valors a la literatura
Incerta glòria
Mariano Royo / 1ª ed, 1956, 1ªedició completa,1971.
Ed. Club dels novel·listes
En els onze volums de la Història de la Literatura Catalana només es diu de Incerta Glòria que "representa programàticament la novel·la catòlica". Només se li dedica mitja pàgina compartida amb Blai Bonet. Eren temps de pensament únic, feliçment passats.
El mateix Sales ho havia previst:
"Fins ara havies de ser krausista si volies guanyar per oposició una sòlida plaça de pedant inamovible; doncs bé, ja t'ho profetitzo: dia vindrà que tots els pedant seran marxistes".
Feliçment avui es reivindica Incerta Glòria per crítics tan distants entre si com Triadú o Sam Abrams o Nora Catelli com "La gran novel·la catalana del XX".
Personalment em sembla comparable al Quadern Gris o La Plaça del Diamant. La prosa de Sales és brillant, la novel·la emocionant. Les múltiples edicions en molts idiomes es deuen al seu nivell literari, a la seva modernitat, a la seva indagació sobre la condició humana. La seva insistent religiositat ha estat només un obstacle, un motiu d'escàndol pels veuen el món per un sol forat.
No és una obra fàcil, no és un best seller.
"L'obra", va dir el censor catòlic, "expressa idees herétiques pròpies de semblant individu [un oficial de l'exèrcit vermell]-- i sovint en un llenguatge groller i fastigós. Es desprèn una filosofia existencialista, condemnable per la forma i el fons. Les idees condemnables constitueixen el veritable fons de la novel·la; de manera que, encara que se suprimissin passatges sencers, l'obra seguiria sent absolutament impublicable. Cal prohibir-la en absolut"
La condemna sembla avui una lloança.
"Juan Goytisolo, en el pròleg a una nova traducció francesa, destaca que Sales "escriu la seva obra com un testimoniatge a favor de la veritat i contra "la mentida dels rojos i la mentida dels negres, dels feixistes".
Incerta Gòria parla sobre la guerra incivil, vista des de Catalunya. Però aquest és només l'assumpte. El missatge és, sens dubte nacionalista i també catòlic. El tema, subterrani però indiscutible, axiomàtic, inqüestionable, és la difícil condició humana al segle XX.
En el XXI sembla que s'afebleix aquesta preocupació per l'ésser humà en mig del soroll d'un altre pensament únic. O potser en un no-pensament.
La religiositat no destorba: eren temps de Bernanos, de Graham Greene, de Peguy, de Kazanzakis i també de la relectura existencialista de Kierkegaard.
L'edició
Finalment la novel·la es va publicar en 1956 amb nombroses retallades, després de, suposem, minucioses negociacions. Fins a 1971 no va poder editar-se completa.
El relat depèn de la mobilització de Sales al front en el 36, fins a la seva mort en el 83. Sales té una sola vida i una sola novel·la. Va publicar a més les Cartes a Màrius Torres, (1976), terrible, emocionant col·lecció epistolar que havia intercanviat amb el seu amic, i que li van servir com a material previ per a la seva vida i la seva novel·la. Prèviament havia publicat un llibre de poemes: Viatge d'un moribund (1952), que Sam Abrams va qualificar com un pròleg indispensable de Incerta Gloria. Si a això sumem les seves traduccions i les desenes de milers d'altres cartes estem davant una obra formidable.
Va néixer a Barcelona en 1912. Li interessava el saber, la cultura, la literatura, la seva Catalunya, la política.
Va militar en el Partit Comunista Català i no en el Bloc Obrer i Camperol, com diuen algunes biografies. Va abandonar-los aviat. Va ser detingut i empresonat durant la Dictadura de Primo de Ribera.
"En la tauleta de nit té tres bíblies: el Quijote, Baudelaire i els Evangelis"
Quan el cop d'estat de Franco, Joan Sales és testimoni dels excessos, dels assassinats de capellans, de la crema d'Esglésies dels primers dies de la guerra. Ho descriu amb horror en les cartes que Trini, la núvia del protagonista, envia al front, a Soleràs, amic de tots dos, des d'una Barcelona bombardejada. La perspectiva és catòlica, però Sales no és un beneit, com alguns li han tractat molt després, sinó un catòlic crític. El nacionalisme està per sobre de la religió. I més amunt, l'humanisme.
