llibres
La gosadia d'ensenyar
Júlia Blay / Les autores d'aquest llibre, Teresa Terrades i Maria Batet, posen en comú inquietuds, experiències i coneixements per reflexionar sobre què significa "la professió docent i, per extensió, l'educació". Alhora, comparteixen eines útils d'autoavaluació amb l'objectiu de superar episodis de desànim i desgast emocional i mantenir la motivació i la creativitat que calen per tornar a gaudir de la professió.
En sé prou? M'explico bé? I si m'equivoco o em quedo en blanc a mitja classe? I si no agrado als alumnes? Com puc gestionar els desacords amb l'equip docent o les discrepàncies amb les famílies? He de competir amb el ChatGPT? D'on trec el temps si preparo classes, gestiono tutories grupals i individuals, apago focs diàriament, tinc reunions de claustre i faig formacions? Aquestes són algunes preguntes que qualsevol docent, sigui d'infantil, primària, secundària o batxillerat, s'ha fet en algun moment de la seva carrera.
Ensenyar és una tasca particular, absorbent, agosarada i, de vegades, vertiginosa. Requereix un alt grau de compromís, entusiasme, creativitat, assertivitat, empatia i dedicació per part del docent, a qui se li poden despertar pors i inseguretats no només pel treball dins l'aula o amb el claustre sinó també per la responsabilitat i les obligacions que la societat li atorga. El risc de patir ansietat, estrès i depressió és elevada i representa la causa principal de les baixes laborals.
La gosadia d'ensenyar
Ensenyar, entès com una manera d'obrir-se als altres per mobilitzar, motivar i acompanyar els mil i un processos d'aprenentatge que es generen a les escoles i els instituts, té un alt component de gosadia. [...] És una tasca agosarada, la del docent, per la predisposició que tenim a viure enganxats a la transformació, la seva i la nostra, perquè l'energia en moviment sempre en genera més i res no torna al seu lloc inicial posteriorment. Tots els docents som agosarats, siguem més tradicionals o més innovadors en la manera d'entendre el nostre rol. El canvi és inherent a la docència.
Els clarobscurs de la docència
La docència conviu amb dues grans pulsions, dues forces, de manera gairebé paral·lela: d'una banda, la pulsió de les pors, les vulnerabilitats, les angoixes i la solitud, que ens atrapen amb les experiències diàries de les aules i els espais de reunió. Segons com les vivim, ens poden desestabilitzar anímicament. D'altra banda, estem connectats de manera quasi permanent a la pulsió creativa, a l'entusiasme que ens manté atents a tot el que passa al nostre voltant, a la força que ens envalenteix a provar noves accions, a ser atrevits amb nosaltres mateixos.
Creativitat i entusiasme
Com a docents, vivim en una tensió constant entre rutina i creativitat. És a dir, entre fer les coses com «sempre s'han fet» i buscar nous camins i noves maneres de fer. L'entusiasme, entès com l'entenien els clàssics, com una força interior que ens impulsa a actuar, pot ser un revulsiu molt poderós de la creativitat.
Superar les pors
Recuperar l'estat d'ànim òptim que ens brinda la possibilitat de gaudir de la nostra professió requereix reconnectar amb el veritable sentit transformador de la paraula educar.
La nostra proposta passa per dues vies: d'una banda, creiem que és ineludible el treball per part de la persona afectada. De l'altra, veiem necessari el disseny d'una cultura del benestar als centres.
Referents amb una motxilla
Els nois i les noies ens demanen una mirada orientadora, que els projecti cap al futur. Demanen adults que facin d'adults i que els ajudin a trobar els límits. Serà el moment de revisitar què ens va fer créixer com a persones i quins aspectes de la nostra vida no van acabar de madurar: pors, complexos, inseguretats que portem a la nostra motxilla personal. Les demandes de l'alumnat ens poden fer remoure el flanc més dèbil d'aquesta motxilla. Ens podem sentir confosos i poc eficaços quan descarreguen sobre nosaltres la seva tensió, quan es pregunten on pertanyen i on poden trobar les bastides per estructurar la seva vida. Això requereix fortalesa per afrontar els nostres aspectes personals immadurs. Tenir els espais per treballar-los hauria de ser prescriptiu en aquesta feina.
Ensenyar és una qüestió d'equip. La cultura del benestar
Els docents formen part dels claustres, un col·lectiu que estableix un entramat complex de relacions dins el qual cadascú ha de fer-se un espai des d'on ser vist i reconegut, des d'on aportar el seu propi valor sense que això hagi de suposar una renúncia a la seva manera de ser i, alhora, que es faci viable el projecte educatiu.
