valors a la literatura
La muntanya màgica
Mariano Royo / THOMAS MANN (2009)
Edhasa editorial
Traducció d'Isabel García Adánez
La solapa de l'edició de Edhasa proclama que "La Muntanya Màgica és un dels llibres més importants de tots els temps. Es tracta d'un impressionant fresc de l'Europa de principi del segle XX i també una de les més profundes i agudes reflexions de la condició humana".
A banda de ser una una Bildungsroman, una novel·la pedagògica, iniciàtica, el tema de la novel·la és, sobretot, una reflexió sobre el temps, o millor sobre la durada íntima, irreductible al mecanicisme biològic. El temps humà no és el simple temps del rellotge, mecànic, implacable, incomprensible, insensat.
Però també és una novel·la sobre l'espai: aquest sanatori, que potser sigui la millor metàfora de la nostra vida, de la condició humana. "Ser home és estar malalt", es llegeix.
Mann va saber així reflectir la decadència de l'alta burgesia alemanya, la seva incapacitat per acomiadar-se de la història sense saviesa, sense haver detectat el terratrèmol, desconnectats d'allò nou que venia demanant el seu espai…
La Muntanya Màgica, (1924) és una mica més: a part de ser una obra formidable, ingent, majestuosa, sembla aspirar a controlar la totalitat del coneixement sense apartar-se del present. D'altra banda entra en una dialèctica filosòfica entre els principis i l'experiència. Sense aconseguir la síntesi, clar. Sempre estarem en dialèctica:
D'una banda està Settembrini, un lluitador de la modernitat que es presenta com a pedagog de l'experiència, de la ciència, de la cultura il·lustrada, de l'individualisme burgès, de l'antiimperialisme. D'altra banda està Naphta, també pedagog però dels principis, el principi d'autoritat, de l'educació de la joventut, del totalitarisme, de la reforma de la humanitat, de l'home nou. També rebel, però contra direcció. Tots dos mestres iniciàtics d'un jove i inexpert Hans Castorp, el protagonista, que puja a la muntanya per visitar al seu cosí tuberculós, i es queda per sempre en el sanatori per aprendre el que és la vida, però des d'una espècie de laboratori, des de lluny de la vida real.
Davos és un escenari tancat privatiu de la més alta burgesia. Tots viuen de rendes, ningú parla de treballar per viure, ningú exhibeix calls a les mans. Les úniques figures populars són alguns criats muts, o una cambrera nana. El proletariat que havia pres el poder a Rússia encara ocult davant la cultura, encara ignorat i temut però mut i nan. Però s'anuncien canvis.
L'exhibició de riquesa causa una penosa sensació: els pobres no tenen problemes vitals. És més, a diversos moments de la novel·la apunta la massa com un problema, la possible extensió de la revolució proletària soviètica (1917), es presenta com un perill asiàtic, incivil, bàrbar.
La narració acaba a les portes de la Gran Guerra, però no es va publicar fins a 1924, en un moment en què Thomas Mann, ja sabia de la revolució russa, però no gaire encara de les possibilitats del partit nazi.
Thomas Mann no va tenir una visió política coherent al llarg de la seva vida, cosa comprensible pels alts i baixos que sofria Europa, i més especialment Alemanya. Incertesa. Davant la guerra del 14 Mann va adoptar primer una postura nacionalista prussiana contra l'Imperi Austriacista. La seva derrota li va portar cap a un suport entusiasta de la República de Weimar (1919-1934), suportada per forces militaristes i nacionalistes. Més tard es va acostar a la socialdemocràcia del SPD, que venia de la coneguda escissió amb els espartaquistes de Rosa Luxenburg.
Davant la revolució comunista va vacil·lar. No obstant això va ser dels primers que va reaccionar davant l'antisemitisme nazi.
Mann va rebre en Nobel en 1929, després de Mort a Venècia i de la La Muntanya Màgica. En 1938 Mann es va exiliar als Estats Units, on es va anar escorant cap a l'esquerra. L'adquisició de la nacionalitat nord-americana no li va protegir de l'onada maccartista dels 50, que el va qualificar de "company de viatge" dels comunistes. La seva dona Erika, va ser interrogada pel FBI com criptocomunista. Així que, com molts altres, va acabar fugint a Suïssa.