Dos anys després, sent decepció davant els excessos, però el seu optimisme li obliga a posar-se en el millor, i escriu:
"Jo espero molt de la generació a la qual pertanyo"… "Catalunya —és l'única cosa que m'interessa— sortirà guanyant de tot això. Reforçat el nostre govern, ampliada la nostra autonomia, derrotat per sempre l'exèrcit enemic, veurem com el país prospera i s'estén el patriotisme entre el poble".
Ell també ès un creient: fe i pàtria.
Els joves mobilitzats van arribar al capdavant el front alegres, optimistes, cantant cants revolucionaris. Es va repetir l'escena de la il·lusió que va envair a la joventut europea en els primers dies de la guerra del 14, en la qual Catalunya no es va veure implicada , i, per tant, tampoc en la sagnant decepció, després de desastres i matances inimaginables.
Franco va forçar la unificació de catòlics, capitalistes, falangistes i tradicionalistes sota una sola bandera, de vegades pel terror. No així en la rereguarda dels republicans, que van perdre la seva força en lluites internes.
De l'Església diu:
"No ha mort ara: O bé estava morta ja o viu i viurà sempre". …"Algunes ordres religioses desapareixeran, especialment la d'aquests imprudents carmelites *anticatalanistas de la Diagonal."
La guerra va ser para Sales el fet més memorable, que va encunyar la resta dels seus dies. Però passades les primeres setmanes de guerra comença a veure l'horror futur:
"No teniu imaginació, penseu que això serà com una tempesta d'estiu que t'agafa al ras, i que després vindrà la sopeta de farigola, la bona sopeta fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. Bona sopa us espera!! El que vindrà després és la nàusea, potser no has sentit parlar? Decididament, no et sona el nom?"
Són paraules de Soleràs, que en la novel·la apareix com un personatge clarivident, visionari, un esquerrà paradoxal que transparenta al propi Sales. Soleràs té una mentalitat propera a un anarquisme utòpic però clarivident, i també a l'existencialisme més pessimista. No rebutja interpretacions místiques perquè, en el fons, el catolicisme sempre ha tingut als pobres com a objecte de redempció, que és el que ell cerca. Soleràs és un protagonista en l'ombra, com un personatge misteriós però influent, profètic, extravagant, provocador. Un antiheroi.
Sales era un patriota, un nacionalista profund, emocional. Encara que sempre va conservar tocs de comunista, d'anarquista i també de burgès des d'una sincera autocrítica.
La burgesia plora ara
"...pel desordre a les seves fàbriques i els seus col·legues assassinats, però ho fan amb retard. Record molt bé l'espectacle repugnant dels veïns del passeig de Gracia aplaudint —l'endemà— les tropes que havien arribat per arriar les quatre barres de Guifré de tots els edificis de Barcelona".
Aquella burgesia es vivia com una missió superior davant la història: conservar o defensar la cultura, la idea d'home civilitzat, l'òpera, la literatura, l'art, la bellesa, els usos i costums dignes, encara que també a l'art de viure de renda.
Defensar de qui? Del poble analfabet, dels immigrants, dels estrangers. No és fàcil separar a la burgesia del nacionalisme.
Acabada la guerra, Sales veu que al nacionalisme només li queda una via: l'opció per les víctimes de tots dos: els capellans massacrats per la FAI i per Franco, les esglésies cremades pels anarquistes, la Barcelona bombardejada pels avions italians.
Com Sales, Unamuno va arribar a comprendre la seva confusió i declarar-se confús i va optar, al final, per un catolicisme angoixat. El capellà Cruells de la nostra novel·la s'assembla, en molts sentits, a San Manuel Bueno que accepta que al poble no se li pot dir tota la veritat, no se li pot deixar sense esperança.
Sales havia estat mobilitzat com a alferes instructor al front de Terol, per on també es mouen els personatges de la novel·la. Així que quan va acabar el conflicte, va arribar l'exili. Va passar a França travessant els Pirineus i d'allà a la República Dominicana i Mèxic, on va començar la seva època d'editor que va continuar la resta de la seva vida. Quan va tornar en 1948 ja portava en el seu haver-hi "Quaderns de l'exili" i les poesies de Marius Torres, entre uns altres.
