Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Desarmament per a la Pau
hemeroteca
Desarmament per a la Pau
Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs /

Les armes tenen una conseqüència perversa per a les societats, frenen el desenvolupament i o representen cap avenç econòmic, ja que si els mateixos recursos que es destinen al manteniment d'exèrcits i la indústria militar anessin a parar a la indústria civil serien generadors de més desenvolupament humà i social.

A més, les armes són una de les causes principals de les desigualtats entre els països del Nord i el Sud, perquè contribueixen a la pobresa d'aquests últims, entre d'altres raons, per l'endeutament que provoquen les exportacions i /o importacions d'armes.

Hi ha diversos tipus d'armes, nuclears i no nuclears. Entre les no nuclears podem diferenciar entre convencionals (totes les que no són de destrucció massiva) i les biològiques i químiques. Malgrat la seva importància, la majoria de les armes acumulades no són nuclears. Es més, quatre cinquenes parts de les despeses mundials militars es dediquen a les armes convencionals i al manteniment de les forces armades. Un bon exemple de la inseguretat que crea la sobresaturació d'armes és que des de la fi de la Guerra Freda s'han produït 87 conflictes armats amb més de set milions de morts, dels quals el 90 % han estat civils, i on s'han emprat armes convencionals produïdes al Nord.

L'efecte econòmic de la producció d'armes

Resulta difícil saber quin tipus de béns són les armes. No són béns de consum (sabates, aliments...) ni béns productius (tractors, maquinària, equipaments...). Des d'una perspectiva estrictament econòmica són béns improductius, no produeixen valor econòmic tot i el cost notable que provoquen: consumeixen recursos valuosos (alguns d'ells no renovables) que se sostreuen d'altres destins possibles. Pot dir-se, però, que són béns de seguretat, de defensa.
Ara bé, qui defensen?, de qui?, com?, qui i quan ha decidit les prioritats defensives?, qui i com ha definit les amenaces? D'altra banda, els efectes negatius de la inversió militar (els costos d'oportunitat) tenen conseqüències debilitadores a llarg termini en els països desenvolupats, que resulten devastadores a curt i mitjà termini en el cas dels països del Tercer Món.
S'ha demostrat que per a aquests països això significa un camí cap al desastre: un país en vies de desenvolupament necessita inversió productiva, educació de la força de treball, millora de l'assistència sanitària, sistemes de comunicació i transport, més i millor equipament. Desviar recursos de la satisfacció d'aquestes necessitats bàsiques suposa optar per un fort potencial destructiu per a l'economia del país. Espanya no és una excepció. També aquí els efectes econòmics de la producció d'armaments són a mitjà i llarg termini negatius.

Sol dir-se que la defensa d'un país exigeix una indústria de defensa potent, viable i amb capacitat i vocació exportadora. Allò que no es diu és, però, qui decideix les necessitats defensives del país en qüestió. La història recent demostra que les prioritats assenyalades pels centres de decisió política no coincideixen amb les percepcions de l'opinió pública: volen defensar-nos de persones o nacions que no considerem amenaçadores. La política de defensa oficial sol sobrevalorar els aspectes militars i armamentistes, a causa del militarisme imperant, i negligeix els aspectes polítics, diplomàtics o econòmics. El cert és que les argumentacions de la indústria d'armaments i de la política de defensa oficial parlen sempre d'interès nacional però, curiosament, són ells mateixos els qui decideixen unilateralment què cal entendre per interès nacional.

La investigació i producció d'armes funciona amb una dinàmica pròpia, seguint criteris comercials i de mercat. Això significa que, des d'una perspectiva estrictament defensiva -no provocativa ni intervencionista-, es fabriquen armes innecessàries. Les armes no es fabriquen tant per interès nacional com per raons de profit econòmic de les empreses del sector. L'interès nacional de vegades coincideix curiosament amb l'interès de l'empresari o del complex militar-industrial.

Es pot articular una política de defensa molt més barata renunciant a totes les armes ofensives, deu vegades més cares com a mitjana que les orientades a contrarestar-les. El govern espanyol, però, ha optat per la via contrària: fabricar, mitjançant projectes nacionals i internacionals, tot tipus d'armes convencionals, algunes innecessàries com l'avió de combat europeu (Eurofighter), els helicòpters Tigre, les fragates F-100, els blindats Lleopard, els avions de transport militar A-400M, totes elles armes ofensives per transportar la guerra a altres territoris. L'explicació és planera, s'ha optat per una política de seguretat basada en el rearmament i la força militar; i això, i no l'interès nacional, implica enfortir la indústria bèl·lica autòctona.

Se sol dir també que el desenvolupament d'una indústria de defensa autòctona permet disminuir les compres de material a d'altres països i millorar l'autosuficiència. El que no se sol dir, però, és que les necessitats d'armament d'un país depenen del tipus de defensa escollit o de les aliances en què es participa. A Espanya s'ha optat per un que implica necessàriament importar molts sistemes armamentistes, tot i que, a mitjà termini, podrien reduir-se mitjançant cofabricacions internacionals i fabricació autòctona. Cal repetir una vegada més que moltes d'aquestes armes serien innecessàries amb una política de defensa no provocativa. A més, la independència d'un país no es basa únicament en l'autosuficiència en matèria armamentista. En una època en què, almenys en els països desenvolupats, no hi ha invasions militars, la penetració econòmica, financera, cultural, resulta molt més eficaç.

