Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits XXVIII
Més escrits XXVIII
Jaume Cela / I quan surto em trobo amb la Teresa Climent i en Josep M. Pejó. Quina gran trobada! Feia temps que no els veia, però amb gent com ells passa que tens la sensació de veure'ls cada dia, la conversa neix sense cap impediment, els sents molt a prop. Hem parlat uns quinze minuts, hem repassat les nostres vides. Quina sort conèixer i sentir-te estimat per persones com la Teresa i en Josep M. Torno a casa content, perquè mentre hi hagi gent com ells la vida té sentit. Les bones amistats són com la sal o com el sucre.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


186.- L'infinit està content de pensar que hi ha futurs que creixen dins les panxes de les mares i bastons que els ajudaran a avançar.
Els de casa no parlaven gaire de la guerra. Recordo que deien que havien passat por. I molta gana. I fred. Jo no sé que és passar gana. Només sé el que he sentit i el que he llegit. Hamsun, Malaparte, memòries dels camps d'extermini, Stalingrad o les històries que ens explicava el mestre sobre ciutats sitiades. Gana no n'he passat mai. He menjat bé. Va costar molt que la mare es convencés que podia comprar peix congelat. Ella s'hi negava en rodó i deia: res de peix congelat, som pobres però amb orgull. Fred sí que n'he passat. Recordo els penellons als dits i la nevada del 62. Tots els de casa al voltant d'una estufa petita de petroli. I al costat d'un braser i al costat de la cuina econòmica, amb les rajoles que posàvem a escalfar, després les embolicàvem amb draps i cap al fons del llit per mantenir els peus calents. El fred el conec. Ara n'acostumo a tenir per culpa del maleït nervi de la cama, que fa que el peu sempre el tingui com dins d'una nevera, amb poca sensibilitat. I recordo l'escena d'aquella pel·lícula italiana, quan tots els pobres s'ajunten al punt on toca el sol i es van bellugant a poc a poc seguint la seva llepada. I conec el déu Hèlios i el seu viatge diari. I Ícar amb les ales cremades mirant amb horror com s'acosta la terra i ell no pot fer res per evitar la trompada. I la mirada del pare, que tampoc pot fer res. I m'imagino el seu horror.


187.- En Wilde se sap finit, però vol ser infinit. El bastó no el pot ajudar a assolir aquest objectiu.
Ricky Gervais és un actor, guionista, productor, director... un home orquestra que de tant en tant presenta gales de cine i és temut pels seus acudits àcids, políticament incorrectes, escatològics quan convé i que toquen la fibra. En parlo perquè a Netflix corren dues sèries seves que us recomano intensament. La primera és "Derek", una història que passa en una residència de gent gran on ell hi viu. La segona és "After life", el relat d'un home que perd la seva dona i no vol continuar vivint perquè ella ho era tot. Com a "Derek", presenta una galeria de personatges molt original, fa riure i que s'humitegin els ulls, una gran comèdia al costat d'un gran drama. Una sèrie de dues temporades, tendra i dura, com només pot ser-ho la vida perquè la vida, amb totes les seves tonalitats, es fa present a cada capítol. I cada capítol dura mitja horeta, una durada perfecta.


188. Dos infinits i un bastó. Una bona imatge.
Ahir em van vacunar. Una organització perfecta. Les persones que ens van atendre ho van fer molt bé, simpàtics, eficients, informant amb un somriure... vaja, que només puc estar agraït i en vull deixar constància escrita.
Torno de veure "Yalda. La noche del perdón", del director Massoud Bakhshi. Una pel·lícula que m'ha impressionat. Podem arribar a nivells molt baixos a través dels mitjans de comunicació i de la capacitat que té la nostra societat de convertir en espectacle tot el que toca. No us la perdeu, però no caigueu en l'error de pensar que això passa a països com l'Iran. També passa a casa nostra. I quan surto em trobo amb la Teresa Climent i en Josep M. Pejó. Quina gran trobada! Feia temps que no els veia, però amb gent com ells passa que tens la sensació de veure'ls cada dia, la conversa neix sense cap impediment, els sents molt a prop. Hem parlat uns quinze minuts, hem repassat les nostres vides. Quina sort conèixer i sentir-te estimat per persones com la Teresa i en Josep M. Torno a casa content, perquè mentre hi hagi gent com ells la vida té sentit. Les bones amistats són com la sal o com el sucre.


