les lletres, però no vull escriure el seu nom perquè ha passat molt temps. Em va rebre molt amablement. Jo li vaig demanar que de la mateixa manera que hi havia unes pàgines destinades a l'esport, a la cultura, a l'economia... caldria que també n'hi hagués unes dedicades a l'educació. La seva resposta em va deixar ben sorprès sobretot perquè venia de qui venia: l'educació és important, però no és interessant. Per tant, res de pàgines especials. Jo, després d'aquestes paraules, vaig donar la visita per acabada. Més endavant el "Diari de Barcelona" gràcies a en Huertas Claveria, va assumir fer un suplement que coordinàvem des de Rosa Sensat que volia ser unes pàgines que pogués llegir la gent jove i les criatures, fins i tot col·laborar-hi, sense el suport dels adults. En Huertas Claveria sempre va saber estar al costat de l'educació i dels mestres i ens va donar to el eu suport tot i que aquella col·laboració es va quedar a mig camí, però sempre li vaig agrair la bona acollida que va fer a aquesta iniciativa. I per no allargar la nota d'avui demà continuaré amb aquest tema. Mentrestant, llarga vida a INFOK.


182.- L'aneguet està content perquè l'infinit li deixa el bastó sempre que el necessita.
Ahir comentava la meva relació amb alguns diaris. Quan amb en Juli Palou vam guanyar el premi Rosa Sensat de Pedagogia en Bru Rovira ens va entrevistar per la Vanguardia. L'entrevista va sortir al cap de no sé quants mesos tot i la insistència del nostre admirat Bru Rovira, un dels millors periodistes d'aquest país i fill de la Lourdes Jarque, una de les dones amb qui he parlat, après i rigut més en aquesta vida. Un fotògraf va venir a l'escola a fer fotografies per il·lustrar l'article i abans que sortís publicat, algunes d'aquestes fotografies formaven part del fons del diari i servien per il·lustrar qualsevol article que parlés d'educació. Més endavant em van publicar alguna col·laboració més. La meva última relació amb la Vanguardia va ser quan em van encarregar un article. Jo el vaig escriure i quan el van tenir em van dir que no veien clar publicar-lo perquè no esperaven un text com el que jo havia escrit. Els vaig dir que me l'havien demanat ells i que ja es devien imaginar a qui l'encarregaven i que no em semblava gaire elegant que no me`l publiquessin. Es van mantenir ferms en el no. Quan els vaig dir que la feina l'havia feta i que si la cobraria... doncs també em van respondre que no. Mai més he tornat a col·laborar amb la Vanguardia. Ells s'ho perden, em diu el meu orgull ferit. I demà parlaré d'altres diaris i de la meva fortuna en el tracte amb ells.


183. Fins i tot la perfecció i l'infinit necessiten de tant en tant un bastó.
I continuo amb el tema diaris i la meva ceba de fer present el món educatiu en els mitjans de comunicació. Avui toca el torn al Periódico de Catalunya. Fa uns quants i sota la direcció d'un home de lletres molt prestigiat El Periódico va decidir canviar de disseny. Vaig pensar: aquest és un bon moment per fer realitat el que pensava que seria una iniciativa molt interesant. Escric una carta al director on em presento com a lector, col·laborador i subscriptor. En aquesta carta li demano una entrevista personal o amb qui ell consideri oportú. No hi ha resposta. Torno a fer-li arribar una segona carta on també li reenvio la primera. No hi ha resposta. Penso que deu tenir molta feina, però també penso que una carta s'ha de contestar i que a la tercera va la vençuda. I torno a enviar una petició d'entrevista i adjunto les dues cartes anteriors. I la resposta és el silenci. La quarta carta anuncio que deixo la subscripció i que deixo de ser un lector d'aquesta publicació. I tampoc rebo cap resposta. Què hi farem!!!! I al cap d`un temps decideixin impulsar "El Periódico de l`Estudiant", que es reparteix gratuïtament a escoles i instituts i que sense que ells tinguin cap idea del que jo els volia proposar veig que fan realitat el meu desig, que com tot bon desig és una necessitat: que els nois i noies tinguin una publicació que parli de l'actualitat i que puguin llegir els joves sense tenir un adult al costat. Jo pretenia crear lectors de premsa escrita i em va semblar que el que volia proposar s'assemblava molt al Periódico de l'Estudiant. Va durar un temps i després es va abandonar la iniciativa.
Si en un apunt anterior havia recordat el bon periodisme de Huertas Claveria i subratllava la seva atenció i respecte al món educatiu, ara vull mencionar en Joan Barril i el seu programa "El Cafè de la República" on es regalava als mestres un minut d'or que era un text llegit pels seus autors. Molts d'aquests minuts van ser recollits en un llibre que va publicar Rosa Sensat. En Barril sempre va saber estar al costat del món educatiu. I per tancar aquests breus comentaris sobre la premsa parlaré, pero ho deixo per demà, d'en Carles Capevila i de l'Ara perquè en Carles mereix un capítol ell sol.


