Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Educar en valors, una necessitat a valorar
hemeroteca
Educar en valors, una necessitat a valorar
Laura Paradell / Els canvis socials i econòmics han modificat els nostres patrons de relació amb els altres i especialment manquen referents i models on poder emmirallar-nos. El reptes
que l'educació, i amb ella l'educació en valors, imposa a la família en tots els seus formats, no són quelcom menyspreable. És o hauria de ser un espai on educar les emocions, ser un espai de reflexió i esperit crític. Però la família no és l'únic referent ètic possible i enfronten l'infant i l'adolescent a d'altres realitats que justifiquen models d'estil dominants que poden entrar en contradicció amb el que la família preconitza.



En els últims anys un comentari molt extens entre tots nosaltres consisteix a dir que bona part dels problemes que pateix la nostra societat es deuen a una crisi de valors i que la família, entesa - en un sentit ampli- com una unitat de convivència, ha perdut aquest paper orientador i regulador d'opinions i conductes.

Els canvis socials i econòmics han modificat els nostres patrons de relació amb els altres, també s'exerceix des de diferents fronts molta pressió sobre la família com a objecte de consum, igualment la manca de temps dificulta una tasca que ja, per ella mateixa, abriga força dificultats i, sobretot, manquen referents i models on poder emmirallar-nos. Tot i així, el reptes que l'educació, i amb ella l'educació en valors, imposa a la família no són quelcom menyspreable.

De la mateixa manera s'ha produït l'atomització de les unitats familiars, la diferència de relació entre els seus membres que fa que cadascun d'ells busquin, sense que això hagi de suposar la renúncia a un projecte comú, la seva realització personal; però hem de seguir entenent que el nucli familiar manté unes funcions que li han estat pròpies des de sempre i que són molt importants: ser un espai de protecció i acolliment -sobretot en les primeres etapes de formació -, ser un espai on educar les emocions i l'afectivitat que generi autoestima, ser un espai de reflexió i esperit crític perquè educar pot significar moltes vegades nedar a contra - corrent ( funció que compartiria amb d'altres institucions, com per exemple l'escola ), i també un
lloc on iniciar la transmissió de valors ètics, transmissió que fins i tot seria bo analitzar lligada a uns elements externs que també influencien directament en la conceptualització i aprenentatge de pautes de conductes dels nostres fills i filles: mitjans de comunicació, escola, amistats… que fan que la família no sigui l'únic referent ètic possible i enfronten l'infant i l'adolescent a d'altres realitats que justifiquen models d'estil dominants (és el cas dels mass media ) i que poden
entrar en contradicció amb el que la família preconitza.

És possible també, atesa la dinàmica social actual, que molts pares i mares, educadors, s'hagin vist superats per les circumstàncies, i que les causes de la desfeta puguin trobar-se en la pèrdua de models educatius que fins ara havien estat vigents i que han propiciat la desorientació, fins i tot en el quefer diari (hàbits alimentaris, higiènics…); que han generat que l'espontaneïtat i la informalitat s'entenguin com a eines d'aprenentatge; que han fet sorgir la creença que per ser pare o mare la intuïció i el sentit comú no són suficients i cal una formació
específica.

Arribat aquest punt, i per ser optimista, m'atreviria a afirmar que la crisi de valors de la qual tant se'n parla no ens ha de privar de donar una ullada cap al futur i cercar solucions:
*Primer, perquè crec que el que s'ha produït no és l'esfondrament del nostre món sinó que determinats valors, que abans es donaven per assumits i explicaven conductes, ara ja no són vàlids… i cal buscar-los substituts.
*Segon, perquè la crisi de valors no és la causa dels nostres problemes sinó reflex d'una situació que ha de canviar, i perquè això es produeixi cal cercar la complicitat de tots els agents educatius i, perquè no, socials.
*Tercer, perquè no és el mateix ensenyar valors que educar en valors i amb valors. I cal tenir-ho present.

Però la pregunta que constantment ens fem és com fer-ho?.
Aquells que tenim fills i/o filles no hem de renunciar a educar constantment en valors i això suposa fer-ho des de la pròpia experiència i des de l'exemplaritat. També educar en valors, suposa que hem de saber transmetre maneres de fer per tal de donar una resposta assenyada i coherent a les dificultats que planteja la vida i no s'hi val només la teoria, perquè la imposició de límits, d'estratègies basades en la reflexió i el diàleg permanent fan possible l'explicitació i la defensa de les nostres i les seves actituds.

A més a més, cal fomentar la presa de consciència moral sobre els fets dels quals o bé en som responsables directament o bé indirectament per tal de crear una consciència personal i col·lectiva que lluiti contra l'abús i les injustícies socials.

Per tot el que s'ha esmentat cal cercar canals de comunicació constant amb els centres educatius i que es pugui arribar a acords amb les famílies, a través dels òrgans de centre on és representada tota la comunitat educativa, sobre certes pautes educatives ja que cada nucli familiar, cada centre s'adhereix a uns determinats valors que expliquen el seu estil de vida i cal buscar referents comuns a compartir.

Però no només es fa necessària aquesta vinculació de la família a l'escola pel que fa a la recerca d'una estratègia comuna compartida, també el centre -que és institució educativa- ha d'incloure en la seva tasca quotidiana la formació en valors i actituds que poden molt bé canalitzar-se cap a la consecució d'una veritable convivència democràtica i l'exercici dels drets de tots els membres de la comunitat educativa.

Els pares hem de formar fills responsables, capaços de respectar opinions diferents a les seves… però el centre educatiu també i, per tant, tota l'organització del centre, el tractament dels conflictes, la forma de relació que s'estableixi entre tots els seus membres, l'aprenentatge… ha de portar a l'assoliment d'aquest objectiu.

Els valors que es podrien treballar des del centre i que caldria que compartissin les famílies podrien ser aquells que desenvolupen el funcionament d'una societat democràtica (capacitat d'escoltar, capacitar d'exercir el dret a vot i/o opinió, respecte a les opinions d'altri, dret a la informació, espais de relació, capacitat de sentir-se escoltat i ùtil, entre d'altres…); també han de ser aquells valors que ens capaciten per comprendre el món on vivim, la seva pluralitat, en
definitiva, donar eines per poder opinar i exercir la ciutadania. La creació de projectes que vinculen escola, família i entorn, el paper de les tutories, vivenciar la participació de les famílies i la recerca d'una organització del temps escolar que sigui percebut com un espai d'aprenentatge per a la vida poden ser-ne algunes de les mesures.
Seria un error creure que els valors es poden ensenyar només com a matèria del currículum, deslligats de l'experiència, ja que si creiem que aquesta pretesa crisi de valors suposa que les nostres maneres de fer no responen al moment actual, cal treballar-les des de la quotidianeïtat, des del dia a dia.

En definitiva, si el que volem és modificar els valors de la nostra societat és necessari un compromís ferm de canvi i viure de manera diferent la nostra responsabilitat com a educadors i pares i que això respongui a l'ideal que ens hem proposat i cap el qual volem tendir. No valen paraules, ni dir que estem en crisi, que els pares, mares, educadors hem fracassat, que deleguem la nostra acció educativa a entitats que poden acollir els nostres fills, tot i la tasca socialitzadora que porten a terme, al·legant que no tenim temps…... no és possible tornar-ho a dir quan la nostra capacitat de superació ha estat demostrada per la pròpia història i pel desig d'un avenir millor per als nostres fills.

Data de publicació: maig de 2000


-----

Més continguts sobre:
infància, adolescència, ciutadania

imprimir