El seu exili va durar poc. Franco estava negociant des del 1941 Concordat amb la Santa Seu, cosa que va facilitar la volta de molts catòlics. Allò de "España antes roja que rota" es va oblidar aviat: el catolicisme dissimulava el nacionalisme. La repressió es va encebar en els rojos. Els nous protectors del nacionalisme català de postguerra són les parròquies i monestirs. De lluny es notaven les aromes carlistes. Franco es va fer falangista, carlista, i el que fes mancada per constituir el seu Moviment Nacional i superar les interminables guerres del segle XIX. Va tenir èxit en ambients rurals, a Navarra, que va conservar els seus furs, però no en ambients burgesos, com Catalunya, on el perdó sempre va ser personal i no polític. A Catalunya i a Euskadi també va haver-hi un triomfant nacionalcatolicisme, però d'una i una altra pàtria.
A la tornada, Sales es va adonar que el catalanisme havia sobreviscut a l'Església, en el camp, en l'alguna literatura. Es va refugiar en aquests còmodes ambients i en ells i va veure possibilitats de resurrecció. Va fundar "El club dels novel·listes", editorial que va publicar Dostoievski, Kazantzakis, Mercé Rodoreda o Vilallonga. La seva opció per una llengua catalana més propera al parla popular tampoc va ser acceptada pels nacionalistes burgesos, fixats en el record del noucentisme, en un país inexistent.
El seu vessant catòlic tampoc va tenir sort. Els obrers ja no cremen esglésies, però tampoc s'empassen misteris. Sales insisteix:
"Aquesta set de glòria, per qui sàpiga reflexionar, és un misteri sense una altra explicació que la que ens proporciona el cristianisme, és a dir, que la glòria és la nostra finalitat última i que per això anem cap a ella obstinadament, de vegades dolorosament, fins i tot ridículament"
El tema de la novel·la no és la guerra sinó l'humanisme. I més concretament el que queda de l'home després de la guerra, després del camp de concentració, després de la bomba atòmica.
El títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day".
La glòria, destinació final dels catòlics, declara la futilitat de la vida terrena, però aquests dies d'abril de 1931 quan es declara la independència són la glòria de Catalunya, la seva utopia, la seva autorealització, la seva transcendència. Eren temps fe en paradisos, que ja no existeixen.
La glòria, a més de la del paradís perdut d'Adán i Eva, també és l'amor, la còpula. Però el protagonista ha de renunciar a ella:
"És que calç renunciar a l'amor, a la glòria? Cregui'm, Olivela: No tot és d'utilitat!
Olivela, la misteriosa dona que l'ha fascinat i que intenta seduir amb favors i xerrameca, el convencerà amb un discurs racional, pragmàtic, aclaparador que portar-la-hi al catre no comportarà més que un moment de glòria i un enfilall de conseqüències funestes per a tots. Metàfora terrible de totes les glòries, de les utopies d'aquest món.
Només queda el respecte als vençuts, a les víctimes d'aquestes al·lucinacions.
Machado ho va veure més clar:
"...porque lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar".
...camins que s'esfumen en pocs segons. Res sòlid. Per Machado el mar és la mort, el transcendent. El deixant és la vida, l'efímer.
No estic segur de si passa el mateix als altres paradisos que ens han promès, el paradís comunista, el tecnològic, el consumista, el psicotècnic, l'ecològic, el neurològic ...
Tota fe, tota creença, tot mite, fins i tot la ciència, neix i s'alimenta de la voluntat i l'impossibilitat d'entendre la mort.
Sales va morir el novembre del 1983. En els últims anys la seva malenconia s'havia convertit en una tristesa infinita, encara que conservava aquella espurna interior que no hauria d'haver desaparegut mai:
" Si aparegués un ampli moviment nacionalista amb les idees ben clares i no les quatre bestieses separatistes que sempre es repeteixen, pot ser que encara poguéssim salvar Catalunya. "
És la malenconia que ens entristeix o ens fa somriure, segons, quan recordem, aquells entusiasmes juvenils, aquelles generositats madures, aquelles derrotes de l'edat, aquelles esperances de sempre.
Aquest resum final podria deixar un regust injust. La novel·la és rica, detallista,culta. Incerta Glòria arrossega, convida a pensar, ens mostra la vida. I també que la derrota en forma part.
Altres edicions:
INCERTA GLORIA (en paper)
JOAN SALES , 2012
Nº de pàgines: 544 págs.
