Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XXIX)
Més escrits (XXIX)
Jaume Cela / Quan va començar el confinament vam trobar maneres d'entretenir-nos. ...jo vaig escriure cada dia un breu comentari al facebook.... I ara he pensat deixar aquest costum d'escriure cada dia. ...Només em queda donar-vos les gràcies per haver-me fet arribar comentaris o per haver-me llegit i a vosaltres, bona gent de Senderi, que publicar-los setmanalment a la vostra revista. ...Gràcies, cuideu-vos molt i molt petons.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


194.- El dels maldecaps puja dalt de la cadireta i contempla un paisatge que no hauria pogut ni imaginar. I el bastó somriu perquè el veu content.
Ahir, en el suplement Criatures del diari Ara, en Francesc Orteu entrevistava en Jordi Vila Delclòs. Sento per en Jordi una profunda admiració i una gran estima. Les seves il·lustracions acostumen a emocionar-me. Són tan plenes de detalls que ens podríem passar hores i hores mirant-les i comentant què ens diuen. Per exemple, jo em veig capaç d'explicar a un grup de secundària o de finals de primària l'adveniment i el significat del nazisme partint de l'observació de les pàgines desplegables del llibre ""Elna, la maternitat", llibre publicat pel Memorial Democràtic, amb text de Roser Ros i assessorament històric de Maria Ojuel. El contrast entre el grup de dones amb les seves criatures davant del grup de soldats, de la barbàrie i de la foscor que va representar aquest moviment que ara comença a ensenyar les potetes per darrera la porta, ens dóna una oportunitat d'or per reflexionar sobre el seu significat. Orteu li demana a l'entrevista que li expliqui un moment preciós que hagi viscut recentment i en Jordi -què gran que és, redena, no em cansaria de repetir-ho- li diu que el dia que el seu fill els va convidar a dinar i quan ja marxaven el fill i la filla caminaven davant seu i de la seva mare, abraçant-se i fent el ruc i rient, afegeix en Jordi. I que la felicitat era allò mateix. Tens raó, Jordi, tens raó. Jo somric per dins i per fora quan veig les meves dues filles i el fills junts, rient, comentant la vida, parlant de tot i de res, que és el que fem la gent que ens estimem... i penso que la felicitat, si no és allò s'hi acosta molt.


195.- El dels maldecaps va al costat del ganxo i s'enganxa a nous maldecaps amb molta facilitat. El bastó l'ajuda a incorporar-se, perquè amb tants maldecaps com té acostuma a caure.,
Ahir vaig acompanyar una neta a urgències. No va ser res, però ens vam quedar tranquils. Al cap d'unes hores estava com una rosa, les criatures ja les fan, aquestes coses. A urgències hi havia un home que atenia les arribades. Em vaig dedicar a observar-lo. Una meravella de persona. Atent amb tothom, sempre somrient, parlant per fer-se entendre i amb ganes d'ajudar, anava amunt i avall quan convenia... ell no era conscient de com de bé feia la seva feina. Em recordava els bons conserges, les bones conserges de les escoles, que són la primera persona que veiem quan arribem a un centre educatiu i que quan fan bé la seva feina, que és gairebé sempre, són una benedicció. Doncs aquest home del CAP era d'una amabilitat extrema, gens impostada, era amable perquè era amable, no feia teatre. Li vaig dir: Escolti'm, ara que no té gent vull donar-li les gràcies per la manera que té de fer la seva feina. Primer no em va entendre i li vaig repetir el missatge i aleshores els ulls li van brillar i em va dir que moltes gràcies, que de veritat em donava les gràcies. Quan et trobes amb persones com ell tot funciona com ell, tot funciona millor, et trobes més bé i el món, de retruc, també.


196. La criatura es belluga dins la panxa de la mare i el dels maldecaps s'emociona perquè es pensa que és el pare. Només el bastó sap la història de veritat.
Diuen que aquest cap de setmana els serveis mèdics han atès més casos derivats de l'abús de begudes alcohòliques i de drogues que de covid. Tornem als vells temps. És la vella normalitat que torna a mossegar-nos. Pensàvem que aprendríem alguna cosa d`aquesta pandèmia que encara patim, però jo sempre he cregut que l'ésser humà ensopega milers de vegades amb la mateixa pedra. Per ara, i sento dir-ho, hem après ben poques coses a nivell general. Com espècie som un problema. Tot i això encara conservo ben vius els moments de solidaritat entre la gent del barri. Aquestes vivències em mantenen esperançat, però l'esperança necessita sustentar-se en bases reals i la realitat és la que és, la que volem que sigui, la que construïm lentament entre tots.