La relació del protagonista amb Clawdia, una aristòcrata russa de costums i maneres massa lliures es manté en un plànol ridículament platònic, situació que és desbaratada per la irrupció de Peeperkorn, un conreador de cafè que ve del tròpic, de les selves, de la naturalesa més salvatge, amb una nova i revolucionària moral. El personatge serveix a Mann per retratar la nova classe ascendent de caràcter industrial que tombarà l'aristocràcia declinant.
L'assumpte dóna lloc a una teorització sobre el valor del cos, en un temps en què el tema era com salvar l'esperit, la civilització occidental de l'atac de les masses i de la nova burgesia industrial.
Tota la teorització sobre l'erotisme té a veure amb la contraposició entre naturalesa i cultura, entre cos i esperit.
Al final de la novel·la és Peeperkorn el que decideix: som bells mamífers. La visió és tremendament corporal, fisiològica, naturalista. Això és la vida. El tractament de Mann és grandiós, integrador, ètic, i obre la porta a una altra visió de l'home més biològica o corporal. I és que la burgesia amagava la sexualitat com cosa vergonyosa i fosca, però gaudien d'ella en la més vergonyosa foscor. Encara va arribar més enllà Joan Sales, que anys després tractava d'obscena la procreació, la còpula, el propi naixement. Vida Privada de Sagarra, pinta millor la hipòcrita realitat de la burgesia.
La intenció de Mann no és acostar-se a l'amor purament anatòmic més propi de la pornografia, sinó fer veure la contrarietat, la dificultat, la contradicció, el dilema a que ens sotmet la realitat.
Peeperkorn pren partit i ho declara amb delectació:
Oh, encantadora bellesa orgànica que no es compon ni de pintura a l'oli, ni de pedra, sinó de matèria viva i corruptible,
plena del secret febril de la vida i de la podridura! Mira la simetria meravellosa de l'edifici humà, les espatlles i els malucs i els sins florits a banda i banda del pit, i les costelles alineades per parelles i el melic al centre, en la tendresa del ventre, i el sexe fosc entre les cuixes! Mira els omòplats com es mouen sota la pell sedosa de l'esquena, i la columna vertebral que descendeix cap a la doble luxúria fresca de les natges, i les grans branques de les artèries i dels nervis que passen del tronc a les extremitats per les aixelles, i com l'estructura dels braços correspon a la de les cames.
Oh, les dolces regions de la connexió interior del colze i del turmell, amb la seva abundància de delicadeses orgàniques sota els seus coixinets de carn! Quina festa més immensa en acariciar aquests llocs deliciosos del cos humà! Festa per morir després sense un sol lament!
Fernando Trueba director d'una de les pel·lícules més epicúries del cinema espanyol (Belle Epoque, Óscar en 1992) va admetre incloure en el guió, per indicació de Fernando Fernán Gómez, aquesta exaltada i meravellosa cita de Mann.
La condemna del cos, la incomprensió del nostre component biològic, animal, material, bàsic ve d'antic, dels gnòstics, del maniqueisme, de Descartes, de la mania de separar cos i esperit, com a forma de sublimar la humanitat.
L'amor a la vida, al que quedi de la vida, al que sigui la vida, a l'últim caliu de vida, no pot considerar-se una postura avariciosa quan no hi ha més. Durant massa temps donar la vida per alguna cosa s'ha considerat virtut, heroisme, lliurament. Encara?
Perquè, és que hi ha alguna cosa superior a la vida? Potser només la vida de tots, la solidaritat, la igualtat? El sentit de la vida…, no és la vida mateixa un camí solidari, o solitari, si es vol?
La igualtat és un ideal que pot mantenir-se encara que l'home sigui un malalt. L'igualitarisme també pot semblar-se al totalitarisme. La solidaritat s'ha anomenat cohesió social. Concepte fosc: mai s'explica al voltant de què.