184. El bastó continua avançant i l'infinit s'estima més seure una estona per contemplar el món.
Carles Capdevila. El vaig conèixer perquè em va convidar un parell o tres de vegades a anar al seu programa de ràdio. Més endavant va escriure un llibre amb entrevistes a diferents persones vinculades a l'educació. Jo en vaig ser un. I vaig poder participar en algunes de les presentacions del llibre. Era admirable com acollia tota la gent que assistia a l'acte per escoltar-lo, per pensar amb ell sobre la paternitat i per riure. Sabia connectar amb el públic, se'l feia seu abans d'obrir la boca. Tot i que en algunes ocasions ja no es trobava bé escoltava pacientment la gent que li demanava que li firmés un llibre i escoltava les seves històries i es deixava fotografiar. També vaig tenir la sort de col·laborar amb ell i amb la Gemma Ventura, de la revista 14, en les sessions de cine i educació que es celebraven el mes de juliol. M'agradava parlar amb ell, escoltar-lo, revisar les pel·lícules... Ell també escoltava, no ho feia veure, escoltava i com que era un gran periodista mostrava interès per tot el que diguessis. Encara ara hi ha mestres que em pregunten si tornarem a fer les sessions de cine. Les trobem a faltar, Jaume, i trobem a faltar en Carles! afegeixen. Quan vaig saber que es creava el diari Ara i que ell seria el seu director li vaig demanar de parlar. La meva ceba encara estava ben activa i ara es podria fer realitat. Em va citar al diari però com que estaven en ple trasllat vam anar al bar de la cantonada. Jo li vaig manifestar la necessitat de tenir unes pàgines sobre educació... i no vaig poder acabar perquè em va contestar que aquesta idea seria una realitat des del primer moment. Es diria "Criatures" i que l'únic dubte que tenia era si sortiria dissabte o diumenge. Jo, per dins pensava: però como has pogut imaginar que en Carles no havia planificat la presència del món educatiu al diari que dirigiria! I encara m'esperava una nova sorpresa: m'agradaria una col·laboració teva setmanal. Li vaig dir que sí, però que la faria amb el meu amic Juli Palou i ell va respondre: endavant, encara millor. I a dia d'avui surt una columna que es diu "La setena hora" perquè quan va engegar el projecte les escoles fèiem la sisena hora, que una bona polèmica va arrossegar. També ens trobàvem casualment a un bar que hi ha a la platja de Palamós, a la Fosca. Sèiem davant del mar i parlàvem de tot i de res, aquelles meravelloses converses informals que tens de tant en tant. Ella ja estava molt malalt, però ben actiu. Era sorprenent veure la gent passejar per davant del bar i quan descobrien que era en Carles s'acostaven a saludar-lo i ell atenia tothom amb un somriure. Vaig plorar el dia que es va morir. I encara l'enyoro. M`agradaria poder presumir d'haver estat amic seu. No vaig arribar a ser-ho, però és un periodista de referència ineludible quan vols parlar de la relació entre la premsa i l'educació. De tant en tant, agafo el seu últim llibre, l'obro a l'atzar i llegeixo un dels seus articles i tinc la impressió, vaja, sé del cert que està al meu costat. Ell ha format i forma part de les persone que admiro i estimo.


185- El ganxo intenta fer-seu seu l'infinit i el bastó li explica que això és impossible, perquè com els humans els ganxos son finits, tenen data de caducitat.
He donat molts llibres. La imatge de veure'm mort i els meus llibres regalats a una empresa que els vendrà o els destruirà se'm fa difícil de suportar. Vaig parlar amb la fillada i es quedaran una part de la biblioteca, no els puc imposar les meves passions tot i que ells son lectors excel·lents. A més hi ha problemes d'espai. L'altra la vaig donant en vida, com qui prepara la donació d'órgans. Per exemple, he donat un fons a Rosa Sensat format per novel·les protagonitzades per criatures i adolescents. És un bon fons i m'ajuda a renunciar tenir-los a casa creure que altra gent els podrà aprofitar i gaudir amb la lectura com n'he gaudit jo. Però forat que queda lliure forat que ocupa una novetat. Per tant, continuo amb problemes d'espai, és inevitable. Qui pot resistir-se a un llibre que es diu "Canción de infancia", de J.M.G. Le Clézio, traduït per Maria Teresa Gallego i Amaya Gallego i publicat per Lumen? A la portada un nen que salta i se'l veu feliç. Em veig feliç. La primera part recull els records desendreçats de l'autor: "No voy a hacer un relato cronológico. Los recuerdos son aburridos y los niños no saben de cronología. Para ellos, los días se suman a los días no para construir una historia sino para agrandarse, llenar el espacio, multiplicarse, fracturarse, retumbar." I dins meu ressonen les seves paraules i apareix la meva infància als carrers de Sarrià, espais d'aventures de tota mena. O el cine. O les vacances a Bolbaite, el poble de l'àvia que té un castell i un riu i molts camps de melons i garrofers i el cavall del tio Salvador i las paelles menjades directament de la paella i les serps d'aigua que atrapem i els pinyols de préssec dins la boca com si fossin caramels,.. Però la segona part del llibre és de les millors pàgines que he llegit en anys i que fan referència a com viu una criatura la guerra. L'autor afirma que el primer record està associat a la destrucció i s'interroga sobre la guerra en present, la que pateixen centenars de criatures a segons quins llocs del món. Diu l'autor: " No recuerdo haber oído la palabra -es refereix a la paraula guerra- pero recuerdo que pasaba algo". I ens parla d'aquest "algo". Grans pàgines, feu-me cas i llegiu el llibre.



-----

imprimir