189. Infinits maldecaps, però el bastó ho suporta tot.
Es va celebrar el dia de la Mare. Quan era petit aquesta festa queia el dia 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció. Recordo l'any que el mestre ens va informar que el Corte Inglés convocava un concurs de poemes dedicats a la mare i ens va dir que hi participaríem. Un poema i un dibuix. El meu dibuix era una verge horrible, no he sabut dibuixar mai. Però em van premiar el poema, que era molt dolent, però me'l van premiar. La festa es va celebrar al Palau de la Música i la presentava, crec recordar, Mario Beut, un periodista molt celebrat en aquella època. El Palau ple de mares i de fills i de filles. El periodista ens anava cridant i un a un pujàvem a l`escenari a recollir el premi i després tornàvem a lloc i tots junts, quan ell ens avisava, el donàvem a les mares que seien al nostre costat plorant emocionades. El meu premi era un centre de vidre que simulava una fulla d`una planta que la meva mare va tenir plena de fruita presidint la taula del menjador. El pitjor de tot és que convocava a la amigues i a unes quantes dones del barri o de la feina a escoltar el fill poeta. Encara la sento dir el meu nom: Jaume, fill, vine que has de dir el poema. I jo, vermell com un tomàquet, recitava el poema. Quan va passar un temps prudencial vaig amagar el poema tan ben amagat que mai més l'he trobat. Això sí, recordo els primers versos per aquelles coses estranyes de la memòria. Feia així:
¿Recordáis vuestra infancia
que con suma fragancia
dulzura y amor
vuestra madre os cuidaba?
Y contenta se ponía
con vuestra alegría
y mucho sufría
con vuestro dolor...
Quan va arribar l'adolescència vaig escriure encesos poemes d'amor i de tema polític. És el que tovaca. Aquests encara els conservo i un dia me'ls vaig rellegir i eren més dolents que aquell del Corte Inglés. I vaig renunciar a escriure poemes i encara em dura.


190.- Hi ha la setmana dels barbuts. També la dels maldecaps. Esperem que el bastó i el no res moderin els efectes.
Ahir vaig assistir a un acte de cultura. Una conversa sobre la llengua, sobre les llengües entre dos grans coneixedors d'aquest tema: Carme Junyent i Juli Palou. Anàlisis ben fetes, arguments fonamentats i portes obertes, res està tancat ni trencat, dubtes, moments on apareixia alguna discrepància entre els dos savis que d'una hora lluny es veu que es respecten i s'estimen. La veritat sigui dita: en temps de xerrameca diària escoltar dues persones que saben de què parlen i que parlen bé, molt bé, és un plaer que no tens la sort de gaudir-lo cada dia. Arribo a casa i conec els resultats de les eleccions de Madrid. Penso en aquesta esplèndida ciutat, en la seva gent i em vénen ganes de plorar... més val deixar-ho aquí.


191.- El dels maldecaps entre bastons. Sembla un esquiador.
Porto sis cursos jubilat i quan, com ahir, vaig a l'Escoleta de visita em sembla que encara hi vagi cada dia. No hi fa res que no conegui uns quants mestres. Ni uns quants nens i nenes. Que algunes criatures em mirin pel passadís amb cara d'interrogant i d'altres em preguntin: ets en Jaume, oi? No hi fa res que em trobi amb alguna família al pati i que no sàpiga qui són. Ni ells qui sóc. Ens saludem i prou. Però em sento en un lloc que encara forma part de mi d'una manera molt intensa. Al passadís hi ha una exposició esplèndida sobre la pandèmia vista des de punts de vista molt diferents. Treballs de tota mena donen vida a aquell espai. El temps passa, però quan estic allí sembla tot aturat. De tant en tant em sembla veure algun fantasma, una ombra amable que em somriu i que jo sé qui és, un passat que és viu i que jo no desitjo que es mori mai més. Nostàlgia? Potser si. Allí, malgtat tot, malgrat tots els maldecaps, vaig saber què era ser feliç. Malgrat tot i gràcies a tot i a tothom.


192.- L'aneguet anima amb els seus cants els maldecaps del seu company de viatge i li recomana que si ha de caure s'agafi al bastó.
Torno d'Ascó. He sortit a les 6 del matí amb la Renfe, tres hores de viatge d'anada i tres de tornada per visitar l`escola sant Miquel. He llegit, he mirat el paisatge i he fet alguna becaina. Quina visita!!!! Un equip de mestres que m'ha acollit meravellosament bé i m'han regalat uns quants productes de la seva terra, d'una hora lluny es veu que estimen la canalla i unes criatures plenes de preguntes, atentes, amb ganes d'aprendre. Vaja, un dia ben aprofitat. I torno a insistir: els que ens dediquem al públic infantil tenim una immensa sort, aquest contacte directe amb els lectors i lectores no té preu. Gràcies, gent d'Ascó per aquest dia.


193.- Fins i tot els maldecaps poden ser perfectes, pensa el dels maldecaps. I el bastonet calla però guia.
Llegeixo en el llibre "Beethoven" publicat per Random i escrit i il·lustrat per Ramon Gener i Fernando Vicente, que el 7 de maig de 1824, un dia com el d'ahir, van sonar juntes la Missa solemnis i la Novena Simfonia i que aquest fet és equivalent al dia de Tots Sants de 1512, quan Michelangelo Buonarroti va retirar les bastides de la Capella Sixtina. Descriuen els autors com va dirigir Beethoven una orquestra de qui no li arribava cap so. Impressionant. Un moment estel·lar, com diria Zweig, que m'hauria agradat viure entre el públic que s'aplegava a l'acte. I aquest matí aniré al concert que prepara la colla de Music's Son, l'escola de música -amb uns mestres excel·lents- on van els meus nets i escoltaré el que ens han preparat i sé que Beethoven ens mirarà des de no sé on i somriurà.
Entre les coses bones d'aquesta vida hi ha molts moments marcats pels espectacles musicals que fèiem a l'escola. Inoblidables.


-----

imprimir