Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
El suplente
cine cela
El suplente
Jaume Cela / El director Diego Lerman ens explica la història de Lucio, un professor universitari que decideix demanar feina en un institut d'un barri marginal de Buenos Aires.

La primera seqüència ens mostra aquest jove professor defensant el valor de la poesia. Entén el llenguatge poètic com aquella manera de dir que dona nous significats a les paraules, que les neteja de l'esgotament que perd el seu sentit i el seu significat degut als usos que en fem. Què vol dir democràcia? Què vol dir autonomia? Què vol dir justícia o estimar o el pas del temps o... L'ús quotidià del lèxic fa que quan dialoguem ens pensem que parlem del mateix i no és així. Parlant no sempre ens entenem. Penseu què ens passa quan surt a la conversa paraules com "competència", "avaluació", "coneixement o "memòria".

A "El suplente", ens trobem amb un protagonista que intueix que la seva feina va adreçada de manera especial a recuperar el sentit del món mentre recupera i ajuda a recuperar el sentit profund de les paraules.

A la primera classe -un grup de nois i de noies que no són especialment disruptius, com es diu ara, però que no tenen cap motivació per aprendre i encara molt menys per aprendre el que el suplent pretén ensenyar-los- es troba amb un grup desmotivat, que quan els pregunta per a què serveix la literatura responen que per a res o per a facilitat l'arribada de la son.

Aquest és un dels eixos -per cert: molt habitual en aquesta mena de pel·lícules però esplèndidament explicat- del programa de Lucio.

Com donar sentit al coneixement? Tot un repte i d'una actualitat constant en el món escolar. Com fer que una colla de nois i de noies amb baixes expectatives, en un context social molt empobrit, es valorin i valorin el que els adults pensem que han de saber per viure aquest moment històric, per viure en el temps que els toca viure. L'ajudarà a assolir aquest objectiu els moments d'humor i no deixar-se arrossegar per la fatiga de dia a dia. Al cap i a la fi ens hem d'imaginar a Sísif feliç, com ens recorda el clàssic.

El segon eix és el pare del protagonista, un home compromès amb projectes d'ajuda social -organitza un menjador pel sector més necessitat- i dona al seu fill un consell excel·lent: no només t'has d'interessar per cada noi o cada noia, també has de conèixer el seu context, la seva manera de viure i d'entendre el món. No hi ha text sense context, és així de senzill d'expressar i així de complicat quan ho analitzes, sobretot quan en aquest context apareix la droga i els narcos que pretenen que el pare de Lucio s'integri a la seva xarxa per aprofitar l'ascendència que té en aquella comunitat. Hi ha un noi, en Dilan, que pot ser assassinat pels narcos i Lucio ha de decidir si el seu compromís arriba a l'extrem d'haver d'arriscar la seva seguretat personal per ajudar-lo. Un altre tema, aquest, que apareix sovint en aquesta mena de pel·lícules, però el director té l'encert de no dramatitzar-lo més del que és necessari tot i que no pot evitar l'escena final, quan es manifesta el reconeixement de l'alumnat davant l'acompanyament que els ha fet el jove professor.

I el tercer eix -també present en aquestes pel·lícules- és la relació que estableix el protagonista amb la seva filla, una noia que inicia l'adolescència i que comença a posar a la picota alguns dels principis del seu pare. Ser pare i ser mestre no és ben bé el mateix. Si en dubtem ho podem preguntar al protagonista de l'excel·lent pel·lícula "Avui comença tot"

L'actor Juan Minujín té la capacitat de transmetre'ns que allò que estem veient és una veritat com una casa de pagès. I què podem demanar a les belles arts sinó que per uns instants ens transmetin una sensació de vida més enllà de la nostra quotidianitat i que enforteixin el nostre compromís en la millora del món?

I també, com és tradicional en pel·lícules que toquen l'àmbit educatiu, el protagonista pertany a allò que ens diem humanitats. És un ús erroni, perquè la ciència pertany també a la persona humana, però ja ens entenem. Si repassem bona part de la filmografia sobre escola i educació els protagonistes -mestres, professors, professores...- acostumen a ser-ho d`alguna àrea vinculada a les belles arts.

En resum, una bona pel·lícula que ens retrata i que ens convida a descobrir-nos davant d'aquest retrat.


-----

Més continguts sobre:
cinema

imprimir