Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
La melodia mínima
opinió
La melodia mínima
Roser Batlle / Els equips d'educadors són com orquestres on cada professor o professora toca un instrument diferent. Una orquestra amb molts instruments diferents sembla a priori més rica que una orquestra només de trompetes.

No fa gaire ens vam trobar una dotzena de persones a la masia d'uns amics que fa molts anys van decidir abandonar la ciutat i anar a viure al camp.

En un ambient distés vam començar a enllaçar records de la infància. En Miquel, que és qui pot semblar -amb justícia- el més "alternatiu" i "hippy" de tots, ens va sorprendre afirmant que un dels professors que recorda amb més estima de la seva etapa adolescent era aquell que podríem anomenar -també amb justícia- com a tradicional i força sever.

Era un autèntic cabronàs, ens reganyava, ens posava un munt de deures i ens feia patir, però vam aprendre moltíssim amb ell, era un crack!- explicava el Miquel, totalment convençut i amb un to molt afectuós.

Penso sovint en aquest comentari quan llegeixo algunes piulades que parlen del professorat amb molta inflexibilitat, quasi diria que de dogmatisme.

Jo també tinc bons records de professors i professores que avui serien classificats, en el millor dels casos, com a conservadors i passats de moda, com el Professor Lazhar. I també tinc bons records d'altres que trencaven motlles, a l'estil del John Keating, l'excèntric professor del Club del poetes morts.

En qualsevol cas, a dia d'avui em resulta molt més atractiu un equip d'educadors policrom, heterogeni, on hi pugui haver un ample marge de divergència. Crec que això afavoreix l'aprendre a aprofitar la riquesa de la diversitat, no solament en les matèries i especialitats dels professionals, sinó també en els mètodes, els estils, les maneres de fer, fins i tot en les sensibilitats.

De fet, a l'època en que vaig ser monitora d'esplai, campaments i colònies, els equips estaven formats per persones molt diferents que tanmateix -o potser gràcies a aquesta diversitat- érem capaços de dur a terme conjuntament iniciatives relativament agosarades i complexes.

Si quan els nostres infants i adolescents creixin sabem que es trobaran en entorns plurals, amb persones, treballadors, caps, companys de feina, veïns... diferents. ¿Per què a l'escola seria millor opció que tot el professorat fos Keating o tot el professorat fos Lazhar?

La resposta lògica i fins un cert punt carregada de raons, és que és necessari assegurar una mínima coherència amb el projecte educatiu del centre quan es tracta d'infants i adolescents. Estic d'acord, això és important. El que cal aclarir és quin nivell de pluralitat ens podem permetre, que no ens faci excessivament homogenis ni tampoc excessivament dispersos i inconnexes.

Entenc que els equips d'educadors són com orquestres on cada professor o professora toca un instrument diferent. Una orquestra amb molts instruments diferents sembla a priori més rica que una orquestra només de trompetes!

Però les orquestres han de poder interpretar conjuntament una melodia mínima, sense que això no estalvii moments de domini de la flauta o moments solament d'instruments de corda.

¿Podria la pluralitat mostrar-se sobre tot en les metodologies i, en canvi, la uniformitat més aviat en els continguts? No ho tinc del tot clar. Crec que el mínim a compartir rau en la intencionalitat en transmetre coneixements, en estirar el capital cultural de tot l'alumnat evitant que ningú quedi enrera, en promoure la curiositat i el gust per aprendre, en la adhesió a la veritat, la bellesa i la bondat, en enfortir els hàbits, les actituds, els valors i les virtuts que faran dels nois i noies ciutadans actius i compromesos...

No és poc, però la melodia hauria de tenir prou cintura com per acollir diverses maneres de treballar-la i interpretar-la.

Confesso que de l'equip de professors de Hogwarts, jo m'identificaria amb Rolanda Hooch, la professora de Quidditch, que no està per gaires romanços, fins al punt d'amenaçar: Al primer que vegi a l'aire serà expulsat de Hogwarts abans que pugui dir Quidditch. Mai va arribar a fer-ho.

Si en Miquel l'hagués tingut de professora d'Educació Física, segur que li quedaria també un bellísim record!

Imatge: Reunió del Consell d'artistes - professors de l'escola de pintura, escultura i arquitectura de Moscou de Leonid Pasternak, 1902

Novembre 2022





-----

imprimir