hemeroteca
Educar en valors per educar en política. Jordi Sánchez
Jordi Sànchez /
Director de la Fundació Jaume Bofill
La política és una activitat consubstancial a la dimensió humana, com a mínim des que es té consciència que les persones vivim en comunitat. L'existència mateixa de la societat es considera com un dels orígens de l'aparició del conflicte. Aquest s'ha d'entendre no com un element necessàriament negatiu, sinó com una característica o expressió de la diversitat de posicions i criteris que apareixen a l'hora de definir la vida en comunitat i també com la conseqüència a l'hora d'accedir a béns i recursos naturals, per definició escassos. La política és precisament l'activitat que permet gestionar aquest conflicte. El dilema al qual ha hagut de fer front la humanitat des que viu en societat és si aquesta acció política pot trobar uns camins d'expressió i regulació allunyats d'imposicions i violències o si al contrari el totalitarisme i l'absolutisme són els espais on la política s'expressa amb major comoditat. Els diversos escenaris històrics ens mostren amb contundència, i també amb desolació, que l'acció política entesa des de l'absència de violència i sense imposicions ha estat una excepció en el decurs dels segles.
Podem afirmar que no hi ha societat sense política. El repte, doncs, és saber com podem construir una acció política que bé podem definir com de qualitat i que necessàriament hauria d'estar en plena harmonia amb uns valors determinats i que podríem identificar amb el que coneixem com virtuts cíviques.
Cal assenyalar que malgrat que la vida política actual està rodejada d'importants i profunds problemes, visibles per exemple en el desafecte que la política provoca a un nombrós grup de ciutadans, el moment històric en el qual ens trobem és un dels més rellevants pel que fa a les possibilitats que ofereix a l'acompliment d'aquestes virtuts cíviques.
Aquesta afirmació no impedeix esdevenir profundament crític amb la realitat de l'acció política contemporània. La insistència per perfeccionar la política dels nostres dies, fins i tot per transformar radicalment els mecanismes existents, no ens pot fer perdre de vista el passat ni oblidar el que ha estat la pràctica política en altres moments molt més grisos de la nostra història. Una acció retrospectiva que ens permet analitzar el present amb no poques dosis d'optimisme de cara al futur.
El concepte de política ha evolucionat paral·lelament a l'evolució de la humanitat. De fet, la política no pot ser res més que el resultat de les principals concepcions i valors que caracteritzen cada període històric. Així, doncs, la concepció política actual és el resultat del desenvolupament dels principis humanistes i liberals que s'inicien durant el Renaixement i es consoliden en els segles posteriors.
Aquesta evidència és important constatar-la ja que difícilment podrem capgirar alguns elements de la pràctica política actual si prèviament no capgirem, per exemple, l'excés de creença individualista que al meu entendre hi ha en el liberalisme, és a dir en el que configura la base teòrica de l'acció política des del segle XIX fins als nostres dies.
Quin és el missatge que pretenc transmetre amb aquesta afirmació? Que el combat per una política millor passa imprescindiblement per un combat en el terreny dels valors.
La democràcia clàssica, és a dir la practicada principalment en algunes polis (per exemple Atenes) durant un període molt curt de la història, i caracteritzada per una participació bastant intensa del conjunt del cos de ciutadans en el procés de decisió dels afers col·lectius (del qual per cert eren excloses les dones, els estrangers i els esclaus) va ser possible només en la mesura que existia una concepció segons la qual la persona només podia desenvolupar-se plenament si ho feia en el marc de la seva comunitat. Un altre exemple d'aquesta concepció que feien inseparable l'individu i la comunitat és que el pitjor càstig que es podia imposar a qualsevol persona era el de l'expulsió o desterrament, és a dir l'allunyament de la col·lectivitat. Una noció situada a les antípodes de l'actual noció liberal on precisament la plena realització de la persona pot produir-se sense cap lligam o amb lligams molt febles amb la comunitat.
La pràctica de la democràcia directa com també la pràctica de la democràcia representativa són clarament el resultat d'uns valors i principis socials prèviament existents. La política és deutora dels paradigmes morals i ètics del moment. Qualsevol transformació política només tindrà possibilitat de produir-se i capacitat d'arrelament si es fonamenta en una transformació dels valors i els principis morals, ètics i filosòfics hegemònics del moment.