Un dels grans reptes dels centres educatius actuals és donar espai a la discrepància i saber gestionar-la. Assumir la discrepància és acceptar el sentit profund i autèntic de la diferència. És acceptar que podem i mereixem pensar diferent, perquè som, pensem i hem nascut diferents. En una comunitat educativa madura, expressar-se no hauria de ser objecte de cap perjudici.
Veiem necessari el disseny d'una cultura del benestar als centres. Construir una cultura del benestar és fer de la compassió el valor principal de relació entre persones. La cultura compassiva entén com a propis el sofriment i el benestar dels altres. I construir-la en un centre és pensar alhora en clau comunitària i en clau individual.
Com són percebuts els docents per la societat i per les famílies?
La societat occidental considera l'educació un dret fonamental dels ciutadans. Fins a mitjan segle xx, el sistema educatiu s'orientava a transmetre uns coneixements bàsics per a un alumnat que s'estava poc temps a l'escola. Al docent se li demanava principalment un paper de guarda i custòdia i uns ensenyaments bàsics per als infants. Actualment, l'eix d'aquesta relació s'ha mogut fruit d'una manera d'entendre l'educació que va més enllà de la transmissió de coneixements.
El paradigma docent actual té lloc dins una societat complexa que no disposa de bones polítiques de conciliació laboral i familiar i ha de resoldre moltes situacions econòmiques i socials difícils. Una societat complexa que assigna als docents alguns rols que fins fa poc eren de les famílies. Aquestes han entès que el docent i l'escola han de ser part de la solució als problemes del seu dia a dia i s'espera que el docent faci un acompanyament que doni respostes a totes les situacions particulars que es deriven de la convivència i el benestar personal de cada noi i noia.
D'altra banda, l'educació actual demana un paper molt actiu a les famílies. I així, hem entrat en una contradicció punyent en la qual els docents assumeixen tasques de les famílies, i les famílies ho fan de l'escola. D'alguna manera, aquesta paradoxa ha incrementat la desconfiança mútua entre aquests dos agents educatius.
El sistema educatiu és una cuina de xup-xup
La reverberació del que passa en els centres educatius capta l'interès de la societat quan les dades i les proves recollides ens informen dels nivells d'aprenentatge dels estudiants. Estem avesats a llegir males notícies. El que ens ensenya l'educació és que tots els canvis requereixen temps i molta calma per veure'n les millores. Però vivim en èpoques d'immediatesa i, quan no ens agraden els resultats, busquem fórmules màgiques que solen fracassar. En el món educatiu, es tendeix a actuar des de la reacció i molt poc des de la pro activitat.
Educar en temps d'intel·ligència artificial
És imperatiu que repensem i adaptem la manera en què eduquem els joves, perquè puguin fer front als reptes i aprofitar les oportunitats que ofereix aquesta transformació digital. Posem l'accent, en primer lloc, en les habilitats socioemocionals. La intel·ligència artificial no pot substituir l'empatia, l'habilitat de treballar en equip i la capacitat de comunicar-se eficaçment, com tampoc la capacitat d'estimar i de ser compassius.
L'educació dels joves també ha de prioritzar el desenvolupament d'algunes habilitats essencials, com la resolució de problemes, el pensament crític i la creativitat. Un altre aspecte imprescindible és la comprensió crítica de la tecnologia. Els joves han de ser conscients de les implicacions i els desafiaments de la intel·ligència artificial, incloent-hi qüestions ètiques i de privadesa.
Com a docents, el nostre rol ha evolucionat i hem de passar de ser meres fonts d'informació a ser autèntics facilitadors de l'aprenentatge. L'èxit rau en la importància del procés d'aprenentatge, ara més que mai. Aquest canvi de rol, de docents a facilitadors, també implica estar oberts a experimentar amb noves eines i recursos tecnològics per ampliar els límits de l'aprenentatge i connectar amb altres cultures i perspectives. El futur és nostre a l'hora de dissenyar, i, com a facilitadors, tenim el poder d'impulsar el canvi i forjar una educació amb un impacte transformador en les vides dels alumnes i en el món que els envolta.
Mètodes d'avaluació dels docents
El portafolis de docència és sobretot una eina que fa evident la manera amb què hem après a ensenyar. I ho fa explícit per a nosaltres mateixos. No és un document que hàgim de presentar enlloc, ens serveix per conèixer-nos, aprendre i saber què hem de millorar i què no hem de repetir. Quan els educadors reflexionem i millorem les nostres pràctiques, generem millors oportunitats d'aprenentatge per als alumnes.