Individualisme, humanisme
Des de la segona Guerra Mundial, l'home és el problema. L'individualisme regna. Déu ja no es presenta com a causa, com a Gran Dissenyador i Pare, sinó com a pobre consol personal basat en un optimisme sense fonament, en la creença, en el desig de seguretat.
Mai s'ha demostrat que l'home sigui més digne que qualsevol animal o planta, però defensem l'humanisme perquè és lo nostre.
Volem aquesta dignitat. La humanitat first! És en aquest teló de fons, en aquest lent avanç històric on es detecten els dubtes, les dissensions, les desviacions, neixen els nous ordres, les utopies anarquistes, comunistes, nacionalistes, racistes, capitalistes, religioses, ultres, … que sempre ofereixen il·lusions, ídols, déus variats… Si l'home ha creat a Déu és que necessitava utopies, ideals….Deu és nostra més grandiosa creació.
Mann en la seva vida real sempre es va manifestar i va lluitar per una vida pública misericordiosa, humana.
Aquí no es tanca gens. Si l'home és alguna cosa és un ésser obert, inconclús, inacabat. La mort és el mal perquè tanca injustament, inopinadament, cruelment. La religió sembla un pobre consol.
La Muntanya Màgica és una novel·la sobre el temps, … és a dir, sobre la mort. Es planteja sobre un espai limitat (el sanatori) sobre uns subjectes taxats, tallats, tancats, impedits, malalts, marginats de la vida desitjable, i amb una perspectiva curta, amb la mort a la vista. No obstant això es comporten com si això no existís, juguen, riuen, es disfressen, s'enamoren, es regalen com a peça d'amor la seva radiografia en què es veu l'esquelet amb una ombra fantasmagòrica al voltant del que representa el vital, el viu, l'amable, el tendre, el carnal. Així som.
Repetim amb Hans Castorp: "El confús estrèpit de la batalla no pot atordir a qui tingui el cervell lliure i el cor pietós."
Però, que quedi clar, un cervell lliure i un cor piadós no ens lliura de la boira.
-----
imprimir
Edhasa editorial
Traducció d'Isabel García Adánez
La solapa de l'edició de Edhasa proclama que "La Muntanya Màgica és un dels llibres més importants de tots els temps. Es tracta d'un impressionant fresc de l'Europa de principi del segle XX i també una de les més profundes i agudes reflexions de la condició humana".
A banda de ser una una Bildungsroman, una novel·la pedagògica, iniciàtica, el tema de la novel·la és, sobretot, una reflexió sobre el temps, o millor sobre la durada íntima, irreductible al mecanicisme biològic. El temps humà no és el simple temps del rellotge, mecànic, implacable, incomprensible, insensat.
Però també és una novel·la sobre l'espai: aquest sanatori, que potser sigui la millor metàfora de la nostra vida, de la condició humana. "Ser home és estar malalt", es llegeix.
Mann va saber així reflectir la decadència de l'alta burgesia alemanya, la seva incapacitat per acomiadar-se de la història sense saviesa, sense haver detectat el terratrèmol, desconnectats d'allò nou que venia demanant el seu espai…
La Muntanya Màgica, (1924) és una mica més: a part de ser una obra formidable, ingent, majestuosa, sembla aspirar a controlar la totalitat del coneixement sense apartar-se del present. D'altra banda entra en una dialèctica filosòfica entre els principis i l'experiència. Sense aconseguir la síntesi, clar. Sempre estarem en dialèctica:
D'una banda està Settembrini, un lluitador de la modernitat que es presenta com a pedagog de l'experiència, de la ciència, de la cultura il·lustrada, de l'individualisme burgès, de l'antiimperialisme. D'altra banda està Naphta, també pedagog però dels principis, el principi d'autoritat, de l'educació de la joventut, del totalitarisme, de la reforma de la humanitat, de l'home nou. També rebel, però contra direcció. Tots dos mestres iniciàtics d'un jove i inexpert Hans Castorp, el protagonista, que puja a la muntanya per visitar al seu cosí tuberculós, i es queda per sempre en el sanatori per aprendre el que és la vida, però des d'una espècie de laboratori, des de lluny de la vida real.