Enquadernació: Tapa blanda
Editorial: CLUB EDITOR
Llengua: CATALÀ
ISBN: 9788473291682
-----
imprimir
Ed. Club dels novel·listes
Reivindicació
En els onze volums de la Història de la Literatura Catalana només es diu de Incerta Glòria que "representa programàticament la novel·la catòlica". Només se li dedica mitja pàgina compartida amb Blai Bonet. Eren temps de pensament únic, feliçment passats.
El mateix Sales ho havia previst:
"Fins ara havies de ser krausista si volies guanyar per oposició una sòlida plaça de pedant inamovible; doncs bé, ja t'ho profetitzo: dia vindrà que tots els pedant seran marxistes".
Feliçment avui es reivindica Incerta Glòria per crítics tan distants entre si com Triadú o Sam Abrams o Nora Catelli com "La gran novel·la catalana del XX".
Personalment em sembla comparable al Quadern Gris o La Plaça del Diamant. La prosa de Sales és brillant, la novel·la emocionant. Les múltiples edicions en molts idiomes es deuen al seu nivell literari, a la seva modernitat, a la seva indagació sobre la condició humana. La seva insistent religiositat ha estat només un obstacle, un motiu d'escàndol pels veuen el món per un sol forat.
No és una obra fàcil, no és un best seller.
"L'obra", va dir el censor catòlic, "expressa idees herétiques pròpies de semblant individu [un oficial de l'exèrcit vermell]-- i sovint en un llenguatge groller i fastigós. Es desprèn una filosofia existencialista, condemnable per la forma i el fons. Les idees condemnables constitueixen el veritable fons de la novel·la; de manera que, encara que se suprimissin passatges sencers, l'obra seguiria sent absolutament impublicable. Cal prohibir-la en absolut"
La condemna sembla avui una lloança.
"Juan Goytisolo, en el pròleg a una nova traducció francesa, destaca que Sales "escriu la seva obra com un testimoniatge a favor de la veritat i contra "la mentida dels rojos i la mentida dels negres, dels feixistes".
Incerta Gòria parla sobre la guerra incivil, vista des de Catalunya. Però aquest és només l'assumpte. El missatge és, sens dubte nacionalista i també catòlic. El tema, subterrani però indiscutible, axiomàtic, inqüestionable, és la difícil condició humana al segle XX.
En el XXI sembla que s'afebleix aquesta preocupació per l'ésser humà en mig del soroll d'un altre pensament únic. O potser en un no-pensament.
La religiositat no destorba: eren temps de Bernanos, de Graham Greene, de Peguy, de Kazanzakis i també de la relectura existencialista de Kierkegaard.
L'edició
Finalment la novel·la es va publicar en 1956 amb nombroses retallades, després de, suposem, minucioses negociacions. Fins a 1971 no va poder editar-se completa.
El relat depèn de la mobilització de Sales al front en el 36, fins a la seva mort en el 83. Sales té una sola vida i una sola novel·la. Va publicar a més les Cartes a Màrius Torres, (1976), terrible, emocionant col·lecció epistolar que havia intercanviat amb el seu amic, i que li van servir com a material previ per a la seva vida i la seva novel·la. Prèviament havia publicat un llibre de poemes: Viatge d'un moribund (1952), que Sam Abrams va qualificar com un pròleg indispensable de Incerta Gloria. Si a això sumem les seves traduccions i les desenes de milers d'altres cartes estem davant una obra formidable.
Joan Sales i Vallés
Va néixer a Barcelona en 1912. Li interessava el saber, la cultura, la literatura, la seva Catalunya, la política.
Va militar en el Partit Comunista Català i no en el Bloc Obrer i Camperol, com diuen algunes biografies. Va abandonar-los aviat. Va ser detingut i empresonat durant la Dictadura de Primo de Ribera.
"En la tauleta de nit té tres bíblies: el Quijote, Baudelaire i els Evangelis"
Quan el cop d'estat de Franco, Joan Sales és testimoni dels excessos, dels assassinats de capellans, de la crema d'Esglésies dels primers dies de la guerra. Ho descriu amb horror en les cartes que Trini, la núvia del protagonista, envia al front, a Soleràs, amic de tots dos, des d'una Barcelona bombardejada. La perspectiva és catòlica, però Sales no és un beneit, com alguns li han tractat molt després, sinó un catòlic crític. El nacionalisme està per sobre de la religió. I més amunt, l'humanisme.