197. En Wilde diu que ell sí que té maldecaps, sobretot per culpa del jove de qui s'ha enamorat i del seu pare. El del maldecaps respon: tu no saps el que es patir i el bastó afegeix allò tan típic: i jo més.
No acostumo a fer comentaris polítics a través del face però la carn és feble i faré una excepció. Sense dramatitzar la gravetat d'anar a noves eleccions cal tenir clares dues coses: és un fracàs de dimensions gegantines dels partits i el moviment independentista només hi va a perdre. Si no són capaços de formar un govern només queda el camí de les dimissions i ja em direu què hi guanyem amb aquest panorama. Bé, em direu, sempre hi ha qui guanyarà alguna coseta. Doncs em sembla que en aquesta ocasió tothom surt a perdre-hi.


198.- L'infinit camina amb el dels maldecaps. Només el bastó té les idees clares però no sap com convèncer als seus companys de ruta.
Dues imatges del dia d'ahir. La primera em va impressionar molt: un edifici altíssim que queia perquè l'estaven bombardejant. A Israel i a Palestina han tornat els combats oberts, tot plegat podria acabar amb una nova guerra que no resoldrà res. Remarquen els morts de cada bàndol i fan el subgrup: entre tants hi ha tantes criatures. No en sabem els noms. Ni si anaven a escola ni si a la sortida els esperaven les àvies o els avis amb el berenar. I ja està. Esperem la xifra de demà. A veure si arriba una patera que ens remogui una mica més la panxa. Reacció de la resta del món: cal aturar la violència, encetar negociacions, arribar a acords que acabaran sent paper mullat. Tot per no arribar a les arrels dels vells problemes enquistats.
Segona imatge: el senyor Iglesias sense cua i les xarxes, això diuen perquè jo no en tinc excepte aquesta pàgina del facebook, bullen amb acudits de tota mena. I anar-hi anant. Cap a on? No ho sabem però hi anem anant.


199.- El bastonet pateix, l'espera un dia dur, anar escoltant les penes dels dos dels maldecaps i no poder fer-hi res, llevat d'escoltar atentament.
Esclata una altra vegada la zona d'Israel i Palestina. Fa tres anys vaig anar a Jerusalem, un dels viatges de la meva vida, amb el meu fill i el meu gendre. Sempre que ens aturaven es sorprenien que anéssim junts un pare, un fill i el gendre. Se'ls feia estrany. I sospitós. Vam anar a l'església de la Nativitat i quan sortíem se'ns va acostar un jove palestí i es va oferir per fer-nos de guia amb el seu cotxe. Vam pactar un preu. No vaig regatejar gota, tampoc ho faria a Barcelona. Era un noi que sempre somreia, responia amb paciència les meves preguntes fetes amb el meu anglès de my tailor is rich i el fill i el gendre m'aclarien els dubtes. Ens anava explicant com viuen, els problemes que arrossegaven, les diferències entre les dues comunitats, els problemes dels assentaments. A la vora del Jordà ens vam fer una foto. Ahir me la mirava. Estem agafats per les espatlles com vells amics i riem. No recordo el seu nom, però sí que ens va dir que estava estalviant per poder-se casar, que la seva xicota era molt guapa i que s'estimaven molt. Quan ens vam dir adéu ens vam abraçar. Ell no podia entrar a Jerusalem i ens vam quedar a les portes d'una de les ciutats més fascinants del món. Penso en el nostre jove guia. Palestina ara és ell.


200.- L'aneguet mira enrere i no veu res de res.
Quan va començar el confinament vam trobar maneres d'entretenir-nos. Hi ha qui es tancava cada dia a la cuina i qui tenia cura de les plantes. Qui ajudava la fillada a fer les propostes que arribaven de l'escola o qui s'empescava tota mena de jocs dins de les habitacions. Hi ha qui plorava i molta gent va patir i ara comencem a conèixer les seves històries. Qui cantava o ballava o feia malabars al terrat, qui passava estones parlant de balcó a balcó o amb el mòbil, qui llegia i qui es clavava al sofà davant de la tele i seguia minut a minut el que passava. Qui plorava amics o familiars que s'havien mort o esperava veure -em va passar a mi- el seu net que havia decidit trencar el seu confinament i arribar al món. Hi ha qui... jo vaig escriure cada dia un breu comentari al facebook: anècdotes personals, reflexions de todo a cien, records d`infantesa, recomanacions literàries... fins i tot un concurs vam fer. I ara he pensat deixar aquest costum d'escriure cada dia. En portem més de dos-cents perquè hi ha hagut moments que no estaven numerats. Només em queda donar-vos les gràcies per haver-me fet arribar comentaris o per haver-me llegit i a vosaltres, bona gent de Senderi, que publicar-los setmanalment a la vostra revista. Sembla ser que estem més a prop de la llum del final del túnel. Confiem-hi i si ens trobem pel carrer ens podrem saludar. Fins i tot abraçar. Fins i tot seure en un bar i parlar una bella estona. I podrem continuar somiant que encara ens queda molt per fer -no pas tot com proclama el poeta. Gràcies, cuideu-vos molt i molt petons.




-----

imprimir