Davos és un escenari tancat privatiu de la més alta burgesia. Tots viuen de rendes, ningú parla de treballar per viure, ningú exhibeix calls a les mans. Les úniques figures populars són alguns criats muts, o una cambrera nana. El proletariat que havia pres el poder a Rússia encara ocult davant la cultura, encara ignorat i temut però mut i nan. Però s'anuncien canvis.
L'exhibició de riquesa causa una penosa sensació: els pobres no tenen problemes vitals. És més, a diversos moments de la novel·la apunta la massa com un problema, la possible extensió de la revolució proletària soviètica (1917), es presenta com un perill asiàtic, incivil, bàrbar.
La narració acaba a les portes de la Gran Guerra, però no es va publicar fins a 1924, en un moment en què Thomas Mann, ja sabia de la revolució russa, però no gaire encara de les possibilitats del partit nazi.
La política
Thomas Mann no va tenir una visió política coherent al llarg de la seva vida, cosa comprensible pels alts i baixos que sofria Europa, i més especialment Alemanya. Incertesa. Davant la guerra del 14 Mann va adoptar primer una postura nacionalista prussiana contra l'Imperi Austriacista. La seva derrota li va portar cap a un suport entusiasta de la República de Weimar (1919-1934), suportada per forces militaristes i nacionalistes. Més tard es va acostar a la socialdemocràcia del SPD, que venia de la coneguda escissió amb els espartaquistes de Rosa Luxenburg.
Davant la revolució comunista va vacil·lar. No obstant això va ser dels primers que va reaccionar davant l'antisemitisme nazi.
Mann va rebre en Nobel en 1929, després de Mort a Venècia i de la La Muntanya Màgica. En 1938 Mann es va exiliar als Estats Units, on es va anar escorant cap a l'esquerra. L'adquisició de la nacionalitat nord-americana no li va protegir de l'onada maccartista dels 50, que el va qualificar de "company de viatge" dels comunistes. La seva dona Erika, va ser interrogada pel FBI com criptocomunista. Així que, com molts altres, va acabar fugint a Suïssa.
L'erotisme, l'amor
La relació del protagonista amb Clawdia, una aristòcrata russa de costums i maneres massa lliures es manté en un plànol ridículament platònic, situació que és desbaratada per la irrupció de Peeperkorn, un conreador de cafè que ve del tròpic, de les selves, de la naturalesa més salvatge, amb una nova i revolucionària moral. El personatge serveix a Mann per retratar la nova classe ascendent de caràcter industrial que tombarà l'aristocràcia declinant.
L'assumpte dóna lloc a una teorització sobre el valor del cos, en un temps en què el tema era com salvar l'esperit, la civilització occidental de l'atac de les masses i de la nova burgesia industrial.
Tota la teorització sobre l'erotisme té a veure amb la contraposició entre naturalesa i cultura, entre cos i esperit.
Al final de la novel·la és Peeperkorn el que decideix: som bells mamífers. La visió és tremendament corporal, fisiològica, naturalista. Això és la vida. El tractament de Mann és grandiós, integrador, ètic, i obre la porta a una altra visió de l'home més biològica o corporal. I és que la burgesia amagava la sexualitat com cosa vergonyosa i fosca, però gaudien d'ella en la més vergonyosa foscor. Encara va arribar més enllà Joan Sales, que anys després tractava d'obscena la procreació, la còpula, el propi naixement. Vida Privada de Sagarra, pinta millor la hipòcrita realitat de la burgesia.
La intenció de Mann no és acostar-se a l'amor purament anatòmic més propi de la pornografia, sinó fer veure la contrarietat, la dificultat, la contradicció, el dilema a que ens sotmet la realitat.