Dos anys després, sent decepció davant els excessos, però el seu optimisme li obliga a posar-se en el millor, i escriu:
"Jo espero molt de la generació a la qual pertanyo"… "Catalunya —és l'única cosa que m'interessa— sortirà guanyant de tot això. Reforçat el nostre govern, ampliada la nostra autonomia, derrotat per sempre l'exèrcit enemic, veurem com el país prospera i s'estén el patriotisme entre el poble".
Ell també ès un creient: fe i pàtria.
Els joves mobilitzats van arribar al capdavant el front alegres, optimistes, cantant cants revolucionaris. Es va repetir l'escena de la il·lusió que va envair a la joventut europea en els primers dies de la guerra del 14, en la qual Catalunya no es va veure implicada , i, per tant, tampoc en la sagnant decepció, després de desastres i matances inimaginables.
Franco va forçar la unificació de catòlics, capitalistes, falangistes i tradicionalistes sota una sola bandera, de vegades pel terror. No així en la rereguarda dels republicans, que van perdre la seva força en lluites internes.
De l'Església diu:
"No ha mort ara: O bé estava morta ja o viu i viurà sempre". …"Algunes ordres religioses desapareixeran, especialment la d'aquests imprudents carmelites *anticatalanistas de la Diagonal."
La guerra va ser para Sales el fet més memorable, que va encunyar la resta dels seus dies. Però passades les primeres setmanes de guerra comença a veure l'horror futur:
"No teniu imaginació, penseu que això serà com una tempesta d'estiu que t'agafa al ras, i que després vindrà la sopeta de farigola, la bona sopeta fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. Bona sopa us espera!! El que vindrà després és la nàusea, potser no has sentit parlar? Decididament, no et sona el nom?"
Són paraules de Soleràs, que en la novel·la apareix com un personatge clarivident, visionari, un esquerrà paradoxal que transparenta al propi Sales. Soleràs té una mentalitat propera a un anarquisme utòpic però clarivident, i també a l'existencialisme més pessimista. No rebutja interpretacions místiques perquè, en el fons, el catolicisme sempre ha tingut als pobres com a objecte de redempció, que és el que ell cerca. Soleràs és un protagonista en l'ombra, com un personatge misteriós però influent, profètic, extravagant, provocador. Un antiheroi.
Sales era un patriota, un nacionalista profund, emocional. Encara que sempre va conservar tocs de comunista, d'anarquista i també de burgès des d'una sincera autocrítica.
La burgesia plora ara
"...pel desordre a les seves fàbriques i els seus col·legues assassinats, però ho fan amb retard. Record molt bé l'espectacle repugnant dels veïns del passeig de Gracia aplaudint —l'endemà— les tropes que havien arribat per arriar les quatre barres de Guifré de tots els edificis de Barcelona".
Aquella burgesia es vivia com una missió superior davant la història: conservar o defensar la cultura, la idea d'home civilitzat, l'òpera, la literatura, l'art, la bellesa, els usos i costums dignes, encara que també a l'art de viure de renda.
Defensar de qui? Del poble analfabet, dels immigrants, dels estrangers. No és fàcil separar a la burgesia del nacionalisme.
Acabada la guerra, Sales veu que al nacionalisme només li queda una via: l'opció per les víctimes de tots dos: els capellans massacrats per la FAI i per Franco, les esglésies cremades pels anarquistes, la Barcelona bombardejada pels avions italians.
Com Sales, Unamuno va arribar a comprendre la seva confusió i declarar-se confús i va optar, al final, per un catolicisme angoixat. El capellà Cruells de la nostra novel·la s'assembla, en molts sentits, a San Manuel Bueno que accepta que al poble no se li pot dir tota la veritat, no se li pot deixar sense esperança.
Sales havia estat mobilitzat com a alferes instructor al front de Terol, per on també es mouen els personatges de la novel·la. Així que quan va acabar el conflicte, va arribar l'exili. Va passar a França travessant els Pirineus i d'allà a la República Dominicana i Mèxic, on va començar la seva època d'editor que va continuar la resta de la seva vida. Quan va tornar en 1948 ja portava en el seu haver-hi "Quaderns de l'exili" i les poesies de Marius Torres, entre uns altres.