Transformar la vida política en els nostres dies passa necessàriament per assumir col·lectivament la idea que l'existència de professionals de la política no és argument suficient per pensar que la política és una activitat que incumbeix només a uns quants. Com tampoc es pot reduir el camp de la política a l'activitat institucionalitzada de govern d'una societat.
La política és molt més que l'actuació que fan els nostres polítics (per dir-ho en un ús comú i entenedor) i també va més enllà dels debats parlamentaris i de l'acció de govern. Una visió reduccionista de què és i qui fa la política respon a una actitud molt poc dinàmica i excessivament instrumental de la política i per descomptat també de la democràcia.
L'aprenentatge i l'educació política no s'ha de confondre amb els coneixements sobre les institucions polítiques de què un pugui arribar a disposar. En unes altres paraules un coneixement exhaustiu de les funcions que tenen un parlament o un govern no converteix automàticament la persona en un ésser polític, en un sentit fort del concepte. L'únic aprenentatge possible de l'acció política és aquell que es fa des d'una dimensió vivencial. Si acceptem que el camp de la política no és reduïble a un únic escenari, podem concloure que qualsevol espai de convivència comunitària obre la possibilitat a l'acció política. L'escola, la comunitat de veïns, l'associació a la qual pertanyem, el lloc de treball... són espais que requereixen de manera constant de decisions i gestió d'interessos no coincidents. Són espais on la política es viu - o es pot viure – en estat quasi pur.
Experiències que difícilment es poden formalitzar sota l'etiqueta de polítiques però que algunes d'elles es reconeixen com a tals per molta gent. Plantejar-se l'educació política ha de voler dir, per un costat, treballar idees força i valors molt lligats als elements constitutius de les persones. Si el canvi no es produeix en el més profund de la persona, la incidència sobre la política es limitarà al procés i poca cosa més. Per un altre costat plantejar-se l'educació política ha de voler dir potenciar els vincles de cada individu amb la comunitat sobretot a través d'experiències viscudes personalment, tot reforçant la idea de capital social, que tot i no ser nova, es troba avui en plena fase emergent.
Data de publicació: Febrer de 2004
-----
Més continguts sobre:
ciutadania, democràcia, participació
imprimir
Director de la Fundació Jaume Bofill
La política és una activitat consubstancial a la dimensió humana, com a mínim des que es té consciència que les persones vivim en comunitat. L'existència mateixa de la societat es considera com un dels orígens de l'aparició del conflicte. Aquest s'ha d'entendre no com un element necessàriament negatiu, sinó com una característica o expressió de la diversitat de posicions i criteris que apareixen a l'hora de definir la vida en comunitat i també com la conseqüència a l'hora d'accedir a béns i recursos naturals, per definició escassos. La política és precisament l'activitat que permet gestionar aquest conflicte. El dilema al qual ha hagut de fer front la humanitat des que viu en societat és si aquesta acció política pot trobar uns camins d'expressió i regulació allunyats d'imposicions i violències o si al contrari el totalitarisme i l'absolutisme són els espais on la política s'expressa amb major comoditat. Els diversos escenaris històrics ens mostren amb contundència, i també amb desolació, que l'acció política entesa des de l'absència de violència i sense imposicions ha estat una excepció en el decurs dels segles.
Podem afirmar que no hi ha societat sense política. El repte, doncs, és saber com podem construir una acció política que bé podem definir com de qualitat i que necessàriament hauria d'estar en plena harmonia amb uns valors determinats i que podríem identificar amb el que coneixem com virtuts cíviques.
Cal assenyalar que malgrat que la vida política actual està rodejada d'importants i profunds problemes, visibles per exemple en el desafecte que la política provoca a un nombrós grup de ciutadans, el moment històric en el qual ens trobem és un dels més rellevants pel que fa a les possibilitats que ofereix a l'acompliment d'aquestes virtuts cíviques.
Aquesta afirmació no impedeix esdevenir profundament crític amb la realitat de l'acció política contemporània. La insistència per perfeccionar la política dels nostres dies, fins i tot per transformar radicalment els mecanismes existents, no ens pot fer perdre de vista el passat ni oblidar el que ha estat la pràctica política en altres moments molt més grisos de la nostra història. Una acció retrospectiva que ens permet analitzar el present amb no poques dosis d'optimisme de cara al futur.
