opinió
Una altra competència, és possible?
Marta Burguet i Arfelis / Alguns pedagogs ja parlen de competències espirituals, entenent-les com una esperança que no edulcora el futur o inhabilita pel patiment, sinó que connecta amb el que no veiem, amb l'invisible, i permet sostenir una vida amb sentit malgrat que les condicions no siguin pas favorables.
El sistema educatiu actual malda per ensenyar competències que habilitin els nostres infants i joves per esdevenir persones "competents", a banda d'intel·ligents, en els àmbits que els correspondrà professionalitzar-se. Si fa uns anys l'educació s'abocava al saber sapiencial, hores d'ara prioritzem les habilitats que permetin assegurar que aquest saber intel·lectual el podran aplicar a nivell pràctic. En termes deweyans, diríem que aprendre a fer és valorat per damunt d'aprendre a saber.
Els professionals de recursos humans de les empreses i entitats prou que saben d'aquesta preeminència en la selecció dels nous professionals. I aquests, en accedir a les ofertes laborals tenen ben present que un currículum ha d'incloure competències en les que estan formats i per les que es consideren hàbils, més enllà de les formacions pertinents que els acrediten com a bons professionals.
Amb tot, siguin coneixements siguin habilitats, el mètode científic és el que valida la consecució d'aquests aprenentatges. Un mètode cartesià que segueix mesurant empíricament els assoliments adquirits i que els professionals de l'educació fan mans i mànigues per aconseguir justificar sota paràmetres científics la garantia d'un bon saber fer professionalitzador.
El mètode modern pressuposa l'objectivitat del coneixement. D'aquesta premissa se'n deriva que sigui quantificable i experimentable l'aprenentatge, reduït a un càlcul que s'ha extrapolat a àmbits en els que el paradigma científic pot ser vàlid, però queda curt. Curt en tant que la mirada empírica redueix el que també esdevé més enllà del control, atès que allò que no podem mesurar també existeix.
Partint del fet que la categoria científica és vàlida, però insuficient, les pedagogies actuals tenen un gran repte. Sota aquest mètode científic les propostes educatives cerquen indicadors on quantificar el que no sempre se sotmet a l'empirisme de validar-ho numèricament, passar per l'anàlisi, diagnòstic, hipòtesi, confirmació de la hipòtesi... Tot i que forcem el mètode, sembla ser que la única garantia per computar l'assoliment de competències i formalitzar l'aprenentatge del que no percebem empíricament, sigui el mètode científic. Tot i així, la validació empírica no confirma necessàriament l'aprenentatge sapiencial, més propi del nostre hemisferi dret, intuïtiu i creatiu.
En aquest marc alguns pedagogs ja parlen de competències espirituals, entenent-les com la capacitat d'afrontament centrat en el sentit, en termes d'Eisenbeck. Aquelles més vinculades a l'experiència d'aquest sentit, a trobar el lloc en el món, a copsar que l'esperança no rau en una mirada positiva al futur sinó en la garantia que el present és el moment favorable per viure l'eternitat, en l'ara i aquí: la tempiternitat en termes de Panikkar. Una esperança que no edulcora el futur o inhabilita pel patiment, sinó que connecta amb el que no veiem, amb l'invisible, i permet sostenir una vida amb sentit malgrat que les condicions no siguin pas favorables. Aquest saber que requereix d'una mirada més enllà del visible, sense entrar en esoterismes, és un repte pels professionals de l'educació que es troben a les aules amb infants i joves desconnectats de la vida, contrariats amb el món on viuen i mancats de sentit existencial. Un repte a entomar per part dels qui validen les competències espirituals, tot i que escapin de la categoria científica.
Març 2023
-----
Més continguts sobre:
mindfulness, educació emocional
imprimir
El sistema educatiu actual malda per ensenyar competències que habilitin els nostres infants i joves per esdevenir persones "competents", a banda d'intel·ligents, en els àmbits que els correspondrà professionalitzar-se. Si fa uns anys l'educació s'abocava al saber sapiencial, hores d'ara prioritzem les habilitats que permetin assegurar que aquest saber intel·lectual el podran aplicar a nivell pràctic. En termes deweyans, diríem que aprendre a fer és valorat per damunt d'aprendre a saber.
Els professionals de recursos humans de les empreses i entitats prou que saben d'aquesta preeminència en la selecció dels nous professionals. I aquests, en accedir a les ofertes laborals tenen ben present que un currículum ha d'incloure competències en les que estan formats i per les que es consideren hàbils, més enllà de les formacions pertinents que els acrediten com a bons professionals.
Amb tot, siguin coneixements siguin habilitats, el mètode científic és el que valida la consecució d'aquests aprenentatges. Un mètode cartesià que segueix mesurant empíricament els assoliments adquirits i que els professionals de l'educació fan mans i mànigues per aconseguir justificar sota paràmetres científics la garantia d'un bon saber fer professionalitzador.
El mètode modern pressuposa l'objectivitat del coneixement. D'aquesta premissa se'n deriva que sigui quantificable i experimentable l'aprenentatge, reduït a un càlcul que s'ha extrapolat a àmbits en els que el paradigma científic pot ser vàlid, però queda curt. Curt en tant que la mirada empírica redueix el que també esdevé més enllà del control, atès que allò que no podem mesurar també existeix.
Partint del fet que la categoria científica és vàlida, però insuficient, les pedagogies actuals tenen un gran repte. Sota aquest mètode científic les propostes educatives cerquen indicadors on quantificar el que no sempre se sotmet a l'empirisme de validar-ho numèricament, passar per l'anàlisi, diagnòstic, hipòtesi, confirmació de la hipòtesi... Tot i que forcem el mètode, sembla ser que la única garantia per computar l'assoliment de competències i formalitzar l'aprenentatge del que no percebem empíricament, sigui el mètode científic. Tot i així, la validació empírica no confirma necessàriament l'aprenentatge sapiencial, més propi del nostre hemisferi dret, intuïtiu i creatiu.
En aquest marc alguns pedagogs ja parlen de competències espirituals, entenent-les com la capacitat d'afrontament centrat en el sentit, en termes d'Eisenbeck. Aquelles més vinculades a l'experiència d'aquest sentit, a trobar el lloc en el món, a copsar que l'esperança no rau en una mirada positiva al futur sinó en la garantia que el present és el moment favorable per viure l'eternitat, en l'ara i aquí: la tempiternitat en termes de Panikkar. Una esperança que no edulcora el futur o inhabilita pel patiment, sinó que connecta amb el que no veiem, amb l'invisible, i permet sostenir una vida amb sentit malgrat que les condicions no siguin pas favorables. Aquest saber que requereix d'una mirada més enllà del visible, sense entrar en esoterismes, és un repte pels professionals de l'educació que es troben a les aules amb infants i joves desconnectats de la vida, contrariats amb el món on viuen i mancats de sentit existencial. Un repte a entomar per part dels qui validen les competències espirituals, tot i que escapin de la categoria científica.
Març 2023
-----
Més continguts sobre:
mindfulness, educació emocional
imprimir