És important assenyalar que la indústria d'armaments no crea llocs de treball. Diversos estudis de Nacions Unides assenyalen que la mateixa inversió en un altre sector que no sigui el de la indústria de defensa generaria més llocs de treball, en eliminar l'exigència d'especialització notable pròpia d'aquest sector.

Analitzant concretament la realitat espanyola, trobem que el creixement de les indústries del sector ha estat i és desigual. Algunes empreses han
vist incrementar notòriament les xifres de vendes i exportacions. D'altres, però, presenten dèficits importants i estan sotmeses a reestructuracions profundes. El cert és que la tendència dominant és promoure empreses de capital intensiu i, per tant, amb poca mà d'obra. És a dir, que la tecnologia militar no sols no crea llocs de treball sinó que els fa disminuir. A més, la mateixa inversió en un altre sector sempre en crearia més.

Per la transparència del comerç d'armes

Hi ha indústries creades en funció de l'exportació i no de la satisfacció de les necessitats del mercat interior. Hi ha països on només s'exporta una quarta o cinquena part de la producció (Suècia, Alemanya); d'altres, com Itàlia, exporten al contrari un 70 % de la seva producció. Espanya (com França i Gran Bretanya) exporta entre un 40 i 50 % de la producció del sector, la qual cosa significa que moltes armes són dissenyades per ser venudes a l'exterior.

Justificar l'exportació tot parlant de la necessitat de reduir costos i de rendibilitzar l'esforç d'investigació i desenvolupament suposa oblidar el caràcter polític de la indústria de defensa. La indústria de defensa és afavorida i fomentada pels governs; i gaudeix d'incentius i subvencions. No estem parlant d'un sector industrial típic; en aquest cas, sigui com sigui, és l'Estat el principal i sovint gairebé l'únic comprador de la producció. No es poden mantenir alhora dos discursos oposats: o cal disposar d'aquestes armes per raons de seguretat nacional independentment del seu cost, atès que se sol dir que la seguretat no té preu, o el mercat nacional per si mateix mai no justificarà les elevades inversions derivades de la producció d'armes. Pretendre mantenir ambdues coses com a veritats simultànies invalida totes dues afirmacions. En qualsevol cas, exportar per rendibilitzar costos no eximeix les empreses, autoritats i ciutadans de la responsabilitat política de vendre armes a dictadures, països que violen els drets humans o nacions en guerra.

Teòricament es pot controlar internacionalment el comerç d'armes amb pactes o tractats. Resultaria possible establir acords entre països subministradors per tal de reduir el volum de transferències, impedir el de cert tipus d'armes o l'exportació a determinats països. Tanmateix, els intents han estat pocs i sense èxit. Queda la possibilitat de limitacions i control a partir d'acords de Nacions Unides o embargaments adoptats per organismes internacionals. Pel que fa a Nacions Unides, les idees han estat nombroses. Però, els acords internacionals, tot i que són ben desitjables, no solen rutllar per la falta de dades clares i acceptades per tots els països sobre transferències, pels diversos interessos econòmics i polítics en joc i per les justificacions de governs i empreses adduint la lliure sobirania i el dret a la lliure empresa. Resulta, doncs, imprescindible fomentar els controls des de l'Estat de la producció i exportació d'armes.

De fet, no tenim cap dubte que un país determinat pot controlar les transferències i exportacions d'armes. Hi ha, tanmateix, dificultats polítiques, econòmiques, legals, tècniques (establir un llistat clar de què s'entén per «arma») però, un cop més, hem de dir que es pot fer allò que realment es desitja fer. Països com Suècia o Àustria ho han fet, tot optant per polítiques restrictives de llurs exportacions. Els països que opten per polítiques clarament restrictives reben la pressió del complex militar-industrial. Hi ha països en què les exportacions d'armes han de ser aprovades en els parlaments respectius, altres tenen comissions parlamentàries que controlen les exportacions per seguir les operacions triangulars i diverses exportacions encobertes a través de certificacions de destí falses, etcètera. La política espanyola, tot i l'actual legislació, és molt permissiva.

El desarmament, doncs, és un pas imprescindible per a la construcció d'una societat en pau. No és pot parlar de cultura de Pau si acceptem les armes i la militarització al nostre voltant. Perquè les armes són, a més de béns cars, improductives i inútils per a qualsevol societat, una eina creada exclusivament per exercir la violència. Treballar per un món en pau requereix treballar per un món sense violència, per la qual cosa el desarmament és totalment necessari.

Data de publicació: abril de 2008

-----

Més continguts sobre:
ètica i tecnologia, educació per la pau, educació per al desenvolupament, drets humans

imprimir