cine cela
Alcarràs
Jaume Cela / Confesso que vaig anar a veure "Alcarràs" amb ganes d'anar a la contra. Tothom -crítica, públic, jurats internacionals....- en canten les excel·lències doncs, tu Jaume, hi buscaràs defectes, em vaig dir.
I surto del cine derrotat. És una gran pel·lícula, d'una sensibilitat extraordinària. No sé si deu tenir defectes, però jo em vaig quedar impressionat davant d'aquesta història.
A "Estiu del 93", fins al final, no acabaves d'entendre què estava passant. Intuïes que al bell mig d'aquella calma, d'aquella mirada al món d`una nena, hi havia fet niu un problema que arribaria a fer-se present al final. "Estiu del 93" és una de les deu millors pel·lícules de la història del cine que s'aproxima al misteri del món infantil. Al misteri de la mirada de l'infant, a les seves pors i al seu dol.
A "Alcarràs" -què bonica la manera de parlar- des del primer moment -i com aconsellava Ford a Spielberg: pensi on situar l'horitzó- descobrim el valor del paisatge, com l'horitzó físic i el paisatge són metàfores del valor emocional, i tenim plena consciència del problema que viurà la família Solé: la destrucció del seu món. Un món rural, ple de presseguers que hauran de ser sacrificats perquè qui els manté, i del que en viu, no va signar un contracte, senzillament va donar la mà al propietari i ara el propietari és un altre que no reconeix el valor de la paraula i del gest, un dels temes de la pel·lícula al costat de molts altres perquè "Alcarràs" és una pel·lícula coral, amb molts punts de vista i maneres d'entendre i de viure el drama que es van acostant i separant.
La vida del pagès, la lluita contra els que els escanyen, el futur dels joves, els canvis en el paisatge... I la desaparició del món de la infantesa, del joc, dels somnis compartits i recreats que contemplem a l'inici dela pel·lícula, quan la grua destrueix el cotxe abandonat que els petits de la família s'han fet seu i el fan servir per jugar. He entès perfectament aquest moment perquè el vaig viure a Sarrià, quan era petit i jugava a un passatge cobert damunt d'unes fustes que deixava el fuster del barri i que es convertien en castells, vaixells pirates o en un circ romà ple de cristians que esperaven el martiri. Quan no hi havia fustes... el somni i el relat compartits es feien fum.
Neorealisme sense una gota d'idealització del camp. Un cine que transmet veritat a cada pla, a cada seqüència, amb unes interpretacions sublims i amb una cançó que et fa companyia i t'ho fa reviure tot.
No sé si serà la pel·lícula del'any. Però sí que serà un de les pel·lícules que continuaran vives a les retines dels espectadors i de l'espectadores. A les retines i a la pell i a la sang. Al cor. I al cervell.
Direcció: Carla Simón.Guió: Carla Simón i Arnau Vilaró. Interpretació: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otín, Xenia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó. Espanya, 2022. Duració 120′. Estrena a Espanya: Abril 2022.
-----
Més continguts sobre:
cinema
imprimir
I surto del cine derrotat. És una gran pel·lícula, d'una sensibilitat extraordinària. No sé si deu tenir defectes, però jo em vaig quedar impressionat davant d'aquesta història.
A "Estiu del 93", fins al final, no acabaves d'entendre què estava passant. Intuïes que al bell mig d'aquella calma, d'aquella mirada al món d`una nena, hi havia fet niu un problema que arribaria a fer-se present al final. "Estiu del 93" és una de les deu millors pel·lícules de la història del cine que s'aproxima al misteri del món infantil. Al misteri de la mirada de l'infant, a les seves pors i al seu dol.
A "Alcarràs" -què bonica la manera de parlar- des del primer moment -i com aconsellava Ford a Spielberg: pensi on situar l'horitzó- descobrim el valor del paisatge, com l'horitzó físic i el paisatge són metàfores del valor emocional, i tenim plena consciència del problema que viurà la família Solé: la destrucció del seu món. Un món rural, ple de presseguers que hauran de ser sacrificats perquè qui els manté, i del que en viu, no va signar un contracte, senzillament va donar la mà al propietari i ara el propietari és un altre que no reconeix el valor de la paraula i del gest, un dels temes de la pel·lícula al costat de molts altres perquè "Alcarràs" és una pel·lícula coral, amb molts punts de vista i maneres d'entendre i de viure el drama que es van acostant i separant.
La vida del pagès, la lluita contra els que els escanyen, el futur dels joves, els canvis en el paisatge... I la desaparició del món de la infantesa, del joc, dels somnis compartits i recreats que contemplem a l'inici dela pel·lícula, quan la grua destrueix el cotxe abandonat que els petits de la família s'han fet seu i el fan servir per jugar. He entès perfectament aquest moment perquè el vaig viure a Sarrià, quan era petit i jugava a un passatge cobert damunt d'unes fustes que deixava el fuster del barri i que es convertien en castells, vaixells pirates o en un circ romà ple de cristians que esperaven el martiri. Quan no hi havia fustes... el somni i el relat compartits es feien fum.
Neorealisme sense una gota d'idealització del camp. Un cine que transmet veritat a cada pla, a cada seqüència, amb unes interpretacions sublims i amb una cançó que et fa companyia i t'ho fa reviure tot.
No sé si serà la pel·lícula del'any. Però sí que serà un de les pel·lícules que continuaran vives a les retines dels espectadors i de l'espectadores. A les retines i a la pell i a la sang. Al cor. I al cervell.
Fitxa tècnica:
Direcció: Carla Simón.Guió: Carla Simón i Arnau Vilaró. Interpretació: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otín, Xenia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó. Espanya, 2022. Duració 120′. Estrena a Espanya: Abril 2022.
-----
Més continguts sobre:
cinema
imprimir