El seu exili va durar poc. Franco estava negociant des del 1941 Concordat amb la Santa Seu, cosa que va facilitar la volta de molts catòlics. Allò de "España antes roja que rota" es va oblidar aviat: el catolicisme dissimulava el nacionalisme. La repressió es va encebar en els rojos. Els nous protectors del nacionalisme català de postguerra són les parròquies i monestirs. De lluny es notaven les aromes carlistes. Franco es va fer falangista, carlista, i el que fes mancada per constituir el seu Moviment Nacional i superar les interminables guerres del segle XIX. Va tenir èxit en ambients rurals, a Navarra, que va conservar els seus furs, però no en ambients burgesos, com Catalunya, on el perdó sempre va ser personal i no polític. A Catalunya i a Euskadi també va haver-hi un triomfant nacionalcatolicisme, però d'una i una altra pàtria.
A la tornada, Sales es va adonar que el catalanisme havia sobreviscut a l'Església, en el camp, en l'alguna literatura. Es va refugiar en aquests còmodes ambients i en ells i va veure possibilitats de resurrecció. Va fundar "El club dels novel·listes", editorial que va publicar Dostoievski, Kazantzakis, Mercé Rodoreda o Vilallonga. La seva opció per una llengua catalana més propera al parla popular tampoc va ser acceptada pels nacionalistes burgesos, fixats en el record del noucentisme, en un país inexistent.
El seu vessant catòlic tampoc va tenir sort. Els obrers ja no cremen esglésies, però tampoc s'empassen misteris. Sales insisteix:
"Aquesta set de glòria, per qui sàpiga reflexionar, és un misteri sense una altra explicació que la que ens proporciona el cristianisme, és a dir, que la glòria és la nostra finalitat última i que per això anem cap a ella obstinadament, de vegades dolorosament, fins i tot ridículament"
Incerta glòria
El tema de la novel·la no és la guerra sinó l'humanisme. I més concretament el que queda de l'home després de la guerra, després del camp de concentració, després de la bomba atòmica.
El títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day".
La glòria, destinació final dels catòlics, declara la futilitat de la vida terrena, però aquests dies d'abril de 1931 quan es declara la independència són la glòria de Catalunya, la seva utopia, la seva autorealització, la seva transcendència. Eren temps fe en paradisos, que ja no existeixen.
La glòria, a més de la del paradís perdut d'Adán i Eva, també és l'amor, la còpula. Però el protagonista ha de renunciar a ella:
"És que calç renunciar a l'amor, a la glòria? Cregui'm, Olivela: No tot és d'utilitat!
Olivela, la misteriosa dona que l'ha fascinat i que intenta seduir amb favors i xerrameca, el convencerà amb un discurs racional, pragmàtic, aclaparador que portar-la-hi al catre no comportarà més que un moment de glòria i un enfilall de conseqüències funestes per a tots. Metàfora terrible de totes les glòries, de les utopies d'aquest món.
Només queda el respecte als vençuts, a les víctimes d'aquestes al·lucinacions.
Machado ho va veure més clar:
"...porque lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar".
...camins que s'esfumen en pocs segons. Res sòlid. Per Machado el mar és la mort, el transcendent. El deixant és la vida, l'efímer.
No estic segur de si passa el mateix als altres paradisos que ens han promès, el paradís comunista, el tecnològic, el consumista, el psicotècnic, l'ecològic, el neurològic ...
Tota fe, tota creença, tot mite, fins i tot la ciència, neix i s'alimenta de la voluntat i l'impossibilitat d'entendre la mort.
Sales va morir el novembre del 1983. En els últims anys la seva malenconia s'havia convertit en una tristesa infinita, encara que conservava aquella espurna interior que no hauria d'haver desaparegut mai:
" Si aparegués un ampli moviment nacionalista amb les idees ben clares i no les quatre bestieses separatistes que sempre es repeteixen, pot ser que encara poguéssim salvar Catalunya. "
És la malenconia que ens entristeix o ens fa somriure, segons, quan recordem, aquells entusiasmes juvenils, aquelles generositats madures, aquelles derrotes de l'edat, aquelles esperances de sempre.
Aquest resum final podria deixar un regust injust. La novel·la és rica, detallista,culta. Incerta Glòria arrossega, convida a pensar, ens mostra la vida. I també que la derrota en forma part.
Altres edicions:
INCERTA GLORIA (en paper)
JOAN SALES , 2012
Nº de pàgines: 544 págs.
Enquadernació: Tapa blanda
Editorial: CLUB EDITOR
Llengua: CATALÀ
ISBN: 9788473291682
-----
imprimir