Una altra manera d'aprendre és el peer coaching, una pràctica col·laborativa que ens permet treballar amb els companys per optimitzar les respectives pràctiques d'ensenyament. El diàleg, la reflexió i l'observació mútues ens ajuden a aprendre i a millorar.
Novembre 2023
-----
imprimir
En sé prou? M'explico bé? I si m'equivoco o em quedo en blanc a mitja classe? I si no agrado als alumnes? Com puc gestionar els desacords amb l'equip docent o les discrepàncies amb les famílies? He de competir amb el ChatGPT? D'on trec el temps si preparo classes, gestiono tutories grupals i individuals, apago focs diàriament, tinc reunions de claustre i faig formacions? Aquestes són algunes preguntes que qualsevol docent, sigui d'infantil, primària, secundària o batxillerat, s'ha fet en algun moment de la seva carrera.
Ensenyar és una tasca particular, absorbent, agosarada i, de vegades, vertiginosa. Requereix un alt grau de compromís, entusiasme, creativitat, assertivitat, empatia i dedicació per part del docent, a qui se li poden despertar pors i inseguretats no només pel treball dins l'aula o amb el claustre sinó també per la responsabilitat i les obligacions que la societat li atorga. El risc de patir ansietat, estrès i depressió és elevada i representa la causa principal de les baixes laborals.
La gosadia d'ensenyar
Ensenyar, entès com una manera d'obrir-se als altres per mobilitzar, motivar i acompanyar els mil i un processos d'aprenentatge que es generen a les escoles i els instituts, té un alt component de gosadia. [...] És una tasca agosarada, la del docent, per la predisposició que tenim a viure enganxats a la transformació, la seva i la nostra, perquè l'energia en moviment sempre en genera més i res no torna al seu lloc inicial posteriorment. Tots els docents som agosarats, siguem més tradicionals o més innovadors en la manera d'entendre el nostre rol. El canvi és inherent a la docència.
Els clarobscurs de la docència
La docència conviu amb dues grans pulsions, dues forces, de manera gairebé paral·lela: d'una banda, la pulsió de les pors, les vulnerabilitats, les angoixes i la solitud, que ens atrapen amb les experiències diàries de les aules i els espais de reunió. Segons com les vivim, ens poden desestabilitzar anímicament. D'altra banda, estem connectats de manera quasi permanent a la pulsió creativa, a l'entusiasme que ens manté atents a tot el que passa al nostre voltant, a la força que ens envalenteix a provar noves accions, a ser atrevits amb nosaltres mateixos.
Creativitat i entusiasme
Com a docents, vivim en una tensió constant entre rutina i creativitat. És a dir, entre fer les coses com «sempre s'han fet» i buscar nous camins i noves maneres de fer. L'entusiasme, entès com l'entenien els clàssics, com una força interior que ens impulsa a actuar, pot ser un revulsiu molt poderós de la creativitat.
Superar les pors
Recuperar l'estat d'ànim òptim que ens brinda la possibilitat de gaudir de la nostra professió requereix reconnectar amb el veritable sentit transformador de la paraula educar.
La nostra proposta passa per dues vies: d'una banda, creiem que és ineludible el treball per part de la persona afectada. De l'altra, veiem necessari el disseny d'una cultura del benestar als centres.
Referents amb una motxilla
Els nois i les noies ens demanen una mirada orientadora, que els projecti cap al futur. Demanen adults que facin d'adults i que els ajudin a trobar els límits. Serà el moment de revisitar què ens va fer créixer com a persones i quins aspectes de la nostra vida no van acabar de madurar: pors, complexos, inseguretats que portem a la nostra motxilla personal. Les demandes de l'alumnat ens poden fer remoure el flanc més dèbil d'aquesta motxilla. Ens podem sentir confosos i poc eficaços quan descarreguen sobre nosaltres la seva tensió, quan es pregunten on pertanyen i on poden trobar les bastides per estructurar la seva vida. Això requereix fortalesa per afrontar els nostres aspectes personals immadurs. Tenir els espais per treballar-los hauria de ser prescriptiu en aquesta feina.
Ensenyar és una qüestió d'equip. La cultura del benestar
Els docents formen part dels claustres, un col·lectiu que estableix un entramat complex de relacions dins el qual cadascú ha de fer-se un espai des d'on ser vist i reconegut, des d'on aportar el seu propi valor sense que això hagi de suposar una renúncia a la seva manera de ser i, alhora, que es faci viable el projecte educatiu.
Un dels grans reptes dels centres educatius actuals és donar espai a la discrepància i saber gestionar-la. Assumir la discrepància és acceptar el sentit profund i autèntic de la diferència. És acceptar que podem i mereixem pensar diferent, perquè som, pensem i hem nascut diferents. En una comunitat educativa madura, expressar-se no hauria de ser objecte de cap perjudici.
