Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
El club dels cors verds
El club dels cors verds
Elisenda Rueda Ribàs* / Els conflictes formen part de la vida i, per suposat, del dia a dia a les escoles. Els i les mestres ho saben bé i dediquen bona part de la seva intervenció a ajudar als infants a identificar-los, entendre'ls, tractar-los i gestionar-los. De conflictes hi ha de ben diversos. Avui però vull parlar d'un conflicte més personal i íntim viscut per l'Eric, el meu fill.


Els conflictes formen part de la vida i, per suposat, del dia a dia a les escoles. Els i les mestres ho saben bé i dediquen bona part de la seva intervenció a ajudar als infants a identificar-los, entendre'ls, tractar-los i gestionar-los. De conflictes hi ha de ben diversos. Sovint es tracta de situacions en les quals dos o més infants estan en desacord perquè cadascú té els seus interessos, i es desperten emocions intenses no sempre fàcils de controlar.

Avui però vull parlar d'un conflicte més personal i íntim viscut per l'Eric, el meu fill.

A principis del 2020 de manera sobtada l'Eric, que aleshores tenia 6 anys, va perdre el seu pare, un fet que el va trasbalsar profundament i va capgirar la seva conducta. Ens trobàvem en plena pandèmia i confinats a casa, fet que va dificultar recuperar la vida quotidiana i poder elaborar el dol amb l'ajut de persones que formaven part de les nostres vides com eren els companys, amics i personal de l'escola.

L'Eric feia 1 r de primària i la segona part del curs les classes van ser on-line. Vam viure plegats la manca del pare però també una reducció intensa en les relacions socials. El començament de 2n de primària, que es va anuncia presencial, em feia tremolar. Em neguitejava com entomaria l'Eric la tornada a la vida quotidiana després d'un impàs tan llarg.

A la setmana d'haver començat el curs em va telefonar la seva tutora, la Gemma, per dir-me que l'Èric, havia mossegat un nen de la classe i que l'acusava de la mort del seu pare. La Gemma i jo ens vam posar d'acord per acompanyar-lo en el procés de dol que tenia pendent i, alhora, ajudar-lo a entendre que hi havia coses que no les podia fer perquè feien mal als altres.

Setmanes més tard, en arribar a buscar el nen a l'escola, la Gemma em diu que l'Èric havia tingut un conflicte, amb una monitora. De nou totes dues afrontem el tema amb l'Eric insistint en la importància de respectar a totes les persones.

Sembla que l'Eric està més tranquil però l'escola torna a contactar amb mi. Jo cada vegada que hi ha una incidència m'ensorro una mica perquè no acabo de veure si l'Eric avança o no en relació a la seva conducta agressiva. Aquesta vegada el conflicte havia tingut lloc a la classe d'educació física amb motiu d'una pilota. La professora de l'assignatura parla amb mi traient ferro a l'incident i esforçant-se per tranquil·litzar-me. Ho aconsegueix a mitges.

La psicòloga que està al cas de la conducta de l'Eric a l'escola, en una de les sessions de teràpia li proposa fer l'ampolla de la calma: una ampolla que havia d'omplir amb coses boniques que li agradessin i que podria agafar cada vegada que es posés nerviós ? L'Eric no va dubtar a posar boles de colors, peces petites del Lego, purpurina i estrelles. Quan tenia els diferents objectes dins de l'ampolla va afegir aigua i colorant.

Aquest petit recurs va tenir un impacte sobre l'Eric que usava "l'ampolla de la calma" a classe quan considerava que li costava controlar-se. La tutora valorant l'ajut que suposava per la pressa de consciència i la regulació de la conducta va dissenyar el racó de la calma a classe, un racó que permetia a tots els nen i nenes de l'aula usar-lo quan sorgien conflictes o algú tenia un mal moment. El racó de la calma va ser un altre pas endavant en la resolució de conflictes . Tot i això l'Èric continua generant conflictes i buscant culpables del seu malestar en l'entorn més proper: l'escola.

Va verbalitzar la tristor i la ràbia que sentia quan veia els pares que anaven a recollir els seus fills a l'escola i ell sabia que el seu pare mai no tornaria. En aquells moments la ràbia s'apoderava d'ell sense que l'Eric tingués les eines per afrontar-la.

El mesos van passant i just en arribar la primavera la Gemma va introduir un altre element que va ser clau en el procés de l'Eric, modificant i millorant la seva actitud a l'escola. El nou recurs consistia en dibuixar-li a la mà un cor verd cada matí. I per que? Doncs perquè cada vegada que l'Èric notes que la ràbia estava a punt de sortir, ell havia de mirar el cor, seure's i pensar què és el que no havia de fer.

El cor verd que portava l'Eric a la mà va tenir tant d'èxit que la resta de nens i nenes també el volien i la Gemma es va trobar dibuixant cors verds a tort i a dret cada matí a primera hora.

El cor verd va esdevenir un símbol d'estimació i de respecte en el grup, un element regulador de les conductes de nens i nenes de 2n de primària. En el cas de l'Eric va ser clau per disminuir progressivament la seva actitud agressiva.

En acabar el curs , la Gemma va lliurar a cada infant una fotografia del grup classe acompanyada de la següent dedicatòria:

Hola nens i nenes de 2n de primària!
Espero que aquest any el recordeu amb il·lusió i que us hagi agradat estar en aquesta classe amb les vostres mestres. Hem fet un munt d'activitats tot i que ha estat un curs diferent als altres. Us heu portat molt bé amb les mascaretes, i se que això ha estat força difícil per alguns de vosaltres.
Us he fet una xapa amb un cor verd perquè el tingueu de record del vostre pas per segon. Serà un símbol de que ens estimem i de que recordem que, abans de fer les coses que no fem tan bé ens hem d'aturar i pensar en l'estimació més que en els actes violents o aquells que no ens aporten res de bo. Hi pensareu?
Una abraçada ben gran per tots vosaltres de la vostra tutora, Gemma


Nos us enganyaré, va ser un curs dur, complicat, confús i encara ara l'Èric està en el camí de millora personal. Tot i això, com a mare va ser gratificant percebre que davant el conflicte intern del meu fill, hi havia una mestra receptiva, empàtica i compromesa amb el seu creixement. Una mestra que en lloc de jutjar la conducta d'un infant desconcertat va cercar recursos per ajudar-lo a ser més autònom, més lliure i més bon company.

* Elisenda Rueda Ribàs és alumne de primer curs del grau de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.



-----

imprimir