Peeperkorn pren partit i ho declara amb delectació:
Oh, encantadora bellesa orgànica que no es compon ni de pintura a l'oli, ni de pedra, sinó de matèria viva i corruptible,
plena del secret febril de la vida i de la podridura! Mira la simetria meravellosa de l'edifici humà, les espatlles i els malucs i els sins florits a banda i banda del pit, i les costelles alineades per parelles i el melic al centre, en la tendresa del ventre, i el sexe fosc entre les cuixes! Mira els omòplats com es mouen sota la pell sedosa de l'esquena, i la columna vertebral que descendeix cap a la doble luxúria fresca de les natges, i les grans branques de les artèries i dels nervis que passen del tronc a les extremitats per les aixelles, i com l'estructura dels braços correspon a la de les cames.
Oh, les dolces regions de la connexió interior del colze i del turmell, amb la seva abundància de delicadeses orgàniques sota els seus coixinets de carn! Quina festa més immensa en acariciar aquests llocs deliciosos del cos humà! Festa per morir després sense un sol lament!
Fernando Trueba director d'una de les pel·lícules més epicúries del cinema espanyol (Belle Epoque, Óscar en 1992) va admetre incloure en el guió, per indicació de Fernando Fernán Gómez, aquesta exaltada i meravellosa cita de Mann.
La condemna del cos, la incomprensió del nostre component biològic, animal, material, bàsic ve d'antic, dels gnòstics, del maniqueisme, de Descartes, de la mania de separar cos i esperit, com a forma de sublimar la humanitat.
L'amor a la vida, al que quedi de la vida, al que sigui la vida, a l'últim caliu de vida, no pot considerar-se una postura avariciosa quan no hi ha més. Durant massa temps donar la vida per alguna cosa s'ha considerat virtut, heroisme, lliurament. Encara?
Perquè, és que hi ha alguna cosa superior a la vida? Potser només la vida de tots, la solidaritat, la igualtat? El sentit de la vida…, no és la vida mateixa un camí solidari, o solitari, si es vol?
La igualtat és un ideal que pot mantenir-se encara que l'home sigui un malalt. L'igualitarisme també pot semblar-se al totalitarisme. La solidaritat s'ha anomenat cohesió social. Concepte fosc: mai s'explica al voltant de què.
Individualisme, humanisme
Des de la segona Guerra Mundial, l'home és el problema. L'individualisme regna. Déu ja no es presenta com a causa, com a Gran Dissenyador i Pare, sinó com a pobre consol personal basat en un optimisme sense fonament, en la creença, en el desig de seguretat.
Mai s'ha demostrat que l'home sigui més digne que qualsevol animal o planta, però defensem l'humanisme perquè és lo nostre.
Volem aquesta dignitat. La humanitat first! És en aquest teló de fons, en aquest lent avanç històric on es detecten els dubtes, les dissensions, les desviacions, neixen els nous ordres, les utopies anarquistes, comunistes, nacionalistes, racistes, capitalistes, religioses, ultres, … que sempre ofereixen il·lusions, ídols, déus variats… Si l'home ha creat a Déu és que necessitava utopies, ideals….Deu és nostra més grandiosa creació.
Mann en la seva vida real sempre es va manifestar i va lluitar per una vida pública misericordiosa, humana.
Conclusions: tanquem?.
Aquí no es tanca gens. Si l'home és alguna cosa és un ésser obert, inconclús, inacabat. La mort és el mal perquè tanca injustament, inopinadament, cruelment. La religió sembla un pobre consol.
La Muntanya Màgica és una novel·la sobre el temps, … és a dir, sobre la mort. Es planteja sobre un espai limitat (el sanatori) sobre uns subjectes taxats, tallats, tancats, impedits, malalts, marginats de la vida desitjable, i amb una perspectiva curta, amb la mort a la vista. No obstant això es comporten com si això no existís, juguen, riuen, es disfressen, s'enamoren, es regalen com a peça d'amor la seva radiografia en què es veu l'esquelet amb una ombra fantasmagòrica al voltant del que representa el vital, el viu, l'amable, el tendre, el carnal. Així som.
Repetim amb Hans Castorp: "El confús estrèpit de la batalla no pot atordir a qui tingui el cervell lliure i el cor pietós."
Però, que quedi clar, un cervell lliure i un cor piadós no ens lliura de la boira.
-----
imprimir