Veiem necessari el disseny d'una cultura del benestar als centres. Construir una cultura del benestar és fer de la compassió el valor principal de relació entre persones. La cultura compassiva entén com a propis el sofriment i el benestar dels altres. I construir-la en un centre és pensar alhora en clau comunitària i en clau individual.
Com són percebuts els docents per la societat i per les famílies?
La societat occidental considera l'educació un dret fonamental dels ciutadans. Fins a mitjan segle xx, el sistema educatiu s'orientava a transmetre uns coneixements bàsics per a un alumnat que s'estava poc temps a l'escola. Al docent se li demanava principalment un paper de guarda i custòdia i uns ensenyaments bàsics per als infants. Actualment, l'eix d'aquesta relació s'ha mogut fruit d'una manera d'entendre l'educació que va més enllà de la transmissió de coneixements.
El paradigma docent actual té lloc dins una societat complexa que no disposa de bones polítiques de conciliació laboral i familiar i ha de resoldre moltes situacions econòmiques i socials difícils. Una societat complexa que assigna als docents alguns rols que fins fa poc eren de les famílies. Aquestes han entès que el docent i l'escola han de ser part de la solució als problemes del seu dia a dia i s'espera que el docent faci un acompanyament que doni respostes a totes les situacions particulars que es deriven de la convivència i el benestar personal de cada noi i noia.
D'altra banda, l'educació actual demana un paper molt actiu a les famílies. I així, hem entrat en una contradicció punyent en la qual els docents assumeixen tasques de les famílies, i les famílies ho fan de l'escola. D'alguna manera, aquesta paradoxa ha incrementat la desconfiança mútua entre aquests dos agents educatius.
El sistema educatiu és una cuina de xup-xup
La reverberació del que passa en els centres educatius capta l'interès de la societat quan les dades i les proves recollides ens informen dels nivells d'aprenentatge dels estudiants. Estem avesats a llegir males notícies. El que ens ensenya l'educació és que tots els canvis requereixen temps i molta calma per veure'n les millores. Però vivim en èpoques d'immediatesa i, quan no ens agraden els resultats, busquem fórmules màgiques que solen fracassar. En el món educatiu, es tendeix a actuar des de la reacció i molt poc des de la pro activitat.
Educar en temps d'intel·ligència artificial
És imperatiu que repensem i adaptem la manera en què eduquem els joves, perquè puguin fer front als reptes i aprofitar les oportunitats que ofereix aquesta transformació digital. Posem l'accent, en primer lloc, en les habilitats socioemocionals. La intel·ligència artificial no pot substituir l'empatia, l'habilitat de treballar en equip i la capacitat de comunicar-se eficaçment, com tampoc la capacitat d'estimar i de ser compassius.
L'educació dels joves també ha de prioritzar el desenvolupament d'algunes habilitats essencials, com la resolució de problemes, el pensament crític i la creativitat. Un altre aspecte imprescindible és la comprensió crítica de la tecnologia. Els joves han de ser conscients de les implicacions i els desafiaments de la intel·ligència artificial, incloent-hi qüestions ètiques i de privadesa.
Com a docents, el nostre rol ha evolucionat i hem de passar de ser meres fonts d'informació a ser autèntics facilitadors de l'aprenentatge. L'èxit rau en la importància del procés d'aprenentatge, ara més que mai. Aquest canvi de rol, de docents a facilitadors, també implica estar oberts a experimentar amb noves eines i recursos tecnològics per ampliar els límits de l'aprenentatge i connectar amb altres cultures i perspectives. El futur és nostre a l'hora de dissenyar, i, com a facilitadors, tenim el poder d'impulsar el canvi i forjar una educació amb un impacte transformador en les vides dels alumnes i en el món que els envolta.
Mètodes d'avaluació dels docents
El portafolis de docència és sobretot una eina que fa evident la manera amb què hem après a ensenyar. I ho fa explícit per a nosaltres mateixos. No és un document que hàgim de presentar enlloc, ens serveix per conèixer-nos, aprendre i saber què hem de millorar i què no hem de repetir. Quan els educadors reflexionem i millorem les nostres pràctiques, generem millors oportunitats d'aprenentatge per als alumnes.
Una altra manera d'aprendre és el peer coaching, una pràctica col·laborativa que ens permet treballar amb els companys per optimitzar les respectives pràctiques d'ensenyament. El diàleg, la reflexió i l'observació mútues ens ajuden a aprendre i a millorar.
Novembre 2023
-----
imprimir