El concepte de política ha evolucionat paral·lelament a l'evolució de la humanitat. De fet, la política no pot ser res més que el resultat de les principals concepcions i valors que caracteritzen cada període històric. Així, doncs, la concepció política actual és el resultat del desenvolupament dels principis humanistes i liberals que s'inicien durant el Renaixement i es consoliden en els segles posteriors.
Aquesta evidència és important constatar-la ja que difícilment podrem capgirar alguns elements de la pràctica política actual si prèviament no capgirem, per exemple, l'excés de creença individualista que al meu entendre hi ha en el liberalisme, és a dir en el que configura la base teòrica de l'acció política des del segle XIX fins als nostres dies.
Quin és el missatge que pretenc transmetre amb aquesta afirmació? Que el combat per una política millor passa imprescindiblement per un combat en el terreny dels valors.
La democràcia clàssica, és a dir la practicada principalment en algunes polis (per exemple Atenes) durant un període molt curt de la història, i caracteritzada per una participació bastant intensa del conjunt del cos de ciutadans en el procés de decisió dels afers col·lectius (del qual per cert eren excloses les dones, els estrangers i els esclaus) va ser possible només en la mesura que existia una concepció segons la qual la persona només podia desenvolupar-se plenament si ho feia en el marc de la seva comunitat. Un altre exemple d'aquesta concepció que feien inseparable l'individu i la comunitat és que el pitjor càstig que es podia imposar a qualsevol persona era el de l'expulsió o desterrament, és a dir l'allunyament de la col·lectivitat. Una noció situada a les antípodes de l'actual noció liberal on precisament la plena realització de la persona pot produir-se sense cap lligam o amb lligams molt febles amb la comunitat.
La pràctica de la democràcia directa com també la pràctica de la democràcia representativa són clarament el resultat d'uns valors i principis socials prèviament existents. La política és deutora dels paradigmes morals i ètics del moment. Qualsevol transformació política només tindrà possibilitat de produir-se i capacitat d'arrelament si es fonamenta en una transformació dels valors i els principis morals, ètics i filosòfics hegemònics del moment.
Transformar la vida política en els nostres dies passa necessàriament per assumir col·lectivament la idea que l'existència de professionals de la política no és argument suficient per pensar que la política és una activitat que incumbeix només a uns quants. Com tampoc es pot reduir el camp de la política a l'activitat institucionalitzada de govern d'una societat.
La política és molt més que l'actuació que fan els nostres polítics (per dir-ho en un ús comú i entenedor) i també va més enllà dels debats parlamentaris i de l'acció de govern. Una visió reduccionista de què és i qui fa la política respon a una actitud molt poc dinàmica i excessivament instrumental de la política i per descomptat també de la democràcia.
L'aprenentatge i l'educació política no s'ha de confondre amb els coneixements sobre les institucions polítiques de què un pugui arribar a disposar. En unes altres paraules un coneixement exhaustiu de les funcions que tenen un parlament o un govern no converteix automàticament la persona en un ésser polític, en un sentit fort del concepte. L'únic aprenentatge possible de l'acció política és aquell que es fa des d'una dimensió vivencial. Si acceptem que el camp de la política no és reduïble a un únic escenari, podem concloure que qualsevol espai de convivència comunitària obre la possibilitat a l'acció política. L'escola, la comunitat de veïns, l'associació a la qual pertanyem, el lloc de treball... són espais que requereixen de manera constant de decisions i gestió d'interessos no coincidents. Són espais on la política es viu - o es pot viure – en estat quasi pur.
Experiències que difícilment es poden formalitzar sota l'etiqueta de polítiques però que algunes d'elles es reconeixen com a tals per molta gent. Plantejar-se l'educació política ha de voler dir, per un costat, treballar idees força i valors molt lligats als elements constitutius de les persones. Si el canvi no es produeix en el més profund de la persona, la incidència sobre la política es limitarà al procés i poca cosa més. Per un altre costat plantejar-se l'educació política ha de voler dir potenciar els vincles de cada individu amb la comunitat sobretot a través d'experiències viscudes personalment, tot reforçant la idea de capital social, que tot i no ser nova, es troba avui en plena fase emergent.
Data de publicació: Febrer de 2004
-----
Més continguts sobre:
ciutadania, democràcia, participació
imprimir